4. Biografies de personatges reals
Ramos. Joan Baptista Basset Ramos (1654 - 1728). Militar austriacista que va encapçalar la revolta contra Felip V al regne de València. Va participar en la presa de Madrid el 1704 i després de nombroses accions es convertí en el cap dels maulets. Tot i que fou empresonat pel mateix arxiduc Carles, després de la batalla d’Almansa fou alliberat i seguí lluitant fins a caure l’11 de setembre de 1714 a Barcelona. Morí a Segòvia, pobre i en situació de llibertat «condicional».
Jordi de Hessen-Darmstadt (1669 - 1705). Militar alemany que participà en la defensa de Barcelona en el setge del 1697, fet que li valgué ser nomenat lloctinent de Catalunya. Durant la Guerra de Successió, organitzà els Vigatans, promogué la causa de l’arxiduc i va dirigir l’atac angloneerlandès que va prendre Gibraltar el 1704 (i en fou nomenat governador). S’embarcà amb lord Peterborough per alliberar Catalunya i morí en la presa de Montjuïc —tot i que no de la manera quasi còmica com ho relata Defoe.
Mr. Crow. Mitford Crowe (1669 - 1719). Polític i diplomàtic britànic. La reina Anna l’envià com a agent a Catalunya per tal de convèncer els catalans de defensar la causa de l’arxiduc Carles i d’aixecar-se contra els Borbó. Va negociar el pacte de Gènova (1705) amb els Vigatans.
Comte de Stanhope. James Stanhope (1673 - 1721). Militar i polític britànic. Va comandar els exèrcits anglesos el 1707 i va conquerir Menorca l’any següent. El 1710 va propiciar l’entrada a Madrid, però acte seguit va ser derrotat a la batalla de Brihuega i fet presoner durant un any. Després de la retirada dels anglesos, va dedicar-se a la política, va obtenir un escó a la Cambra dels Comuns i es va convertir en líder dels whigs. Al setembre del 1714 fou nomenat secretari d’Estat i, successivament, ministre d’Afers Exteriors i de Finances. El 1718 va ser nomenat comte.
Mr. Methuen. Sir Paul Methuen (1672 - 1757). Diplomàtic i polític anglès. Va negociar el tractat de Lisboa (1703), pel qual Portugal passava al bàndol dels aliats. Més endavant va ser parlamentari, secretari d’Estat i ambaixador a Espanya i el Marroc.
Governador Velasco. Franisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar (1646? - 1706). Fou virrei de Catalunya en dos períodes: els anys 1696-97, i entre el 1703 i el 1705. Pot considerar-se, en bona mesura, responsable del descontentament dels catalans amb Felip V, a qui havien demanat que el destituís. Molts barcelonins l’odiaven per la seva nul·la actuació a l’hora de defensar la ciutat en el setge del 1697. Va haver de capitular en el setge de la ciutat l’any 1705, i va participar en el setge fallit de l’any següent.
Mariscal de Thesse. René de Froulay de Tessé (1648 - 1725). Militar i aristòcrata francès, comandant en cap de l’exèrcit borbònic a la península Ibèrica des del 1704. Va ser destituït dos anys després, a causa de la derrota en el setge de Barcelona del 1706. Més endavant va ser ambaixador francès a Roma i a Espanya —on va persuadir Felip V de tornar al tron després de la mort de Lluís I.
Lord Galway. Henri de Massue (1648 - 1720). Militar francès, fill del primer marquès de Ruvigny, descendent d’una família d’hugonots. Malgrat haver fet una carrera militar brillant, quan va revocar-se l’edicte de Nantes (que permetia la llibertat de culte) el 1684, va haver d’exiliar-se a Anglaterra. Allí va defensar la causa del rei Guillem III, fou nomenat vescomte de Galway i va entrar a la Guerra de Successió. Primer va dirigir les forces aliades a Portugal i, més endavant, va convertir-se en el general en cap de l’exèrcit que va caure derrotat a Almansa.
General Windham (1674? - 1730). Va ser coronel a la baralla de Blenheim (1704), a les ordres de John Churchill, abans de ser traslladat a la península Ibèrica amb els exèrcits aliats.
Mahoni. Daniel O’Mahony (? - 1714). Militar d’origen irlandès, catòlic i jacobita. Es va exiliar amb Jaume II a França i va entrar al servei del rei francès fins a assolir el grau de brigadier. Va ser enviat a Espanya al capdavant d’un regiment de dragons que portava el seu nom. Va participar en totes les batalles importants de la Guerra de Successió, on va lluitar fins el 1711 i va morir a Ocaña.
Marqués de las Minas. António Luís de Sousa (1644 - 1721). Noble i militar portuguès, capità general i governador del Brasil. Va ocupar Badajoz el 1704 i va prendre Madrid el 1706, on va ordenar que s’aclamés Carles III. La seva fama de gran militar li va valer l’admiració de Berwick. Quan va intervenir al regne de València, va aconseguir algunes victòries, fins que a Almansa la seva reputació es va veure tacada —en una derrota que ell havia previst.
Lord Wilmington Spencer. (1673 - 1743). Va ser un polític whig, favorit de Jordi II, que el va tenir com a primer ministre entre el 1742 i el 1743 i el va fer Lord el 1728.
Príncep de Condé. Lluís de Borbó (1621 - 1686). Un dels generals més importants de França en el segle XVII. Va ser virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors i posteriorment se sollevà contra el cardenal Mazarino, primer ministre de Lluís XIV, i va acabar servint Felip IV de Castella, fins que a instàncies d’aquest va ser perdonat i va tornar a França, on continuà la seva carrera militar.
Duc de Monmouth. James Scott (1649 - 1685). Fill il·legítim de Carles II d’Anglaterra. Va guanyar-se prestigi militar i la simpatia de la població. El 1683 va participar en una conspiració per fer-se amb el poder i va sollevar-se contra Jaume II el 1685 per ser proclamat rei, atès que ell era protestant i Jaume II, catòlic. Va morir executat per ordres del rei.
Sir John Leake. (1656 - 1720). Va guanyar-se fama de bon oficial en la Guerra dels Nou Anys. Això li valgué el comandament d’una flota en 1702 quan començà la Guerra de Successió. Comandava la que portà l’arxiduc Carles fins a Barcelona i durant dos anys es va estar a la Mediterrània i participà en la presa d’Alacant i Cartagena. El 1707 va ser nomenat almirall i, tres anys més tard, primer lord de l’Almirallat, fins que amb l’arribada al tron de Jordi I va deixar la vida pública.
Comte de Peterborough. Charles Mordaunt (1658 - 1735). Fill d’una família de nobles i militars, va començar la seva carrera en accions a la Mediterrània. Va ser un dels nobles que va convidar Guillem d’Orange a ocupar Anglaterra per destronar Jaume II. Tot i això, acabà enemistat amb el nou rei i fou empresonat a la Torre de Londres. Amb la reina Anna tornà a la vida pública i fou enviat a la península Ibèrica com a comandant de l’exèrcit angloholandès. La seva actitud, amb constants desavinences amb els altres generals de l’exèrcit aliat, va provocar que fos retirat el 1707. Va retornar a Anglaterra, on va ser jutjat políticament, tot i que en sortí sense càrrecs gràcies al suport dels tories —cosa que explica el paper protagonista que li reserva Defoe en les memòries de Carleton. Posteriorment va ser tramès a Viena i amb l’arribada de Jordi I va deixar la vida pública i va morir a Lisboa.
Duc de Vendôme. Lluís Josep Bourbon-Vendôme (1654 - 1712). Nascut a París, va participar en la Guerra dels Nou Anys i va ocupar Barcelona el 1697 i al final de la guerra va ser nomenat mariscal de França. Durant la Guerra de Successió va estar destinat al front dels Països Baixos, on només va acumular fracassos, fins al punt que es retirà de la vida militar el 1708. Va tornar davant la petició expressa de Felip V i va ser el guanyador de la baralla de Brihuega. Segons els rumors, va morir a Vinaròs d’un empatx de marisc.
Princesa d’Orsini. Marie-Anne de la Tremoille (1642 - 1722). Nascuda a París, es va casar en primer matrimoni amb el príncep de Chalais i, un cop vídua, es tornà a casar amb el príncep d’Orsini, de qui també enviduà el 1698. Dedicada a tasques diplomàtiques per a Lluís XIV, es traslladà a Espanya com a cambrera de la primera muller de Felip V, Maria Lluïsa de Savoia, amb la missió d’informar el rei francès sobre la jove parella. Va assolir tal influència sobre els reis que Lluís XIV la va treure de Madrid el 1704, però hi tornà poc després. A la mort de la reina, va mantenir la seva influència sobre Felip V, fins al punt que aquest va voler oferir-li un principat sobirà, cosa que va retardar les converses d’Utrecht. Davant la negativa de les potències europees, Felip V estava decidit a lliurar-li Roses com a principat independent. La nova reina, Isabel de Farnesio, es va desfer d’ella així que va arribar a Castella el 1714. Va morir a Roma.