75 / 100

A l’espai, el cos d’un astronauta sense el vestit pressuritzat explota

Un moment espectacular d’algunes pel·lícules de ciència-ficció és quan algú és enviat, normalment amb una certa violència, fora de la nau sense cap vestit espacial, o amb el casc obert. Els resultats acostumen a ser ràpids i espectaculars: uns moments de gesticulació agònica i de seguida acaba amb el cos, o el cap, esclatant en una massa sanguinolenta i realment desagradable. Alguna vegada s’hi recreen, de manera que a la pel·lícula Desafiament total vam poder veure l’Arnold Schwarzenegger amb el cap inflat i els ulls quasi fora de les òrbites just abans que la pressió es normalitzés.

Però hi ha altres obres de ficció en les quals apareix un astronauta fora de la nau, sense casc, i que pot arribar a sobreviure si torna a dins prou de pressa. Aleshores et preguntes: durant una estona podem viure a l’espai sense protecció?

Doncs, en principi, si únicament hi estem uns pocs segons, sí. A més, en cap cas ens explotaria el cos.

Les condicions ambientals a l’espai són terriblement hostils a la vida, però fins i tot en això tampoc hem d’exagerar. Per començar, la temperatura és molt, molt baixa, però això no vol dir que ens congelem immediatament. La calor requereix un temps per abandonar un cos, i a l’espai buit la transferència de calor és molt dolenta. Perdrem calor per irradiació, però no en perdrem pas per conducció, de manera que disposarem d’una estoneta abans de congelar-nos.

Als pulmons els passarà el mateix que els passa als submarinistes. L’aire, que es trobava a pressió ambient d’una atmosfera, passarà a estar a molta menys pressió, de manera que, com tots els gasos, tindrà tendència a expandir-se. Els pulmons són molt eficients transportant gasos, però no tenen gaire resistència a la pressió, de manera que s’inflaran a mesura que l’aire s’expandeixi, i poden arribar a patir greus lesions. Per evitar-ho, el que cal fer és simplement obrir la boca i deixar que l’excés d’aire vagi sortint. Un reflex que costa d’evitar, però que els que practiquen submarinisme coneixen molt bé.

Obrir la boca també serà útil per evitar que l’aire que tenim a dins pressioni els timpans a través de les trompes d’Eustaqui. Els timpans tampoc no són gaire resistents i podrien petar amb una certa facilitat. Amb la boca oberta, les pressions s’igualen, i potser l’oïda sobreviuria.

Però l’aire dels pulmons no és l’únic gas que tenim dins el cos. Al budell, normalment n’hi tenim una determinada quantitat, resultat de la funció de la nostra flora intestinal. Tots i cadascun de nosaltres hi tenim, com a mínim, un litret de gas, que anirem fent fora en diferents dosis i de la manera més discreta possible. Aquest gas també s’inflarà fins que la força de la musculatura iguali la pressió que fa el gas. No estarem gaire macos amb la panxa inflada, però tampoc no serà cap exageració.

Una altra cosa que passa si deixem un líquid en un indret sense pressió és que es posa a bullir. I, atenció, aquí bullir vol dir que passa a estat gasós, no que cremi. Hi ha molts líquids que en condicions normals bullen a temperatures sota zero. El que passa és que els líquids poden passar a estat gasós depenent de la temperatura i de la pressió. De vegades diem que la sang ens bull a les venes, però això és molt exagerat, justament perquè la sang és dins les venes. La sang bulliria si la deixéssim en un platet, però dins el nostre cos està sotmesa a pressió. Al capdavall, la nostra musculatura i el nostre sistema circulatori funcionen sota una determinada pressió arterial. Aquesta pressió mantindria la sang en estat líquid sense problemes. En canvi, les llàgrimes o la saliva sí que bullirien, ja que res no impedeix que marxin en forma de gas.

Tota aquesta situació evidentment ens causaria la mort en poc temps. Poc temps, però no immediatament. Si fóssim l’astronauta en qüestió i aconseguíssim tornar a dins i tancar la porta en uns pocs segons, potser encara podríem explicar-ho.

I segur que ho explicaríem piles de vegades!