51 / 100

El queixal del seny desapareixerà amb el temps

Hi ha un seguit d’afirmacions que es deixen anar amb més o menys contundència referides al futur de l’evolució dels humans. Una de les més habituals és que el queixal del seny acabarà per desaparèixer, però també sembla que estan destinats a la desaparició l’apèndix, el dit petit del peu o els pèls de la barba. En canvi, hi ha qui creu que els dits que fem servir per manipular els aparells digitals seran cada vegada més desenvolupats.

Tot plegat demostra que molta gent no té ni idea del que diu la teoria de l’evolució.

És divertit, perquè a l’escola ens van ensenyar que al principi hi havia dues teories de l’evolució: la teoria de Lamarck i la de Darwin. La de Lamarck afirmava que, a mesura que s’exercitava un òrgan, aquest anava guanyant importància i aquest desenvolupament addicional passava a la descendència. L’exemple que sempre es posa és el de la girafa, que s’esforça a estirar el coll per agafar les fulles de les branques més altes (un exemple interessant, ja que Lamarck mai no el va fer servir).

Però sembla que a tothom li van explicar que aquesta teoria és errònia i que la descendència no hereta els caràcters que desenvolupen els pares.

El que passa en realitat és allò que Darwin va proposar: que en cada generació hi ha exemplars més alts i més baixos, més ràpids i més lents, més d’una cosa i més d’una altra. I els que per atzar hagin nascut amb caràcters que els facilitin la supervivència seran els que tindran més probabilitats de passar aquestes característiques als seus descendents.

Doncs bé, representa que tothom hauria de recordar això. Però sembla que únicament ho pensem pel que fa a les girafes. Quan canviem d’animal, ja tornem a pensar de manera lamarckiana.

Perquè, realment, algú creu que tenir el queixal del seny fa que la nostra capacitat de sobreviure disminueixi? O que l’esperança de vida o la capacitat de reproducció seran superiors si fem servir molt els dits amb aparells electrònics digitals? Fins i tot pel que fa a l’apèndix: que potser és un problema que afecti la supervivència avui en dia el fet de tenir o no tenir apèndix?

Doncs aleshores no hi ha cap motiu perquè desapareguin el queixal, el dit petit o l’apèndix. Ni cap avantatge evolutiu que afavoreixi una descendència més hàbil amb els dits que controlen la Play Station.

Tot plegat indica que moltes persones, algunes de les quals parlen en públic sobre el futur de l’espècie humana, encara pensen en l’evolució de la manera que proposava Lamarck. Una idea original, intuïtiva i respectable, però equivocada!

La realitat és que no es pot afirmar absolutament res sobre el futur de l’evolució en els humans. Ara mateix hem abandonat el mecanisme de la selecció natural. Els menys adaptats no acostumen a morir, els més lletjos també es reprodueixen, i el fet de tenir més o menys descendència depèn de factors que varien a cada generació i segons la societat en què ens toqui viure.

Per tant, afirmar que un o altre caràcter variarà d’una manera o d’una altra en el futur de la humanitat és parlar per parlar sense cap rigor. Poden haver-hi canvis, característiques que no resulten ni bones ni dolentes poden acabar imposant-se a causa de fluctuacions en la freqüència amb què apareixen en la població per atzar. Però, de nou, el fet que juguem molt amb comandaments digitals no ha de tenir-hi cap efecte.

Si no acabem amb nosaltres mateixos aviat, i tal com van les coses jo no apostaria gaire en aquest sentit, podria ser que els humans ja no canviéssim més en el futur. Encara que resulta més probable que sí que anem modificant la nostra anatomia, però no pas per factors evolutius tal com els entenem actualment, sinó per decisions dels humans mateixos. Ja comencem a dominar les tecnologies que ens permetran fer-ho. Ens hem lliurat de la selecció natural i, presumiblement, aviat iniciarem una selecció artificial. Tant de bo siguem prou savis per fer-ho amb seny.