Poc després de desembarcar, amb la seva vivacitat habitual, el comte es va dedicar a implementar les resolucions adoptades en els consells de guerra de Barcelona; i amb algunes millores, com ara la creació de tot un regiment de dragons, per al qual va comprar cavalls, els va proporcionar uniformes, armes i material, de manera que al cap de sis mesos ja estaven a punt per entrar en acció, una proesa difícil d’igualar, si bé amb prou feines digna d’esment entre les seves múltiples nobles accions. Ara bé, sí que esdevé rellevant si el comparem amb el comte de Galway, el general francès que feia quatre mesos que era a Madrid, sense haver augmentat el nombre dels seus efectius ni proveir-se ni enviar un sol missatge per acordar mesures amb el comte de Peterborough, sinó que s’havia estat del tot inactiu, o pitjor encara, ocupat amb l’infaust projecte de portar el rei Carles a Madrid per la ruta més llarga i mal concertada d’Aragó; un projecte que no tan sols contradeia les resolucions solemnes del consell de guerra, sinó que va ser la causa de totes les nostres posteriors desventures. I tot per la maleïda vanitat de presentar-se com el responsable d’haver dut el rei a la seva capital. Però de seguida es veurà l’ínfima responsabilitat que va tenir-hi, si pensem que havia estat un altre general qui havia facilitat el camí al rei en expulsar d’Espanya els seus enemics, i que el comte de Galway només es va quedar a Madrid fins que van tornar les tropes que havien estat foragitades.

Aquest projecte insensat va consumir quatre preciosos mesos de negociacions, que sens dubte hauria estat molt millor dedicar a fer impossible que l’enemic tornés a entrar a Espanya; cosa que no hauria estat gaire difícil, ben al contrari, si el general de Madrid hagués cregut oportú unir les seves tropes a les del comte de Peterborough i avançar directament sobre Pamplona o cap a la frontera amb França. Això és el que va demanar el comte de Peterborough al rei i a tots els qui tenia al seu voltant. Els va demanar, pregar i suplicar que apliquessin sense perdre-hi més temps les mesures acordades a Barcelona. Un consell de guerra celebrat a València va insistir-hi també, però en va: la seva derrota estava assegurada quan li van ordenar que es reunís amb sa majestat a la frontera amb Aragó. Allí va ser on el comte es va trobar amb el rei; i el general francès amb un exèrcit que, per culpa dels seus ineptes serveis d’intel·ligència, no va veure ni sentir fins que va haver de fugir-ne a corre-cuita dirigint-se cap al seu campament de Guadalajara. La confusió en aquest fatal campament va ser indescriptible: el rei, procedent d’Aragó, el comte de Peterborough, de València, van arribar el mateix dia i gairebé a la mateixa hora que el comte de Galway, que es retirava precipitadament davant l’exèrcit francès.

Però tornem a l’ordre cronològic dels fets, que el meu afany de justícia m’ha fet alterar lleugerament. Quan encara feia poc que el comte de Peterborough havia arribat a València, va donar ordres al general de divisió Windham que avancés amb totes les seves tropes, que no devien ser més de dos mil homes, per assetjar Requena, una població situada a unes deu llegües de València, en el camí de Madrid. La vila no era gaire forta ni gran, però tenia unes fortificacions d’allò més peculiars. Les cases, unides en un cercle, constituïen la muralla; i els defensors de la vila, en comptes de disparar des d’hornabecs, contraescarpes i bastions, tiraven des de les finestres de casa seva.

Malgrat tot, el general Windham va trobar molta més resistència del que s’havia esperat, i en veure que faria curt de municions, les va demanar al comte de Peterborough, al·legant la inesperada fermesa de la ciutat. Així que el comte va rebre la carta, em va fer cridar i em va dir que me n’anés a Requena perquè necessitaven un enginyer, i que estigués a punt de marxa l’endemà perquè posarien al meu servei un tinent amb trenta soldats i dos auxiliars d’artilleria amb la pólvora necessària per a la missió. Així, doncs, vam sortir l’endemà, i el tinent que comandava el comboi era un holandès conegut meu.

En arribar a Sant Jaume, un poblet situat a mig camí entre València i Requena, l’oficial va decidir fer parada just passat el poble, i va ordenar que descarreguessin les mules. Van apilar la pólvora, que anava en quaranta-cinc barrils, formant un cercle, i el van cobrir amb una lona impermeabilitzada per protegir-la de la intempèrie. I encara que havíem quedat de sopar plegats al meu allotjament del poble, el tinent estava molt cansat i va ordenar que li preparessin el llit de campanya prop de la pólvora, i s’hi va estirar a fer una becaina. No feia ni una hora que jo era al meu allotjament quan una explosió va sacsejar de sobte la casa amb tanta violència que en va arrencar teules, finestres i xemeneies, entre altres coses. De seguida em vaig imaginar el que havia passat, i els meus temors van resultar fundats: vaig córrer cap a la porta, des d’on vaig veure un núvol que s’elevava allí on havia deixat la pólvora apilada. Em vaig afanyar a arribar-hi, però de la pólvora, no en quedava sinó la marca en forma de cercle al lloc on havia estat. El llit de campanya s’havia desintegrat i el pobre tinent estava fet a miques, amb les extremitats escampades a una gran distància les unes de les altres. Concretament, vam trobar un braç amb un anell en un dit. Els auxiliars d’artilleria estaven encara més destrossats, si és possible, malferits i desfigurats. Tots els soldats que estaven drets en el moment de l’explosió i tots els qui eren a la vora, eren morts. Només se’n van salvar els que dormien ajaguts a terra, i un d’ells em va assegurar que l’explosió el va fer saltar fins a algunes passes de distància. En indagar sobre les causes d’aquest tràgic desastre, això és el que vaig esbrinar: que s’havia escapat un porc del poble, i els soldats havien intentat impedir que hi tornés; però que la bèstia havia anat cap als auxiliars d’artilleria, i un d’aquests, que no volia que caigués en mans dels soldats, li va disparar un tret amb la seva pistola que va ser el causant de la catàstrofe. El tinent portava una bossa amb monedes per pagar l’allotjament de la tropa, i la gent de l’indret i els soldats supervivents en van trobar moltes, però escampades per l’explosió a una distància increïble.

Amb els pocs soldats supervivents, vaig continuar, d’acord amb les meves ordres, fins a Requena; i, en arribar-hi, vaig informar al general Windham del desastre que havia passat a Sant Jaume, que el va commoure, en bona part a causa de la pèrdua de la pólvora. Però, per intentar salvar els mobles, va donar ordre que excavéssim una mina sota una antiga torre que formava part de la muralla. Ens hi vam posar de seguida, més per por que no perquè creguéssim que la mina havia de servir de res. Però jo amb prou feines havia començat a apuntalar el forn de la mina quan els de Requena van decidir capitular. Tenint en compte que havíem perdut la pólvora a Sant Jaume (i que no ens n’havia arribat gens ni mica per compensar la seva pèrdua), això era el millor que podíem esperar, de manera que ens vam avenir a fer tractes, en virtut dels quals una part de la guarnició, formada per nobles castellans, va quedar lliure per anar on volgués, mentre que als altres els vam fer presoners de guerra. Sotmesa Requena així a l’obediència al rei Carles III, hi vam deixar com a guarnició un dels regiments d’espanyols que s’acabaven de formar, amb el coronel com a governador. I després que, per fi, arribés sense novetat un carregament de pólvora, el general Windham va avançar amb el seu reduït exèrcit cap a Conca.