Les memòries militars d’un oficial anglès

L’any 1672, després de la declaració de guerra a Holanda, entre la petita i la gran noblesa es considerava una deshonra no acudir en suport del duc de York, a qui havien nomenat almirall de la flota. Jo, que llavors tenia uns vint anys, em vaig enrolar amb molts d’altres com a voluntari a la nau London, que comandava Sir Edward Sprage, vicealmirall de l’esquadra principal.

La flota va salpar de l’estuari del Tàmesi cap al principi de maig per unir-se a la flota francesa, que estava ancorada a St. Hellen’s Road i comandada pel comte d’Estrée. Ens va anar d’un pèl, perquè De Ruyter, l’almirall de la flota holandesa, que s’havia assabentat de les nostres intencions, ens esperava per interceptar-nos a la boca de l’estuari. Per sort, gràcies a una boira molt espessa, vam arribar a Dover abans que De Ruyter se n’adonés, i vam avortar els seus plans, de manera que l’únic que va aconseguir va ser capturar una nau auxiliar.

Al cap d’un o dos dies d’haver-se unit les flotes d’Anglaterra i França, vam posar proa a la costa d’Holanda, on aviat vam albirar la seva flota. Entre ells i nosaltres hi havia un banc de sorra anomenat el Cavalcador, i els holandesos semblaven disposats a esperar des d’allí que els ataquéssim. Però com que la fragata Charles havia naufragat en aquell banc en la guerra anterior i les nostres naus eren de més calat que les de l’enemic, el combat ens hauria resultat molt perjudicial. Per això es va decidir en consell de guerra defugir el combat de moment i posar rumb a Solebay, i així es va fer.

No feia més de quatre o cinc dies que érem a Solebay quan De Ruyter se’n va assabentar i va donar ordre a la flota que ens hi vinguessin a sorprendre; i ho haurien aconseguit si haguessin tingut ni que fos un bri de vent a favor. Però, malgrat que van desplegar totes les veles dels seus vaixells, corria tan poc aire que vam poder veure que la seva flota se’ns acostava molt abans de tenir-los a sobre. Tot i així, als nostres almiralls els va costar prou disposar les naus en ordre de combat per rebre l’enemic.

Eren prop de les quatre de la matinada del 28 de maig, dimarts de la setmana de Pentecosta, quan els vam albirar; cap a les vuit del matí del mateix dia, l’esquadra del contraalmirall, comandada pel comte de Sandwich, va entaular combat amb l’almirall Van Ghent, comandant de l’esquadra d’Amsterdam; i cap a les nou el combat ja era general. Les hostilitats van durar fins a les deu de la nit, amb la mateixa fúria per tots dos bàndols, sense comptar-hi, però, els francesos, que semblaven mirar-s’ho com a espectadors en lloc de participar-hi, poc disposats a prendre l’ofensiva perquè no l’emprenguessin amb ells.

En el curs de la batalla, l’almirall de la flota anglesa va veure com quedaven fora de combat successivament les dues naus en què es trobava, de manera que a les quatre de la tarda va haver de canviar de vaixell per tercer cop, aquesta vegada a bord del London, on es va quedar fins l’endemà que acabés el combat. Doncs bé, així que va pujar al London, que era el vaixell on jo em trobava, i un cop hissada la insígnia de l’almirall, va ser com si De Ruyter i la seva esquadra redoblessin el foc damunt nostre, decidits a fer-nos saltar de l’aigua. Malgrat tot, el duc de York es va estar sempre a l’alcàsser, i mentre un eixam de bales li brunzia al voltant, ell es fregava les mans i cridava: «Sprage, Sprage, encara ens segueixen». Lamento molt que més endavant l’opinió general sobre el valor d’aquest dissortat príncep no li fos favorable, però no puc deixar de fer justícia a la seva memòria en narrar uns fets que vaig presenciar amb els meus ulls, i dic que si la intrepidesa i la impertorbabilitat es consideren elements del coratge, no hi va haver ningú a la flota més digne del qualificatiu de coratjós i que es portés amb més gallardia que ell.

Els anglesos vam perdre el vaixell Royal James, que comandava el comte de Sandwich, que pels volts de les dotze —després dels esforços titànics dels seus mariners per apartar-lo de dues canoneres holandeses que se li havien enganxat, l’una de través i l’altra, per la mura d’estribord—, es va incendiar, va esclatar i es va enfonsar, i amb ell moltíssims valents soldats i mariners, entre d’altres, el mateix comte, de qui voldria afegir que, en la travessia de Harwich a Brielle, al cap d’un o dos anys, el capità del paquebot em va dir que, en observar un gran estol de gavines que planava sobre una zona concreta del mar, va donar ordre de posar-hi proa; i allí van descobrir un cadàver, que els mariners volien tornar al mar, ja que creien que devia ser el d’un holandès, però el capità el va conservar a bord i va resultar que era el del comte de Sandwich. Li van trobar al damunt vint o trenta guinees, algunes peces de plata i un rellotge d’or. Quan van tornar-ho tot a la seva esposa, aquesta es va quedar el rellotge, però els va recompensar per la seva honradesa amb l’or i la plata.

Aquest va ser l’únic vaixell que vam perdre els anglesos en aquesta llarga batalla, ja que, si bé ens van capturar el Katherine, junt amb el seu capità, Sir John Chicheley, els mariners anglesos, quan se’ls en va presentar l’ocasió, es van apoderar dels holandesos que els vigilaven i van tornar el vaixell a la nostra flota, amb tots els holandesos com a presoners. I per tot plegat van ser degudament recompensats. Es tracta del mateix vaixell que el comte de Mulgrave (que esdevingué duc de Buckingham) havia comandat durant la batalla i que s’ha fet pintar a la seva residència londinenca de St. James’s Park.

No voldria oblidar un fet notable que va passar en aquest vaixell. Hi havia un cavaller a bord, un voluntari, amo d’una magnífica finca, anomenat Hodge Vaughan. Aquesta persona, al principi de la batalla, va resultar ferida de gravetat, però enmig de la confusió de la lluita, ningú no el podia atendre, de manera que el van dur a un lloc apartat, a la bodega. A bord de la nau hi havia uns porcs que el mariner que se’n cuidava no havia alimentat, i, famolencs com estaven, van trobar el ferit i se li van abraonar al damunt i el van devorar de viu en viu fins als ossos, que, acabada la batalla i recuperada la nau, va ser tot el que en van poder trobar.

Un altre fet menys explicable és el que li va passar a un voluntari que anava a bord del mateix vaixell que jo. Era conegut pel seu valor, en el sentit més habitual del terme, ja que mai no li havia fallat l’espasa en cap dels molts duels en què s’havia batut. Però, malgrat el coratge demostrat a terra ferma, al mar, en canvi, sempre que li brunzien les bales sobre el cap o l’incomodaven de qualsevol altra manera, marxava corrents de coberta i es refugiava a la bodega. Al principi, li ho van retreure amb discreció, però en haver-se comportat així repetidament, la gent se’n reia i el menyspreava; i ell, en adonar-se’n, va demanar, per demostrar el seu valor, que el lliguessin al pal major. De totes maneres, encara que li ho haguessin concedit, no sé fins a quin punt hauria servit per demostrar la seva vàlua, perquè estant lligat de manera que no pogués fugir res no fa pensar que no hagués mostrat la mateixa covardia si no li ho haguessin impedit. Hi ha una presència d’ànim de la qual em sembla que pocs d’aquests cavallers duelistes estan dotats. L’autèntic coratge no pot procedir del que Sir Walter Raleigh anomena amb molta agudesa l’art o la filosofia de la lluita. No! Ha de ser una qüestió de principis, amb la mateixa solidesa que un dogma de fe, com podran comprovar els artistes de l’homicidi si reflexionen amb un xic de tranquil·litat i em contesten la pregunta de per què algú que tant de perill havia corregut en els seus duels a espasa s’espantava de manera tan vergonyosa amb el xiulet de les bales de canó.

Aquesta és la llista de tots els cavallers anglesos que van perdre la vida, que jo recordi, en aquest combat:

L’almirall comissionat Lord Cox, capità del Royal Prince, a les ordres de l’almirall; i el senyor Travanian, cavaller del duc de York; el senyor Digby, capità del Henry, segon fill del comte de Bristol; Sir Fletchvile Hollis, capità del Cambridge, que havia perdut un braç en la guerra anterior i en aquesta, la vida; el capità Saddleton, del Dartmouth; Lord Maidstone, fill del comte de Winchelsea, voluntari a bord del Charles, a les ordres de Sir John Harman, vicealmirall de l’esquadra principal.

Sir Philip Carteret, el senyor Herbert, el senyor Cotterel, el senyor Peyton, el senyor Gose, i molts altres cavallers de qui desconec el nom, van perdre la vida al costat del comte de Sandwich a bord del Royal James; el senyor Vaughan, a bord del Katherine, a les ordres de Sir John Chicheley.

En aquesta batalla, Sir George Rook va actuar d’alferes de navili de Sir Edward Sprage; el senyor Russel, el futur comte d’Orford, capitanejava una fragata de cinquena anomenada Phnix; el senyor Herbert, futur comte de Torrington, era el capità d’un navili de quarta anomenat Monck; Sir Harry Dutton Colt, a bord del Victory, a les ordres del comte d’Offery, és l’única persona encara viva que jo recordi que participés en aquest combat.

Però, continuant amb la narració, als holandesos els van enfonsar un navili de guerra, però tan a prop de la costa, que vaig veure’n encara un tros del pal major que sortia de l’aigua, mentre que el seu almirall Van Ghent va morir en el combat amb el comte de Sandwich. La batalla va durar catorze hores, i l’opinió general és que va ser el combat més gran que mai havien lliurat anglesos i holandesos.

No puc deixar d’esmentar una cosa que a alguns els semblarà una fotesa, però que em penso que no la veuran igual els naturalistes, que hi trobaran matèria per entretenir-s’hi amb reflexions més curioses i amb menys perill. A bord del London —on, com he dit, jo era voluntari—, hi teníem molts coloms, que el nostre capità s’estimava molt. Aquestes aus, en sentir la nostra primera canonada, es van dispersar i van fugir volant, de manera que no les vam tornar a veure durant tota la batalla. L’endemà vam tenir temporal, que va arrossegar la flota unes llegües més cap al sud del lloc on els coloms havien abandonat la nau, però al dia següent van tornar tots sans i estalvis, no en un estol, sinó en grups de quatre o cinc. En veure la sorpresa i l’admiració que el seu retorn va provocar en algunes persones del vaixell, Sir Edward Sprage els va explicar que havia portat aquests coloms de l’Índic, i que, quan en compliment de les seves ordres, es va traslladar amb els seus mariners del navili Revenge al London, tots els coloms van fer el mateix, sense que s’hagués d’amoïnar de transportar-los, i allí va ser on els vaig veure; tot plegat m’ho van confirmar molts dels tripulants. Deixo als més curiosos esbrinar l’origen d’aquesta mena d’instint.

Poc després d’aquest combat naval vaig abandonar la flota. I l’hivern següent, amb el Parlament barallat amb dos dels plenipotenciaris —Buckingham i Arlington— enviats a Holanda; molest pels prodigiosos avenços dels exèrcits de França a les Províncies Unides; i amargament queixós pel perill imminent que comportaria per a Anglaterra l’enfonsament de les províncies esmentades; per tot plegat, i per manca de les provisions necessàries, el rei Carles es va veure obligat a signar a corre-cuita la pau amb Holanda.

Aquesta pau va fer que els joves esperits generosament inflamats per la guerra naval es trobessin reduïts a una absoluta inactivitat a Anglaterra, de manera que, defugint un estil de vida que els repel·lia, van haver de buscar-ne a l’estranger un altre de més actiu i més adequat als seus ànims exaltats.

Reconec que jo era un d’aquests joves, i així, l’any 1674, vaig decidir anar a Flandes com a voluntari de l’exèrcit que comandava sa altesa reial el Príncep d’Orange. I amb aquesta fi vaig passar de Dover a Calais i vaig continuar després per Dunkerque fins a Brussel·les.

En arribar en aquesta ciutat, em van informar que l’exèrcit confederat acampava no gaire lluny de Nivelles, a l’espera d’entrar en combat en qualsevol moment amb l’enemic. La notícia em va fer accelerar la incorporació al servei actiu, per a la qual cosa havia dut cartes de recomanació adreçades a Sir Walter Vane, que llavors era general de divisió. En resposta a més preguntes meves, em vaig assabentar que l’endemà sortiria una partida de cavalleria a escortar uns carros de provisions per a l’exèrcit del comte de Montery; així, doncs, vaig fer que un sacerdot irlandès em presentés a l’oficial comandant, que de seguida em va complaure, de manera que vam arribar al campament al dia següent.