03 / 100

Els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts

L’afirmació que diu que els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts és una de les més clàssiques relacionades amb cadàvers i morts. Una de les coses que s’explica als nens per fer-los por les nits de tempesta i que, de passada, impressiona els grans. De seguida ens vénen al cap imatges paoroses d’esquelets amb llargues cabelleres i ungles amenaçadores. Una imatge realment impactant, però que realment és falsa.

D’entrada, cal tenir present que, quan el cos mor, les cèl·lules deixen de funcionar, i això inclou les cèl·lules que donen lloc a les ungles i els cabells. Al final del trajecte vital, la parada és completa, definitiva, també per a les ungles i els cabells.

Aleshores, com es va originar aquesta idea? Doncs segurament perquè aparentment sí que els difunts tenen les ungles i els cabells més llargs de com els recordaven els parents. Havia de ser molt impressionant exhumar un cos i observar unes ungles exageradament grans o uns cabells molt més llargs. Inevitablement la imaginació es devia disparar. Segur que estava mort? Potser el van enterrar viu! Una possibilitat espantosa. Però el cas és que aquest fenomen es devia observar també en alguns casos en els quals la mort estava fora de dubte. Aleshores, com s’explicava l’anormal llargada de les ungles i els cabells? Semblava evident que havien seguit creixent quan la resta del cos ja estava completament mort.

Doncs el que passa és que normalment tenim clar quina és la mida de les ungles als dits, però en realitat no veiem la totalitat de l’ungla. Hi ha una part, a l’arrel, que resta tapada per la carn i la pell mentre som vius. Però les coses canvien després de la mort. Amb el metabolisme aturat, l’organisme experimenta una ràpida i intensa pèrdua d’aigua. Aquesta deshidratació fa que els teixits del cos s’encongeixin i es retreguin. Per tant, la part de les ungles que normalment no es veu acaba per quedar al descobert i l’ungla completa, de l’arrel a la punta, passa a ser visible. En realitat les ungles no creixen després de morts. Simplement hi ha una part, normalment oculta, que queda visible.

I amb els cabells passa una cosa semblant. Tenim la idea de la mida dels cabells per comparació amb la mida de la cara o de la resta del cos. Si el cos s’encongeix, les galtes es desinflen, la pell s’estira i la forma de la cara queda limitada a poc més que la de l’esquelet que hi ha dessota, els cabells semblen “comparativament” més llargs.

En el fons, el problema és que, per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem en funció d’un sistema de referència. Però, de vegades, les referències es modifiquen, ens enganyen, i quan fem les comparacions traiem conclusions errònies. Això no passa tan sols en la ciència, sinó que és una causa d’error en molts àmbits de la vida. Filip de Macedònia va ser un monarca de l’antiguitat extraordinari. Va unificar el seu regne, el va fer créixer, i del no-res el va convertir en una gran potència. Però avui molt pocs el recorden. Per què? Doncs perquè el seu fill va ser Alexandre el Gran. I, al costat d’Alexandre, tot queda eclipsat. Fins i tot un gran rei com Filip passa desapercebut. Amb un fill més normalet, Filip hauria semblat un rei molt més gran.

Veuríem el món d’una altra manera si poguéssim tenir percepcions més objectives. Segurament tot seria més exacte, i qui sap si nosaltres mateixos seríem més justos. Però no hi podem fer res. Els humans som com som i estem dissenyats sobretot per fer comparacions.