Tornant als assumptes militars, les victòries d’Almenara i Saragossa van ser tan rotundes que ningú no tenia cap dubte que la corona d’Espanya corresponia a la testa de Carles III sense discussió. Aquesta no era només l’opinió dels seus aliats, sinó dels seus mateixos enemics, que havien renunciat a qualsevol esperança o perspectiva d’èxit del rei Felip. Els castellans, els seus aliats més fidels, no ho veien de cap altra manera, perquè després de recomanar i aconseguir que la reina i el príncep d’Astúries anessin a Vitòria, desmoralitzats i desolats com estaven, no van insistir gens perquè Felip es quedés a Madrid, de manera que se’n va anar immediatament, decidit a retirar-se als dominis del seu avi, al seu país natal.
Camí de França, durant l’última etapa del dia, Felip va tenir la immensa sort de trobar-se amb el duc de Vendôme, amb alguns soldats que el seu avi, Lluís XIV, li havia enviat per auxiliar-lo, a les ordres del duc. Aquest estava absolutament desolat per la inesperada catàstrofe, però va dir i fer tot el que va poder per convèncer el monarca que tornés enrere, i al final se’n va sortir. Així, després d’una mica de repòs i de molta paciència, reagrupant les tropes disperses i reclutant nous soldats, amb el reforç dels homes que comandava el duc, es va tornar a posar al capdavant d’un exèrcit de vint mil soldats.
Mentre la situació anava evolucionant així a favor del rei Felip, Carles III i el seu exèrcit victoriós van fer la seva entrada a Madrid, on el rei va nomenar el general Stanhope governador de la capital. Però, fins i tot en aquestes circumstàncies, els castellans van demostrar la seva fidelitat al rei Felip, encara que pensessin que la seva causa estava irremissiblement perduda i amb els seus consells n’haguessin provocat la retirada. Per això, en comptes de la moderada alegria que un príncep victoriós esperaria trobar en entrar a la seva capital, els carrers de Madrid el van rebre amb un silenci absolut, els balcons no estaven guarnits amb rics tapissos, com solia fer-se en aquestes ocasions, i amb prou feines es veia ningú a les portes o finestres.
Sens dubte, era una gran humiliació per al victoriós monarca, però els seus generals van tenir prou seny per impedir que mostrés el seu ressentiment de cap altra manera que travessant la ciutat amb indiferència per allotjar-se a Villaverde, a una llegua de distància.
De totes maneres, el rei Carles va visitar de passada l’església de Nuestra Señora de Atocha, on va veure penjades algunes banderes i ensenyes angleses capturades a la batalla d’Almansa, i va ordenar que les despengessin i les tornessin al general anglès.
L’opinió més estesa en aquell moment, i amb la qual tothom acabaria estant d’acord, va ser que el pitjor pas en fals que es va donar en tota la guerra va ser precisament l’entrada del rei Carles a Madrid. Si després de les grans victòries d’Almenara i Saragossa s’hagués dirigit a Pamplona i hagués conquerit aquesta plaça o alguna de veïna, no tan sols hauria barrat el pas a qualsevol ajuda procedent de França, sinó que hauria impedit en bona mesura el reagrupament de les tropes desbandades i disperses del rei Felip. La majoria d’espanyols amb els quals vaig parlar mentre vaig ser a Madrid opinaven que si el rei Felip hagués tornat a trepitjar territori francès, Espanya no l’hauria tornat a reconèixer mai més com a monarca.
Després que el rei Carles i el seu exèrcit haguessin passat un temps prop de Madrid, i veient defraudades les esperances que els castellans s’unissin a la seva causa, va acabar aixecant el camp i tornant a Saragossa, cap on es va dirigir en companyia de molt poques tropes, mentre que el gruix de l’exèrcit, comandat pels generals Stanhope i Stahremberg, després de passar per davant mateix de les muralles de Madrid, va marxar cap a Aragó.
Al cap de tres dies de marxa, el general Stanhope es va instal·lar a Brihuega, una petita població parcialment emmurallada, mentre que el general Stahremberg va avançar tres llegües enllà fins a Cifuentes. La disposició de les tropes dels dos exèrcits va desconcertar els polítics de l’època, en veure amb total desaprovació que el general anglès s’havia situat al descobert en una població sense defenses i amb poques tropes, entre les quals es podria considerar que destacava el brillant regiment de cavalleria a les ordres del general Harvey; mentre que el general Stahremberg acampava a tres llegües, lluny de l’enemic. Però, ai, les vicissituds de la Fortuna, a les quals sovint es veuen forçades a sotmetre’s les accions dels més coratjosos per una mala fatalitat! A ningú dels qui havien presenciat el valor de tots dos generals a les batalles d’Almenara i Saragossa no se li hauria acudit posar en qüestió la seva conducta ni la seva valentia; i tanmateix, la seva marxa i la disposició dels seus campaments, com es veurà, van tenir conseqüències visiblement funestes per a la causa per què lluitaven.
El duc de Vendôme, que havia augmentat el nombre d’efectius que havia dut de França fins a superar els vint mil homes, va marxar per Madrid directament cap a Brihuega, on els seus espies el van informar que estava acampat el general Stanhope, i amb tant de sigil i rapidesa que Stanhope no se’n va assabentar ni s’ho va voler creure fins que les bales dels canons enemics no el van convèncer de la realitat. Brihuega, com ja he dit, estava només parcialment emmurallada, però va ser justament pel cantó de muralla per on l’enemic va llançar el seu atac. I què haurien pogut fer un grapat d’homes contra un exèrcit tan superior, encara que haguessin tingut prou pólvora i bales, a falta de les quals es van veure obligats a recórrer a les pedres per fer front a les municions de tota mena amb què l’enemic els castigava? El fruit d’aquestes mancances fou que els van fer a tots presoners de guerra, entre ells, el regiment de cavalleria de Harvey. Per acabar-ho d’adobar, l’enemic va utilitzar els cavalls del regiment esmentat per llançar-se a l’atac del general Stahremberg.
Aquest havia sentit rumors sobre la marxa del duc de Vendôme, i esperava impacient que els hi confirmés el general Stanhope, que es trobava entre els dos i amb qui confiava reunir-se. Però va creure que no seria cap desconsideració avançar-se una mica al seu encontre i, a tal fi, va aixecar el camp de Cifuentes i va retrocedir cap a Villaviciosa, un poble situat entre Cifuentes i Brihuega, on Vendôme l’esperava, a punt per atacar-lo, en comptes dels anglesos amb els quals s’havia de reunir. La batalla va ser aspra i acarnissada. Per bé que Stahremberg havia obtingut un avantatge evident, després de forçar l’enemic a retrocedir almenys a una llegua de distància de la seva artilleria, en assabentar-se del desastre de Brihuega i veure frustrades les seves esperances d’aconseguir reforços, es va retirar ordenadament cap a Barcelona, que és a un centenar de llegües, sense cap impediment d’un enemic que semblava content de desempallegar-se’n. L’equipatge del general Stahremberg havia caigut en mans de l’enemic al principi de la batalla, i el rei Felip i el duc de Vendôme van tenir la generositat de tornar-l’hi intacte i sense obrir, en reconeixement del seu coratge.
M’hauria agradat ometre un incident de què em vaig assabentar per fonts ben informades. El general Carpenter es va oferir a avançar-se amb la cavalleria a l’encontre del general Stahremberg, però no li ho van permetre. Aquest va ser amb certesa un error colossal, ja que, si s’hagués avançat, hauria reforçat les tropes de Stahremberg de tal manera que li hauria assegurat la victòria, mentre que retenir-lo no va servir de res, ben al contrari, perquè, com ja he dit, l’enemic va aprofitar els cavalls dels anglesos (que segurament eren el millor regiment de cavalleria del món) i, si se’m permet l’expressió, va dirigir la nostra artilleria contra els nostres aliats.
La retirada de Stahremberg i l’emboscada de Brihuega van desfermar l’alegria a Madrid i a tot arreu on eren fidels a la causa del rei Felip. I de fet es podria dir que, a partir d’aquell dia, la causa del rei Carles va declinar ostensiblement. Seguia presoner a San Clemente quan em van arribar les notícies, i aquest tomb de les circumstàncies em va afectar molt. Jo era al llit quan el correu va passar pel poble en ruta cap a altres indrets, i en plena nit vaig sentir un cavaller espanyol amb qui feia poc havíem tingut les nostres diferències que picava a la porta de casa meva amb intenció d’esbotzar-la, no precisament amb les millors intencions. Però la senyora de la casa, que fins aleshores havia estat sempre molt amable i atenta, va cridar don Félix i alguns altres amics meus, i així em va salvar de les seves furioses intencions, fossin les que fossin.