62 / 100
Quan els planetes s’alineen hi ha terratrèmols i altres catàstrofes a la Terra
Els planetes del sistema solar van donant voltes al voltant del Sol. Cada un va al seu ritme, que depèn bàsicament de la distància a què es trobin del Sol. Així, Mercuri és el més ràpid de tots, i per això li van posar el nom del Déu missatger que corria amb ales als peus, mentre que Neptú és el més lent. Plutó, que ara ja no es considera un planeta, encara es mou més lentament.
Però, a mesura que van girant, en ocasions resulta que es troben uns quants més o menys en línia recta amb el Sol. I aquest més o menys inclou un ampli marge des del punt de vista dels astrònoms; oblideu les files quasi perfectes de planetes que surten a les pel·lícules. Aquests alineaments passen amb certa freqüència amb els planetes interiors, de moviment ràpid, i molt més ocasionalment amb els grans planetes exteriors. I alguna vegada ha de passar que estiguin tots en línia recta respecte del Sol (de nou, molt aproximadament): és quan diem que hi ha un alineament planetari.
Això encanta als astròlegs i els guionistes de Hollywood, i acostuma a considerar-se un motiu de preocupació. S’esperen tota mena de cataclismes i desgràcies per al nostre pobre planeta. Al capdavall, la força gravitatòria de tots els planetes s’anirà sumant i les tensions a què es veurà sotmesa la Terra seran excepcionalment importants. Sembla raonable pensar que l’escorça del planeta se n’ha de ressentir. Si la petita Lluna pot causar marees amb la seva gravetat, què no farà la força combinada de Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú?
Doncs la veritat és que farà ben poca cosa, sobretot perquè estan molt lluny, un detall que quasi mai interpretem correctament, acostumats com estem a mesurar les coses a escala humana.
La força amb què la gravetat actua depèn de dues variables. La massa dels planetes és la primera, i realment l’efecte màxim el tindrem quan estiguin tots alineats, ja que la d’uns se sumarà a la dels altres. Però també depèn de la distància, concretament del quadrat de la distància. De manera que, com més lluny estigui el planeta, menys efecte es notarà. Certament, sempre es nota algun efecte, però la clau és que disminueix amb el quadrat de la distància. És a dir que, si està el doble de lluny, exerceix quatre vegades menys força. I si està quatre vegades més allunyat, la força serà setze vegades més petita.
I els planetes estan molt, molt, molt lluny. Per tant, la seva influència serà molt, molt, molt petita. No serà inapreciable i l’òrbita de la Terra es modificarà lleugerament, però aquesta mena d’alteracions de l’òrbita succeeixen constantment segons les disposicions relatives dels planetes. En el cas d’una alineació, la desviació serà més notable que altres vegades, però no ha de tenir cap altre efecte sobre l’escorça terrestre. De fet, hi té més efecte la Lluna cada dia, que, encara que sigui molt més petita, es troba moltíssim més a prop.
Al llarg dels temps els humans han mirat de trobar senyals en el moviment dels astres. És una mica pedant, perquè als astres segur que els humans no els importem en absolut i ells es limiten a anar donant voltes segons les lleis de la física. Pot ser decebedor, però les coses són així. Però, és clar, un alineament és una disposició ben curiosa dels planetes. En realitat, totes i cadascuna de les disposicions són particulars i úniques, però un grup de planetes en línia recta ens sembla una disposició estèticament impactant. Per tant, és comprensible que de seguida hi busquem propietats particulars.
Hi busquem les propietats, però no ens prenem la molèstia de calcular els efectes que realment tindrien. De fet, ni tan sols s’acostuma a preguntar-ho als astrònoms, que segurament sí que ho han calculat i en saben la resposta. I és que n’hi ha que prefereixen no preguntar, no fos cas que la resposta sigui un decebedor “no es notarà res”.