Un cop em van fer efectiu el nomenament, me’n vaig anar de seguida a Portsmouth, on estava establert el regiment, com a part de la guarnició. Al cap d’uns dies de la meva arribada, l’almirall Russell va arribar amb la flota i va fondejar a St. Helen, on es va quedar una setmana. El 18 de maig va salpar tota la flota, i com que aquell dia jo era l’encarregat de la guàrdia, vaig començar la meva ronda molt d’hora, quan vaig sentir que al mar tronaven els canons. Me’n vaig anar directament al governador del castell i li vaig exposar la meva impressió que s’estava produint un enfrontament entre dues flotes, que és exactament el que va passar. I és que aquella nit una llanxa de la nostra flota ens va portar la notícia que l’almirall Russell havia entaulat batalla amb l’almirall francès Turville; i, després d’una llarga i aferrissada lluita, la nostra flota empaitava la francesa, que se’n tornava a les seves aigües.

L’endemà a la tarda van arribar altres missatgers en successió, tots els quals coincidien en la derrota de la flota francesa i en els detalls de l’incendi del seu Sol Ixent i moltes altres de les seves naus a l’Haia. A tots aquests missatgers els va reenviar de seguida cap a la cort el senyor Gibson, governador de Portsmouth.

Un parell de mesos més tard, el nostre regiment, entre molts d’altres, va rebre ordre d’embarcar-se en una expedició secreta, comandada pel duc de Leinster. Ningú no sabia on anàvem ni a què, ni tan sols el comandant. Però un cop vam ser en alta mar, el general, seguint les instruccions que havia rebut, va obrir les seves ordres i va posar fi al nostre suspens informant-nos que havíem d’atacar Dunkerque. Però aquell secret tan gelosament guardat entre els qui érem al mar, a terra, en canvi, l’havien confiat a una personalitat indiscreta, i l’enemic se’n va assabentar. Per això ens van donar contraordre abans d’arribar a la que havia de ser la nostra destinació, i ens van redirigir cap a Ostende.