37 / 100

Es triga set anys a pair un xiclet

Mastegar massa xiclet és una mala cosa per a les dents, com no es cansen de repetir els dentistes, i tampoc no és gaire bo per a l’estómac, ja que mastegar provoca la secreció d’àcids. En canvi, mastegar-lo de tant en tant serveix per alleugerir la tensió i per enganyar la gana. Però, si un dia ens empassem un xiclet, no cal patir pel fet de tenir-lo passejant dins els budells durant anys i panys. Tampoc no ens anirà fent un tap que impedeixi el pas de la resta de menjar. El xiclet farà el seu camí i trobarà la sortida al mateix temps que la resta del menjar del dia.

La frase segurament va ser una amenaça d’uns pares cansats que el nen sempre estigués amb el xiclet a la boca. O potser va ser el raonament que va fer algú en veure com queden els xiclets enganxats al terra del carrer, negres i adherits com pedres que no hi ha manera d’eliminar. Si aquesta fos la manera com acaben els xiclets dins la panxa, la imatge d’un estómac cobert de clapes negres de xiclet resultaria particularment desagradable.

Històricament, l’origen del xiclet, i més concretament del seu nom, és la resina d’un arbre de Mèxic que els antics asteques anomenaven tzictli. Aquesta resina es podia mastegar i es feia servir per netejar les dents, però estava mal vist mastegar-la en públic. Sembla que això únicament ho feien els nens i les prostitutes. De totes maneres, moltes altres cultures havien trobat resines semblants que també mastegaven per entretenir-se.

Durant molt temps, aquestes resines van ser la base per fer el xiclet, però ara ja té una base completament sintètica, feta a partir de derivats del petroli. A la pasta base, de composició secreta i que cada fabricant guarda acuradament, s’hi afegeixen colorants, sabors, aromes, edulcorants i tot el que surti de la imaginació del fabricant que el pugui fer distingir de la competència.

Naturalment, com que pràcticament tot té origen sintètic, no esperem que la digestió sigui fàcil. A més, sempre associem la imatge del xiclet a coses enganxades, de manera que les perspectives en cas d’ingestió semblen poc prometedores. Però això infravalora molt la capacitat del nostre sistema digestiu per pair els aliments o per eliminar allò que no es pot pair.

La goma del xiclet no es quedarà adherida a les parets de l’estómac ni taponarà els budells si no és que ens n’empassem una quantitat molt considerable de cop. Anirà fent el seu camí tranquil·lament i els components que puguin ser digerits per nosaltres o per la flora intestinal es degradaran, i la resta acabarà essent expulsada en poques hores, igual que la resta del menjar.

De fet, alguns xiclets sense sucre poden fer el camí més ràpid i tot. Per substituir el sucre hi posen sorbitol, que en quantitats elevades pot causar diarrea, de manera que millor controlar la quantitat d’aquest tipus de xiclets que ens empassem o que masteguem.

En realitat, això dels anys per pair-lo és una de les moltes amenaces que s’han fet servir al llarg dels anys per evitar que els nens en mengin massa. Quan el xiclet es va començar a estendre com una moda global, també es va dir que esgotava les glàndules salivals i que això també era perillós. Igual que en el cas de la digestió, aquesta amenaça tampoc tenia cap fonament.