80 / 100

Els científics són persones objectives

De nou els tòpics. Representa que la ciència és una activitat basada en dades objectives, en interpretacions objectives i en valoracions objectives. En conseqüència, les persones que es dediquen a això no poden ser menys que el paradigma de l’objectivitat. Per això sorprèn molt quan ocasionalment surt a la premsa alguna notícia sobre investigacions fraudulentes, resultats falsos, valoracions interessades i ocultació de dades. Com si els científics no fossin persones normals que poden estar sota pressió per aconseguir resultats, o pendents d’una subvenció, o del progrés, no de la ciència, sinó de la seva carrera.

Que un polític menteixi ja es dóna per fet, és com si fos part de la seva feina. No hauria de ser així, però és el que hi ha. Si el mentider és un banquer, tampoc no sorprèn gaire. La indignació, més que amb el banquer, és amb els mecanismes de control de la banca. Com si ja es donés per fet que els diners i el poder corrompen. Però, els científics? Per quin motiu haurien de mentir, tergiversar o manipular?

Doncs pels mateixos motius que tothom: ambició, poder, diners…

Cal tenir present que és força complicat valorar la feina dels científics. És poc realista esperar que cada any facin un descobriment genial. Molts vegades es fan recerques prometedores que al final no porten enlloc. Altres vegades, vies poc prometedores guarden la gran sorpresa. I la manera com un científic mostra el seu treball és amb les publicacions especialitzades. Són articles en revistes terriblement avorrides per als no-experts on es descriuen els experiments que s’han fet, el motiu per fer-los, els resultats que n’han sortit i quina interpretació es dóna a tot plegat.

Passats uns anys, es valorarà la qualitat de la carrera d’un científic segons el nombre i la qualitat dels treballs que hagi publicat. I aquí el científic en qüestió es troba en un dilema: val la pena investigar temes de primera línia, punters, difícils i arriscats? Si al final té èxit, la jugada és perfecta. Traurà bones publicacions i obtindrà el reconeixement general. A partir d’aquí li serà més senzill aconseguir finançament per seguir investigant i per mantenir un grup de recerca, i les coses pintaran molt bé en el futur.

Però parlem de recerques difícils i arriscades. Pot ser que al final no surti res. Que els experiments no donin resultats entenedors i que les publicacions no surtin. Per definició, quan investigues allò desconegut no saps què trobaràs. Per tant, potser és millor investigar línies més senzilles, menys arriscades, més conservadores. Els resultats que trauràs no seran res de l’altre món, però podràs anar fent publicacions. Potser no de primeríssima línia, però si les maquilles una mica i les saps vendre pot quedar un historial prou arregladet. El que passa és que això es nota. Aquesta manera de fer les coses permet anar fent, però, si realment ets ambiciós, saps que mai no obtindràs el reconeixement i l’èxit a què aspires.

Per tant, molts decideixen jugar fort. I, és clar, no tots se’n surten.

Aleshores, la temptació d’arreglar unes dades, eliminar els experiments que no surten com esperàvem i maquillar una mica les coses és molt forta. N’hi ha que hi cedeixen, és clar. És una mica absurd, ja que aviat altres intentaran fer el mateix que dius que has fet i veuran que les coses no surten. Però la pressió del moment pot empènyer la gent a fer ximpleries. En la ciència i en tots els àmbits de la vida.

A veure, els qui es dediquen a la gestió de la ciència ja saben que les coses no són fàcils i que val la pena arriscar en recerques que potser no portaran enlloc. Fins i tot hi ha programes de finançament per a idees extremadament innovadores, arriscades o enginyoses basades en poques dades prèvies. En resum, per jugar-se-la. El que s’intenta és evitar que tothom investigui allò que ja se sap únicament per assegurar-se les garrofes. Cal trobar un equilibri, i no és gens fàcil.