55 / 100

Les races humanes

Molt sovint les coses no són el que semblen i, a sobre, els hàbits del llenguatge ens condicionen encara més. Això ho podem notar en els llibres d’antropologia que afirmen que, en realitat, la divisió dels humans en races no té sentit. Que això que anomenem races no existeix.

Home, doncs potser tenen raó, però quan em miro i em comparo amb un oriental, un africà o un indi americà, les diferències em semblen prou evidents com per dir que no pertanyem a races diferents. I en aquest punt se’m dispara l’alarma. No deu ser que es nega l’existència de les races simplement perquè queda políticament correcte? Bestieses més grans es diuen, en nom d’aquesta correcció superficial.

Però, certament, ningú no confondria un japonès amb un etíop, o un peruà amb un suec. La diversitat de l’espècie humana es mostra de mil maneres, com ara el color de la pell, l’alçada, la forma dels cabells, l’anatomia de la cara, el perfil dels ulls. Però també d’altres menys evidents: el grup sanguini, la sensibilitat a alguns fàrmacs, els nivells d’expressió de diferents gens, la sensibilitat a malalties…

El problema apareix a l’hora de definir les categories i marcar els límits. Hi ha qui és molt aficionat a les classificacions, però la variació que es pot observar en els humans simplement no admet classificacions estrictes sense caure en enormes contradiccions o arbitrarietats. Segons algunes classificacions, jo no estic inclòs en la raça blanca, com em van fer creure de petit. Sóc de raça “mediterrània”. Sembla que la blanca es limita a pells més blanques i cabells més rossos. Però, quin és el límit de blancor? El mateix passa amb la raça negra. Aquesta denominació inclou mil tonalitats de color de la pell, des del negre més intens dels negres nilòtics fins a tons lleugerament foscos d’alguns americans descendents de diversos encreuaments entre esclaves i esclavistes. Tot s’agrupa sota una sola denominació? I, si és així, per quin motiu?

És interessant comprovar que hi ha divisions que semblen evidents, però tan sols per a alguns. Una vegada vaig tenir una conversa molt divertida amb un grup d’orientals que no comprenien com era que jo confonia els japonesos amb els coreans. Per a ells, les diferències eren claríssimes! En canvi, no podien distingir un noruec d’un italià.

I, a sobre, molts dels caràcters que ens permetrien fer una classificació no coincideixen amb altres caràcters que ens donen altres classificacions. De manera que, al final, la definició de raça acaba essent completament arbitrària. Això explica que, de petit, em van ensenyar que hi ha cinc races, però hi ha llibres que en descriuen dotze, i alguns més detallistes parlen de fins a trenta races diferents. Com que no hi ha límits clars, cadascú pot posar-los on li plagui.

Però una classificació tan arbitrària simplement no té cap valor científic.

Això no vol dir, ni de bon tros!, que no existeixin les diferències. El que cal tenir clar és que les agrupacions que fem sota la definició de raça són simplement convencions per fer més fàcil entendre’ns. Unes divisions tan arbitràries com si establíssim que les persones altes i les baixes pertanyen a races diferents. Malauradament, massa sovint s’han fet servir amb finalitats molt més obscures.

I, per descomptat, el que no existeix ni ha existit mai és una “raça pura”. I això fa encara més immorals totes les bestieses que s’han fet amb l’excusa de la puresa de la raça, encara que sempre hi ha gent disposada a trobar excuses per justificar qualsevol cosa.

Fa mil·lennis que està tenint lloc l’intercanvi de gens entre els humans. Aquesta gran barreja genètica impossibilita parlar de qualsevol altra raça que no sigui la raça humana. Tot i que, des d’un punt de vista més biològic, cal parlar, simplement, de l’espècie humana.