Montserrat és una alterosa muntanya que es dreça al bell mig d’una ampla plana del principat de Catalunya, a unes set llegües al nord-oest de Barcelona. Ja a primera vista, la seva estranya silueta promet alguna cosa d’extraordinari, i des de lluny és una estampa grandiosa: centenars de piràmides que es mostren als ulls tot d’una, com una mena de bosc petrificat, per dir-ho d’alguna manera, o més aviat com les ruïnes imponents d’algun immens edifici, obra de venerable antigor. Com més t’hi acostes, més t’impressiona, però fins que no hi ets ben a prop no et pots afigurar res que s’assembli de debò al que t’hi acabes trobant. I llavors la veus com una perfecta muntanya d’agulles barrejades amb arbres colossals, i tan bella que no et cansaries mai d’admirar-la ni deixaria d’intrigar-te. Tot això ho vaig comprovar en acostar-m’hi, i no va ser res comparat amb el que em vaig trobar en arribar a l’indret.

Aquell prodigiós massís de piràmides em va afectar com no ho havia fet mai res. I en veure les roques unides per bosquets verdejants, amb la pinzellada esporàdica d’alguns arbres notables, però solitaris, la meva admiració no va minvar, sinó que va augmentar el meu entusiasme. Els arbres que he qualificat de solitaris, aïllats en comptes de formar part d’algun dels nombrosos bosquets, de vegetació compacta i frondosa (tal com vaig constatar en anar a veure algunes ermites), solen brotar de les escletxes de la roca, sense cap altre sòl que els alimenti que un llit de roca. Però, si bé alguns naturalistes afirmen que el salnitre de les roques pot constituir un aliment suficient per a les plantes i els arbres, al meu parer, els de Montserrat eren massa bells i la seva escorça, fullam i flors eren massa saludables perquè tot plegat es degués únicament a la pedra i el rocam.

En aquesta muntanya, o, si ho preferiu, bosc de pedra, hi ha tretze ermites, l’última de les quals es troba molt a prop del cim. El camí que va de l’una a l’altra serpenteja en el seu gradual ascens, que no seria practicable de cap altra manera a causa del pendent del terreny. Però encara que hi hagi un camí que, com he dit, porti d’una ermita a l’altra, desafio al foraster més observador a visitar-les totes en el degut ordre sense haver pres la precaució de seguir el pobre ruc que, amb les alforges penjades a banda i banda, puja diàriament a cada ermita. El sistema és el següent:

Les alforges estan dividides en tretze parts, una per ermita. A l’hora assenyalada, després que un servent hagi posat les alforges a l’esquena de l’ase, aquest se’n va tot sol fins a l’entrada del convent que hi ha al peu de la muntanya, on omplen les diferents parts de les alforges amb queviures i vi. I així que està carregat, sense més espera ni cap guia, el ruc s’enfila cap a les ermites, on es va aturant, fins a arribar a dalt de tot. Un cop complert el seu deure, baixa pel mateix camí, alleugerit del pes de la càrrega que ha pujat. Tot això, el pobre animal ho fa sense falta, de dia i de nit, a les hores establertes.

Dos senyors amb qui jo havia coincidit pel camí, també empesos per la curiositat, van semblar igual de complaguts que jo en arribar a un final de trajecte tan magnífic. El seu rostre traspuava una satisfacció que, si no era igual que la meva, almenys la corroborava, coincidint amb mi que els reverends ermitans eren veritablement feliços. M’ho van semblar aleshores, i després d’haver-hi reflexionat mil vegades, he desitjat per a mi una felicitat com la seva, deixant de banda els seus errors i supersticions: què els pot faltar per ser feliços si no s’han d’amoïnar per satisfer totes les seves necessitats? Si poden passar els dies gratament, sense angoixes ni neguits, amb una pila d’activitats innocents, diverses i agradables, sense que els interrompin el son i el repòs amb res de més pertorbador que el murmuri de les fonts, els salts d’aigua o el variat refilar dels seus petits escolanets emplomallats.

Però la seva gentilesa envers els forasters no és menys captivadora que la seva solitud. En general, la vida d’ermità converteix els seus practicants en taciturns, amb un orgull farisaic que els amarga el caràcter i una opinió equivocada dels seus propis mèrits que massa sovint els porta a menysprear els altres. En canvi, aquella bona gent (perquè em va semblar que ho eren) resultaven als meus ulls el paradigma de la innocència, tan atents amb els altres que semblava que ho consideressin el seu deure, com es podia comprovar amb l’afabilitat i el goig amb què exhibeixen les peculiaritats de les seves ermites, on, perquè no se t’escapi res que sigui digne d’atenció, t’animen a preguntar amb la mateixa promptitud amb què ells et responen tots els interrogants que han suscitat en la teva curiositat.

Recordo un d’aquests reverends ancians en particular, que, quan ens acomiadàvem, a la porta de la seva ermita, fins on havia tingut la gentilesa d’acompanyar-nos, en observar per l’expressió de les nostres cares que ens ho havíem passat molt bé, ens va voler proporcionar un nou entreteniment, i, avançant unes passes més enllà de la porta, va fer un xiulet i un vol sorprenent de preciosos ocellets, de colors vius i variats, es va congregar de seguida al seu voltant. Els hauríeu d’haver vist, alguns, posant-se-li a les espatlles; d’altres, a la seva impressionant barba, mentre que d’altres s’aixoplugaven en la seva testa nevada i molts més menjaven o intentaven menjar el que ell els oferia amb la boca. I tots semblaven igual de continguts i innocents en la millor expressió de l’amor i el respecte que sentien pel seu complagudíssim amo.

No es trobava a faltar a les altres ermites cap singularitat: totes elles tenien algun tret peculiar que les diferenciava de manera tan agradable com amena. A totes hi havia fonts cristal·lines que brollaven de la roca, des de les més altes a les més baixes, i la majoria tenien petites aixetes de llautó de les quals, un cop obertes, en rajava un doll d’aigua pura i excel·lent, de la màxima frescor. Però el que més em va fascinar, i que vaig observar en diverses ermites, van ser les cascades naturals del mateix element transparent, que en caure d’una roca a una altra, en aquell clima càlid o, més ben dit, calorós, no tan sols resultaven agradables i meravelloses a la vista, sinó refrescants per a la persona. Els rierols a què donaven origen atenuaven l’estrèpit de la caiguda per convertir-se en un agradable murmuri gràcies a la distància, els boscos i les roques veïnes, de manera que era impossible veure’ls o sentir-los sense quedar encisat.

Els boscos esmentats no són tan sols agradables per la seva bella verdor, sinó que la natura els ha fet delitosos en carregar-los de baies d’un viu color escarlata que, en formar una combinació tan bella amb el verd, resulten encara més plaents a la vista. En resum, a una persona del gust més refinat li costaria distingir o determinar què li resultava més digne d’admiració, si la pulcritud de l’interior de les cel·les o la diversitat de la bellesa exterior. Afavoreix encara més el conjunt, a parer meu, la freqüent presència d’aquests pilars piramidals que, com vençuts pel seu propi pes, cerquen el suport dels que tenen al seu voltant.

En referir-me a la bellesa del paisatge que envolta les ermites, es podria pensar que m’he descuidat d’esmentar les glorioses perspectives que des de totes elles s’ofereixen a la vista, sobretot des de la que es troba més a prop del cim. El panorama, gràcies a la puresa de l’aire, és tan extens i tan amè que, si es descrivís amb detall a algú que mai no l’hagués vist, provocaríem la seva incredulitat, i representar-lo de manera fidedigna posaria a prova la inventiva de qualsevol. Així, doncs, diré només que, per la banda que dóna a la Mediterrània, el panorama abasta un nombre tal de llegües que exigirien els aparells òptics més potents, i encara que Barcelona marqui el límit terrestre de la mirada, aquesta es pot complaure amb les delícies del paisatge que hi ha entremig, en què la bellesa de la natura no tan sols ens somriu, sinó que esclata en tota la seva esplendor, de tal manera que s’ha de ser molt curt de vista o de mires per no quedar immediatament satisfet.

Després de contemplar totes les seves fonts refrescants, els agradables boscos i les ombres solitàries dels arbres singulars, la presència dels quals demostrava que fins i tot les roques eren fèrtils, i després d’haver gaudit dels diversos plaers que ens oferien les seves precioses ermites, voltades d’horts i jardins no menys pulcres i igual de fragants i bells, vam tornar a baixar cap al monestir, que, encara que estigui situat sobre una petita elevació, es troba molt a prop del peu d’aquest paradís terrenal, per visitar-ne la seva sumptuosa entrada, la seva església, molt més sumptuosa, i les dependències adjacents, i recrear la vista amb meravelles d’una mena molt diferent, però tan delitoses com qualsevol de les que havíem vist.

Així que vam haver arribat a baix, sens va presentar un sacerdot a la porta del monestir, disposat a ensenyar-nos-en les seves curiositats ocultes. I encara que, segons vaig entendre, gairebé no passa cap dia sense que els visitin forasters per satisfer la seva curiositat amb les meravelles de l’indret, tot i així, es congrega en cadascuna d’aquestes ocasions un grup encara més nombrós de gent del país disposada a tornar a veure, per simple fanatisme o superstició, el que ja deuen haver vist cent vegades. No vaig poder evitar fixar-me, però, que el sacerdot tractava els visitants assidus amb molta menys cerimònia o, si ho preferiu, amb més familiaritat, que als forasters de la nació que fossin, i, de fet, semblava esforçar-se tant a mostrar-se desagradable amb els natius com a complaure’ns a nosaltres.

L’entrada del monestir era gran, pulcra i majestuosa, però austera i amb uns ornaments que no passaven de discrets, com correspon a l’orde religiós, de manera que m’afanyo a descriure la resta.

Tan bon punt vam haver entrat a l’església, ens va cridar l’atenció la imatge de la Mare de Déu de Montserrat (com l’anomenen) que hi ha al retaule. És de grandària gairebé natural, però d’un color negre brillant com si fos d’ivori. La majoria de la gent diria que està feta d’aquesta fusta, però els seus devots i adoradors no hi estan gens d’acord. Al contrari, la tradició —que, entre aquesta gent, de vegades, és més important encara que la religió— assegura, i ells ho expliquen com si fos un fet provat, que el seu color actual, per dir-ho d’alguna manera, es deu al fet d’haver estat amagada, en temps dels moros, entre les dues roques que constitueixen els fonaments de l’església, i que el llarg temps que es va estar amagada en aquest indret tenebrós va fer que la seva preciosa blancor original es convertís en el negre d’avui. No podrien replicar els descreguts que és una llàstima que una imatge que té uns poders miraculosos tan grans no fos capaç de conservar millor el seu propi color? Si no és que aquest comentari —i en això, fins i tot els bons catòlics hi coincidirien— servís també de retret a les belles dames del país per la seva antinatural i exagerada tendència a alterar, o desfigurar i tot, les seves precioses cares amb un nefast abús del carmí.

Tal com és costum del lloc (i que es considera una atenció singular envers els forasters), en acostar-nos a la Verge negra (que, us ho hauria d’haver dit, té als braços el seu Fill, tot i que, si aquest és negre o mulat per part de mare, és una cosa que no vaig intentar esbrinar), el sacerdot, molt gentilment, us en presenta el braç perquè el beseu. En aquesta situació, jo, que sóc protestant de soca-rel, vaig mal interpretar les seves indicacions, i vaig cometre l’error de besar la Verge a la cara. La cara de disgust del religiós (perquè es va ofendre més ell que no pas la Mare de Déu) de seguida em va demostrar que m’havia equivocat. Però, com a prova de gentilesa, el sacerdot, que no havia deixat passar cap espanyol amb els meus acompanyants i amb mi, ho va deixar córrer, i va manifestar amb les seves atencions que estava disposat a curar-me de la meva ignorància a còpia d’amabilitat.

Com a prova d’aquesta, en dir-li jo que tenia un rosari que volia que em beneís, em va complaure de seguida i de bon grat. I després de penjar-se el rosari del braç durant una mica més de mig minut, va tornar amb l’enfilall de grans sagrat amb gran cerimònia i una satisfacció més que evident. El lector es pot ben admirar de la meva curiosa superstició, però li he de dir que fins i tot els protestants més estrictes, en aquest país, consideren prudent actuar així; i després de fer beneir els rosaris, els porten a sobre, al cos o a la butxaca. I és que l’experiència ens ha convençut de la necessitat de prendre aquesta precaució tan catòlica, ja que a tots els que han trobat la seva fi en aquest país, viatjant o com fos, per accident, malaltia o qualsevol altra causa natural, sense portar amb ells aquesta penyora de santedat, els han negat cristiana sepultura, a causa de la superstició que els cadàvers dels heretges infecten tot el que tenen a prop.

Tinc constància de dos casos d’aquesta mena, l’un d’abans de la meva anada a Montserrat, i l’altre de després. El primer és el d’un tal Slunt, que havia estat artiller a Montjuïc, però que va morir a Campillo, i un sacerdot amb qui vaig parlar del tema em va dir que si l’enterràvem prop d’un camp de blat, no tan sols desenterrarien el seu cos, sinó que el profanarien, com a venjança per haver fet malbé tot el blat que la gent no estaria disposada ni a tocar. I per això el vam sepultar en una tomba molt profunda i en un indret del tot erm. L’altre va ser el d’un tal capità Bush, a qui van fer presoner igual que a mi quan es va rendir Dénia, i que va morir després que el traslladessin, igual que a mi, a San Clemente de la Mancha. Allí, segons que em van informar, encara que el van enterrar en secret i de nit, en un camp de blat, aquella gent supersticiosa el va desenterrar així que van descobrir el lloc on havien dipositat el cadàver. Però tornem al monestir de Montserrat.

Fora de l’església, darrere de l’altar major, vam baixar fins a una espaiosa estança on es guarden les grans ofrenes a la Mare de Déu. Aquí, encara que a l’església ja m’havia semblat veure tots els tresors de l’univers, vaig descobrir-hi una quantitat prodigiosa dels obsequis més cars, el tribut supersticiós de la majoria de prínceps catòlics d’Europa. Entre moltes altres coses, em van ensenyar una espasa tatxonada de diamants, oferta per Carles III, llavors rei d’Espanya, i avui emperador d’Alemanya. De totes maneres, he de reconèixer que, com a heretge que sóc, em resulta molt més fàcil imaginar un motiu pel qual una noble senyora hauria d’obsequiar una espasa així al rei d’Espanya que no pas una raó per què el rei d’Espanya hagués de regalar-la a una noble senyora. Però per la divisa que hi havia gravada, Pulchra tamen nigra («Negra, però bella»), era evident que el rei pensava d’una altra manera. El monarca estava tan encantat amb els atractius d’aquest meravellós indret que s’hi passava tant de temps com podia, igual que jo, encara que cap dels dos no ens hi vam poder estar tant com hauríem volgut.

També hi havia una altra ofrena del rei de Portugal, igual de costosa i magnífica, però em va semblar que més adient i més fàcil d’explicar entre les pertinences d’una noble senyora: una glòria amb incrustacions de diamants als rajos, que eren més amples a la base i s’anaven estrenyent fins a arribar a la punta de cada raig. Devien fer mitja iarda de llargària, i calculo que n’hi devia haver un centenar. En resum, si alguna vegada la Mare de Déu, en honor del seu donant, se la posava, jo, tot i ser un heretge, m’atreviria a dir que no devia semblar una criatura humana.

Si fes la llista de tots els tresors, suposant que tingués prou memòria, el resultat seria increïble. Si el que hi havia a dalt era un veritable miracle de la natura, el de baix era un tresor absolut d’art miraculós.

En pujar de l’ermita inferior fins al cim, on hi ha l’última de les tretze, s’alternaran dins vostre el plaer i la devoció, i potser al final us resultarà impossible decidir quin dels dos sentiments s’imposa. I és que a Montserrat no heu d’entendre les ermites com a simples dormitoris de monjos ermitans, no! La seva pulcritud, bon ús i arranjament són visibles en totes elles gairebé per igual, i d’una manera tan perfecta que costa trobar-hi a faltar res de necessari per gaudir de la vida.

Si baixeu al monestir situat al peu de la venerable muntanya, podreu veure-hi moltes més riqueses d’aquest món, però moltíssims menys tresors celestials. Potser només és l’opinió d’un heretge, però l’admiració i el fervor que m’acompanyaven d’ermita en ermita es van anar esllanguint fins a desaparèixer entre les boires del fanatisme i de la superstició quan vaig arribar a baix. En resum, no va ser tanta la diferència en altura com en els sentiments que em van inspirar.

Abans de marxar d’aquesta mena de visió beatifica, he de corregir un petit error pel que fa al pobre ruc. He dit al començament que treballava cada dia, però el diumenge descansa mentre els ermitans, els seus amos, dediquen el dia a la medicació. I per estalviar a la pobra i fidel bèstia les penalitats del dia, els tretze ermitans, si els ho permet la salut, baixen al cenobi, com ells l’anomenen, o sigui, al refectori del convent, on mengen en companyia dels monjos de l’orde dels benedictins.

Al cap de set dies de plaers tan innocents com diversos (el temps d’estada que permetien als forasters), em vaig acomiadar d’aquest pacífic monestir per continuar amb les rudes obligacions de la meva professió. La vida de soldat és en tots els sentits l’antítesi absoluta de la d’ermità; i no sé si devia ser aquesta idea el que em va suscitar tanta recança a l’hora d’anar-me’n. Confesso que, mentre vaig ser a Montserrat, vaig reflexionar una vegada i una altra sobre les raons que va poder tenir Carles V per abandonar la corona, i els arguments a favor de la seva decisió eren tan sòlids que vaig acabar convençut que aquest feliç retir, o algun altre, va ser la seva recompensa per haver abdicat d’emperador.