Però tornant al general, obligat com estava a prendre una decisió dràstica, va arribar a la conclusió que la millor manera de sorprendre els seus enemics era evitant els aliats. Així, doncs, va convocar un consell de guerra a terra ferma amb la participació dels oficials de l’exèrcit, i un altre a bord, amb els almiralls i els oficials de l’armada. En tots dos consells es va decidir que el setge de Barcelona era inviable, i que calia reembarcar les tropes abans d’una data assenyalada per llançar una ofensiva contra el regne de Nàpols. Així, doncs, quan va arribar el dia fixat, van tornar a les naus l’artilleria pesada que havien desembarcat per al setge, i es van fer tots els preparatius per reembarcar. Mentrestant, el general va haver de suportar els retrets dels cortesans descontents i, encara pitjor per a ell, les murmuracions dels oficials de l’armada, que, tot i no estar qualificats com a jutges en matèria de setges, estaven unànimement a favor d’assetjar Barcelona, sobretot perquè l’estació ja estava massa avançada per comprometre la flota en qualsevol altra expedició. Sigui com sigui, tot va quedar tan ben dissimulat pels nostres aparents preparatius de retirada que, la mateixa nit que els nostres soldats es disposaven a atacar Montjuïc, s’organitzaven festes i celebracions públiques a Barcelona per l’aixecament del setge.

El príncep de Hesse s’havia excedit tant en les seves queixes sobre l’estratègia que havíem seguit davant de Barcelona que havia arribat a insinuar que, si bé el comte de Peterborough es mostrava favorable a atacar en públic, no exercia la seva autoritat sobre els altres oficials per obligar-los a seguir el seu criteri; i suggeria, a més, que de bon començament el general s’havia manifestat a favor d’altres operacions i en contra d’una intervenció a Catalunya, cosa que de fet era certa. Per la seva banda, el comte de Peterborough es queixava que l’auxili que tant li havien promès no havia arribat per enlloc i que, en vista de la seva absència, havia de sacrificar els seus soldats per complaure un estranger que no tenia autoritat i el coratge del qual era dubtós que estigués a l’altura del seu comportament. Aquests retrets mutus havien provocat tanta malvolença entre aquests dos grans homes que durant més de dues setmanes no es van intercanviar correspondència i ni tan sols es van parlar.

El comte, però, després d’haver traçat els seus plans i donat les seves ordres, va emprendre la marxa al vespre amb mil dos-cents soldats d’infanteria i dos-cents de cavalleria, que no van tenir més remei que passar per on tenia el seu quarter el príncep de Hesse, a qui van comunicar que el general l’havia anat a veure per parlar-hi. Quan es va reunir amb ell, el comte el va informar que finalment havia decidit llançar una ofensiva contra l’enemic, i va afegir que, si el príncep volia, ara podria jutjar el comportament dels seus oficials i soldats i comprovar si es mereixien els qualificatius que amb tanta irreflexió els havia dedicat. El príncep va respondre que ell sempre havia estat disposat a complir el seu deure, però que li costava de creure que marxant d’aquella manera es pogués atacar l’enemic de manera satisfactòria. Sigui com sigui, no va dir res més, sinó que va demanar el seu cavall.

Aquí es veu el pes que té la fortuna en els esdeveniments de més importància. Amb tota probabilitat, el comte de Peterborough no s’hauria llançat a una aventura tan perillosa a sang freda i sense provocació. I si s’hagués dut a terme una empresa semblant de manera ordinària, és molt probable que el comte n’hagués donat el comandament a algun dels seus oficials, ja que no és habitual ni, de fet, amb prou feines admissible que els comandants en cap participin personalment en aquesta mena d’accions. Però aquí veiem que tant el general com el príncep, a pesar de les seves desavinences recents, van participar junts en aquesta desesperada ofensiva.

El general de brigada Stanhope i el senyor Methuen (avui Sir Paul) eren amics íntims del general i les persones en qui ell més confiava i a qui més consultava. No obstant això, no va comunicar els seus propòsits a cap dels dos perquè no volia que s’involucressin en un pla tan perillós i amb tan poques perspectives d’èxit. En comptes d’això, va preferir reservar-los com les persones més capacitades per donar consell i ajut en la confusió, que ja era considerable, però que encara ho seria més si al comte li passava alguna cosa. I estic més que convençut que la raó per la qual el comte de Peterborough es va llançar de cap a aquesta empresa va ser per demostrar al príncep de Hesse i al món sencer que els seus escrúpols eren conseqüència de la preocupació que sentia per les tropes que li havien confiat, i no per la seva persona. D’altra banda. Les fortes personalitats dels dos cavallers que acabo d’esmentar són prou conegudes perquè resulti creïble que l’única manera en què el general els podia impedir que participessin en l’atac era amagant-los-el igual que l’havia amagat als ulls de tothom, fins i tot als de l’arxiduc en persona. Certament, no hi ha hagut mai una sorpresa tan general com quan l’endemà es va sentir que començaven els trets a Montjuïc.