76 / 100

Mart es veu de la mida de la Lluna en el moment de màxima proximitat a la Terra

Aquesta és una notícia que corre per la xarxa des de fa uns anys i, concretament, sempre pels voltants de l’estiu. El motiu que la va originar era una dada certa: a l’agost de l’any 2003, la distància entre Mart i la Terra era la més petita des de feia moltíssims anys. Els dos planetes es trobaven únicament a cinquanta-sis milions de quilòmetres, una fotesa en mesures còsmiques.

La distància entre la Terra i Mart varia, ja que cada planeta va seguint la seva òrbita al seu ritme particular. En ocasions, es poden trobar el màxim d’allunyats, quan cada un està situat a un costat diferent del Sol, mentre que altres vegades passen pel mateix costat i la distància es redueix. Com que les òrbites no són cercles perfectes, sinó que tenen formes lleugerament el·líptiques, algunes vegades l’apropament és més notable que altres. Per això, el del 2003 era particularment notable. A l’octubre del 2005, per exemple, també va tenir lloc un apropament que, encara que no va ser tan bo com el del 2003, va permetre que els planetes estiguessin a seixanta-nou milions de quilòmetres.

Comparats amb els quatre-cents milions de quilòmetres que hi ha en el punt de màxima separació, s’entén que aquests apropaments es considerin remarcables.

És per aquest motiu que, quan es planteja un viatge a Mart, les dates no poden ser les que ens vinguin de gust als humans. Han de ser les que les lleis de la mecànica celest ens marquin. És absurd enviar-hi una nau quan els dos planetes estan completament allunyats. Si es tria un moment en què estiguin propers, ens podem estalviar uns quants centenars de milions de quilòmetres de viatge. I el mateix passa per tornar a la Terra. O la nau surt quan toca, o s’haurà d’esperar un grapat de mesos fins que els planetes tornin a apropar-se.

Amb l’apropament del 2003 l’entusiasme dels aficionats a l’astronomia va saltar a Internet, i algú va afegir-hi dades de collita pròpia exagerant, i molt, el que es podria observar. El cas és que, per molt bones que siguin les condicions d’observació, Mart seguirà sent un simple punt de llum al firmament. Al capdavall, la Lluna és més petita que Mart, però està incomparablement més propera.

Però aquests detalls no frenen la propagació d’una notícia així per Internet, i el més divertit és que, des del 2003, cada any, a l’estiu, torna a circular de nou. Això sí, la data en què diuen que tindrà lloc l’apropament es corregeix i passa a ser la de l’any corresponent. Com si els apropaments entre Mart i Terra es repetissin cada any cíclicament! Això és un error important, ja que l’any terrestre i l’any marcià són diferents. Mart està més allunyat del Sol i, per tant, triga més a completar una òrbita. A Mart, un any dura 687 dies, de manera que els apropaments cauen en dates diferents cada vegada.

A més a més, si un dia Mart es pogués veure d’una mida similar a la de la Terra a ull nu, ja ens podríem preparar per un bon daltabaix. Un objecte de la mida de Mart tan proper a la Terra tindria un grapat d’efectes gravitatoris, de manera que les marees i les alteracions en les òrbites dels dos planetes sí que serien espectaculars. Segurament tindríem massa feina intentant sobreviure a marees gegantines per poder mirar bocabadats el planeta al cel.

Però tant se val. Segurament, els propers anys, quan s’acosti l’agost tornarà a circular la notícia que diu que “El planeta roig serà un gran espectacle”, i que l’apropament serà el més gran que hi ha hagut en moltíssim temps. Quan aquest missatge us arribi, simplement somrigueu i envieu-lo a la paperera.