Vaig anar a visitar el pare Fahy per agrair-li la seva gentilesa amb mi l’anterior vegada que havia estat a Madrid. Volia donar-li les gràcies i explicar-li les novetats sobre el seu compatriota Brennan, però de seguida vaig veure que no li venia de gust que li parlessin més d’en Murtough, de qui no esperava res de bo, i per això vaig canviar de tema a la més mínima oportunitat. I en sortir en la conversa el nom del comte de Montery, li vaig comentar que tenia entès que s’havia ordenat sacerdot i ja cantava missa. El pare Fahy va respondre que era absolutament cert. Jo vaig revelar-li que havia tingut l’honor de servir a les seves ordres a Flandes, quan tot just m’estrenava en el servei, i quan Montery havia comandat les tropes espanyoles a la famosa batalla de Seneffe; i vaig afegir que no m’estranyava que Montery, que era un dels cavallers més brillants de l’època, s’hagués ordenat sacerdot i que consideraria un favor immens que em permetessin veure’l. Llavors el pare Fahy em va dir que el coneixia molt bé i que, si volia anar-hi amb ell l’endemà, m’acompanyaria a casa del comte.
A l’hora convinguda en punt, vaig esperar el pare Fahy, que, tal com m’havia promès, em va dur a casa del comte. Aquest ja estava a punt de pujar al seu cotxe quan vam arribar, però, en veure el pare Fahy, ens va venir a l’encontre. El pare li va exposar el meu desig de la millor manera possible, i va concloure que el motiu de tot plegat era que jo havia servit a les seves ordres. El comte de Montery semblava molt complagut, però va comentar que, a part de mi, no vivia gaire gent que hagués servit a les seves ordres. Després d’una estona de conversa, va cridar el seu ajudant i li va donar ordre que ens servissin un refrigeri i, a continuació, es va acomiadar de nosaltres i se’n va anar en el seu cotxe, i, nosaltres, cap al nostre refrigeri.
En acabat, el pare Fahy em va assenyalar una pedra al carrer que tenia una gran taca perfectament visible, d’un color vermellós i que semblava de sang.
—Això —em va dir— ho va causar la mort d’un compatriota meu, que va tenir la desgràcia d’ensopegar amb un nen en sortir d’aquella casa —i va assenyalar la que teníem a davant nostre—. El nen es va espantar, tot i que no s’havia fet mal, i, com és lògic, va fer un escàndol terrible. En sentir-lo, el seu pare va sortir fet una fúria i, per molt que el meu compatriota li va suplicar perdó i li va dir que tot plegat no havia estat més que un ensurt, el va apunyalar al cor, i el meu compatriota va caure sobre aquesta pedra, que encara avui conserva la marca de la sang innocent vessada amb tanta lleugeresa.
Va continuar explicant-me que l’espanyol va buscar de seguida santuari en una església, d’on va fugir al cap d’un temps. Però aquesta mena d’evasions són tan habituals a Espanya que no resulten gens estranyes, perquè encara que es tracti d’un assassinat deliberat i premeditat, no es coneix cap cas en què hagin lliurat l’assassí a la justícia si aquest s’ha acollit a sagrat, per molt que ho hagin exigit: acaba escapant-se disfressat o obtenen algun tipus d’immunitat contra les demandes de l’autoritat i la justícia.
He vist que persones de la màxima categoria aturaven els seus cotxes sobre un bassal d’excrements dels que se solen trobar pel carrer i, traient el cap per la porta, oloraven la pudor que desprenien, creient que és una cosa saníssima, mentre que jo, en passar pel costat, m’havia de tapar el nas. No és recomanable rondar pels carrers a primera hora del matí, perquè, com que no tenen comunes, tiren els excrements al bell mig del carrer.
Després d’acomiadar-me del pare Fahy i reiterar-li el meu agraïment pels seus favors, vaig anar a veure el senyor Salter, que havia estat secretari del general Stanhope quan els anglesos van caure presoners a la batalla de Brihuega. Després de pujar les escales de casa seva, em vaig trobar la porta de la seva estança entreoberta, i en trucar-hi, va acudir-hi una persona que va semblar sorpresa de veure’m. Jo no el coneixia, però quan li vaig preguntar si hi era el senyor Salter, em va contestar amb certes vacil·lacions que sí, però que estava ocupat en una de les habitacions de dins. Jo, però, encara que no m’ho havien demanat, vaig entrar, decidit a esperar que estigués lliure, atès que era a casa. Al cap de poc, el senyor Salter va entrar a l’habitació, i després de les cerimònies habituals, em va demanar un xic més de paciència. Em va pregar que segués a fer companyia a l’alferes Fanshaw (així és com el va anomenar), i va afegir, quan ja se n’anava, que tenia alguns assumptes urgents, però que, quan acabés, tornaria a reunir-se amb nosaltres.
L’alferes, com el senyor Salter l’havia anomenat, se’m va presentar en camisa, i el primer que em va preguntar fou si volia una cervesa anglesa. Enganyat pel seu aspecte, encara que li vaig respondre afirmativament, va ser amb la intenció de convidar-lo, cosa que ell no va voler permetre de cap de les maneres, i, després de cridar un criat, va demanar que ens portessin cervesa. Estàvem asseguts amb aquella beguda que per a mi era més insòlita que tot el vi d’Espanya, quan es va presentar un vell conegut meu, el senyor Le Noy, secretari del coronel Nevil, que va seure amb nosaltres, i abans de fer la segona ronda de cerveses, va dir a l’alferes Fanshaw que el seu coronel quedava humilment al seu servei i li havia ordenat que li fes saber que li havia enviat cent vint escuts perquè els fes servir com volgués així que li arribessin.
Amb tot plegat, vaig començar a pensar que el meu alferes no era la persona per qui l’havia pres. I Le Noy, que, en veure’ns tan amics, havia imaginat que jo també devia estar al corrent del secret, al cap de poc el va tractar de capità. Això em va acabar de convèncer que allí hi havia gat amagat. Lligant caps, vaig arribar a la conclusió que, així com al principi m’havia semblat increïble que a una persona amb aquell aspecte li donessin tant de crèdit i tants compliments, de manera tan descarada, i que l’haguessin ascendit d’alferes a capità en el temps que es triga a beure una ampolla de cervesa, amb una mica de paciència, acabaria sent partícip d’aquella comèdia en què, de moment, no tenia cap altre paper assignat que el de mut.
Al final Le Noy ens va dir adéu, i així que se’n va anar, ens van portar una altra ampolla i l’alferes Fanshaw va començar a obrir-me el seu cor i a dir-me qui era:
—M’he d’amagar amb aquesta disfressa, sobretot aquí, a Madrid. Perquè heu de saber —va continuar— que quan nosaltres érem amos i senyors de la ciutat, com ho vam ser durant un temps, vaig tenir un afer amb la dona d’un altre home. El marit era una persona molt il·lustre, però la dona em va concedir tots els favors que un soldat, després d’una llarga i difícil campanya, podria sol·licitar. En resum, la seva família es va assabentar del nostre afer i, en tenir notícia que jo era un dels presoners que havien capturat a Brihuega, ara van a la meva recerca i captura, i si em descobreixen, les conseqüències seran fatídiques. Per això vaig disfressat i aquesta és la desgraciada raó per la qual he adoptat un nom que no és el meu.
Em va exposar tot això amb tanta franquesa que, a canvi de la seva confiança, li vaig confessar que havia sentit a parlar de l’assumpte, perquè havia provocat un rebombori considerable a tot el país, i que era absolutament necessari que anés amb compte, perquè els parents del marit i la muller eren molt importants i, per tant, corria un gran perill, ja que, en aquesta mena de casos, no hi havia ningú que portés les coses més a l’extrem que els espanyols. L’alferes em va agrair els meus consells, que, al cap d’uns dies, va seguir amb la màxima cura, i amb l’ajut dels seus amics, que el van treure del país en secret, i més endavant va tenir l’honor de ser nomenat par d’Irlanda.