49 / 100

Els elefants, a l’hora de morir, es dirigeixen als cementiris d’elefants

Diuen que els elefants, i en particulars els més vells, quan senten que els arriba l’hora de morir abandonen el ramat i es dirigeixen, guiats per un instint ancestral, a un indret concret que únicament coneixen ells, on reposen les restes d’altres congèneres. Allà passen els darrers dies de la seva vida, envoltats dels esquelets de molts altres elefants que abans van anar-hi també a morir. Com és previsible, aquests mítics indrets van ser buscats durant molt de temps per exploradors i comerciants, ja que s’hi devia acumular una quantitat molt important d’ivori.

Aquest idea es veia reforçada quan, de tant en tant, es localitzava algun indret on realment s’acumulaven uns quants esquelets d’elefants. Els afortunats que el trobaven aconseguien una bona quantitat d’ullals d’elefant sense necessitat d’arriscar res. Simplement els havien d’anar recollint. I cada trobada d’aquestes augmentava la llegenda.

Els elefants, a més, tenen un seguit de comportaments que ens resulten particularment sorprenents. A més de la seva mítica memòria, els investigadors han notat que responen d’una manera ben particular davant la mort dels companys de ramat. La majoria d’animals simplement ignoren els morts, però els elefants actuen de manera diferent. S’ha observat com s’aturen davant les restes d’elefants morts, els toquen el crani i s’hi queden immòbils durant molta estona. Quan algun exemplar del ramat mor, els seus companys resten al voltant del cadàver durant temps. De vegades marxen, però després tornen al mateix indret i tornen a mostrar un comportament semblant.

Potser tot ho interpretem a la nostra manera i l’explicació no té res a veure amb la mort. El cert és que encara no ho sabem. Però tot plegat ha creat una certa mitologia que lliga els elefants, la mort i els cementiris.

En tot cas, les agrupacions de restes d’elefants en determinats indrets sembla que tenen una explicació molt menys mística. Quan un animal emmalalteix, té tendència a no allunyar-se dels indrets on pot trobar aliment i, sobretot, aigua. Això és particularment important en el cas dels elefants, que necessiten cuidar la seva pell rebolcant-la en el fang per evitar paràsits i cremades causades pel sol. A l’Àfrica aquests indrets no abunden, de manera que un animal malalt segurament es quedarà al costat dels tolls d’aigua. Quan mori, les seves restes es quedaran allà. Així com els ossos d’altres criatures més petites poden ser emportats pels carronyaires, els ossos dels elefants seguiran allà on l’animal es mori.

Així, el presumpte cementiri d’elefants seria simplement els voltants dels tolls d’aigua on els animals malalts o massa vells cerquen refugi. No hi ha cap crida ancestral, excepte la de buscar aigua quan no et trobes bé. Durant la temporada seca, l’aigua desapareix i únicament hi queden les restes dels animals, que devien impressionar els exploradors. Això, juntament amb les llegendes que havien sentit, va acabar de fixar la idea del comportament d’aquests animals a l’hora de morir.

En altres casos l’explicació era encara més senzilla. Les restes d’elefants indicaven l’indret on, anys abans, grups de caçadors havien fet una matança d’algun grup de paquiderms. Eren fàcils d’interpretar quan es veia que, als esquelets, els faltaven els ullals.

De totes maneres, la llegenda del cementiri d’elefants està tan ben implantada en el subconscient col·lectiu que segur que seguirà molts anys. Si fins a la pel·lícula El Rei Lleó hi apareixia un d’aquests cementiris!