41 / 100

Els estruços amaguen el cap sota terra quan senten el perill

Això fins i tot ha generat refranys i frases fetes. Quan diem que algú amaga el cap com els estruços, indiquem que actua de la manera més ximple possible. No mira el perill, i així li sembla que no hi és. La conseqüència ha estat que el pobre estruç ha passat a representar el paradigma de la ximpleria. És una idea que inculquem als nens de ben petits mostrant-los dibuixos animats o contes on un estruç veu un perill, fa cara d’espantat i, sense més, amaga el cap sota terra.

Però el cas és que, a la vida real, ningú ha vist mai un estruç actuar d’aquesta manera.

I si ho pensem un moment, ens adonem que és normal, ja que qualsevol animal que desenvolupés aquesta estratègia davant del perill resultaria una presa facilíssima per als depredadors i s’extingiria en dos dies.

El més curiós és que en l’ideari popular s’hagi adjudicat a l’estruç aquest comportament, ja que és un animal que disposa de maneres molt més efectives d’afrontar el perill. La primera solució que té un estruç enfront un depredador és la fugida. I amb les potes tan llargues i potents que té, la seva velocitat és prou important per desanimar el depredador més afamat. Un animal que pot córrer a noranta quilòmetres per hora durant mitja hora no es quedarà paradet amb el cap sota terra!

La segona opció que té també està relacionada amb les potes. En el cas de trobar-se acorralat, l’estruç pot etzibar unes coces terribles, i fer servir les urpes sense cap mena de mirament. De manera que no intenteu mai acorralar un estruç cabrejat, que teniu totes les de perdre. I no amagarà el cap sota terra, ni sota l’ala, ni enlloc.

La pregunta aleshores és: com s’ha originat aquest mite? Això possiblement està relacionat amb una tercera estratègia que posa en pràctica l’estruç en detectar el perill. Com que el seu llarg coll és molt visible en un prat, el que fan per passar desapercebuts és abaixar el cap i posar-lo sobre el cos. D’aquesta manera encara poden observar els depredadors, però ells resulten menys visibles.

També pot tenir a veure amb el fet que excaven a terra per fer el niu. Un niu d’estruç és una mena de gran cavitat a terra on algunes femelles poden dipositar-hi els enormes ous, entre trenta i quaranta, que el mascle covarà amb l’ajut d’una de les femelles. De fer el forat se n’encarrega el mascle, una tasca que requereix força feina. I segurament en algun moment excava amb el bec per engrandir el niu.

Potser algun aficionat al dibuix naturalista de fa un segle va veure un estruç en una d’aquestes posicions, hi va afegir una mica d’imaginació i el va dibuixar amb el cap sota l’ala o sota terra. Com que la imatge resulta molt curiosa, de seguida va caure en gràcia i es va començar a reproduir una vegada i una altra.

Imagino que va ser aleshores quan va començar a agafar-se aquesta imatge com una manera d’ensenyar una actitud davant el perill, i quan va donar lloc a la frase feta que va quedar ja definitivament gravada a l’inconscient col·lectiu. Una imatge que segurament deu ser ofensiva per als estruços, però com que no poden opinar…