14 / 100

Els humans tenim cinc sentits

Això és el que aprenen els nens de ben petits. Tenim cinc sentits que són la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte. Punt i final. La realitat, però, és que afortunadament en tenim uns quants més, si no, tindríem molts problemes per anar fent la nostra vida.

Un sentit molt important és el sentit de l’equilibri. Sense ell seríem incapaços de desplaçar-nos. I no és cap resultat d’accions generals del cos, sinó que tenim un òrgan especialitzat a indicar-nos com ens movem. Quan ens ensenyen l’estructura de l’oïda, al costat del timpà hi apareix una zona més o menys complicada que s’anomena el laberint. Aquest laberint, malgrat la seva situació, no té res a veure amb l’oïda, sinó que és el que fem servir per orientar-nos en l’espai quan ens movem.

El laberint consta bàsicament d’uns tubs circulars disposats en les tres direccions de l’espai, que estan plens d’un líquid relativament espès. Quan ens movem, aquest líquid es desplaça per l’interior dels tubs i mou uns pèls que unes cèl·lules especialitzades tenen a l’interior. Segons quins siguin els pèls que es mouen i la força amb què ho facin, el cervell pot saber cap a on ens movem i a quina velocitat ho fem.

Un altre sentit en el qual no pensem habitualment és el de la propicepció. Aquesta paraula fa referència a la percepció de com estem posats. Encara que no n’acostumem a ser conscients, en tot moment disposem d’informació precisa d’on són les cames, els braços, els dits, el cap. Això és imprescindible per poder fer qualsevol moviment. Si no sabés on és el meu braç, com podria moure’l? Necessitem saber si està estirat o encongit, si el tenim sobre la cama o a l’espatlla. I, a partir d’aquesta informació, el cervell executarà els moviments musculars que calgui per desplaçar-lo allà on ens interessi.

També hi ha el sentit del dolor, que tècnicament és diu nocicepció. De vegades es creu que això és simplement el sentit del tacte. Però en realitat no és així. El tacte és un sentit de la pell per detectar sobretot la pressió, els contactes físics amb qualsevol objecte. Però el dolor el podem percebre no únicament per la pell; moltes vegades sentim dolor difós a l’interior del cos, podem tenir mal de cap, i això no té res a veure amb el tacte.

El sentit del dolor és imprescindible com a senyal d’alarma que ens indica que alguna cosa no funciona correctament al cos. Les persones que tenen alterat el sentit del dolor i no el noten acostumen a viure poc, simplement perquè no se n’adonen quan s’estan lesionant. Per molt que ens emprenyi quan el tenim actiu, el dolor és absolutament necessari per a la vida.

La termocepció és el sentit que ens permet detectar la temperatura. De nou, s’acostuma a adjudicar al tacte, però les coses són més complicades. Sí que hi ha detectors de temperatura a la pell, però també en tenim uns altres de completament diferents al cervell, que detecten la temperatura de la sang. El funcionament és diferent, i les percepcions que generen també.

Una cosa és tocar una superfície i notar si és freda o calenta. I una altra de molt diferent és la sensació de tenir calor, d’estar sufocat. Aquesta és una sensació que genera una part del cervell quan nota que la temperatura de la sang augmenta. Aleshores es posen en marxa els mecanismes automàtics per refredar el cos, bàsicament suar.

I a l’inrevés. Podem tenir la sensació de fred malgrat estar envoltats de mantes calentones. És una sensació interna, diferent de la del tacte. Quan això passa, quan el cervell detecta que la sang està refredant-se, activa sistemes per escalfar el cos. Augmenta el metabolisme i fins i tot tremolem per tal de generar calor a còpia d’anar contraient la musculatura.

La manera com el nostre cos es relaciona amb el món que l’envolta està plena de subtileses, i els sentits que ens permeten fer-ho tenen molta més varietat de la que normalment creiem.