Vaig agafar una diligència directa cap a Londres, on, quan vaig arribar, em va semblar que m’havien portat a un país més estrany que qualsevol dels territoris per on havia lluitat i vagat. No vull dir que fos estrany en comparació amb els altres, sinó pel que fa a ell mateix. L’havia abandonat en un estat aparent d’harmonia absoluta: les fatídiques distincions entre whigs i tories es consideraven una simple qüestió de noms i no tenien conseqüències pitjors ni més perilloses que una abella sense fibló. La concertació nacional era vigorosa, i les prodigioses victòries dels exèrcits de la reina havien apagat qualsevol murmuració. Però ara, en tornar, vaig veure que estaven absolutament enemistats i tan difícils de posar d’acord com dos angles oposats. Els uns denigraven i els altres enaltien la pau d’una manera que el temps ha demostrat que estava equivocada, i que, per tant, cap dels dos bàndols no tenia raó en les seves apreciacions, per més que els seus prejudicis els enfrontessin. Però jo crec que els whigs i els tories són l’antítesi més absoluta de la natura, però igual que amb la resta d’antítesis, encara que ja sóc vell, visc amb l’esperança de veure, abans de morir, que aquests aparents contraris es reconcilien i s’uneixen amb un sol objectiu segur: el bé públic.