Al final vam rebre la notícia que el vaixell de guerra Gloucester, amb dues naus de transport auxiliars, havia arribat al port de Pasaia per traslladar a Anglaterra tota la resta de presoners de guerra. Així, doncs, es van posar en marxa l’endemà i van embarcar, però jo, que havia acordat amb el capità d’un mercant que duia vi a Amsterdam que em desembarcaria a Dover, em vaig quedar a l’espera del vaixell, mentre la nau esperava, al seu torn, un vent favorable.

Al cap de tres o quatre dies es va aixecar un bon vent, que el capità va aprofitar com calia, i vam salpar de port per endinsar-nos al golf de Biscaia, de fama proverbial entre els mariners per l’agitació de les seves aigües. Però, en penetrar-hi, no ens va semblar gens agitat, sinó llis com una bassa d’oli. Semblava la cara d’una dama en la flor de l’edat, sense cap mena d’arruga. No havíem navegat ni tres llegües quan se’ns va oferir a la vista un peix prodigiós. Calculant pel cap baix, devia fer vint iardes de llarg i es divertia a la superfície del mar, traient bona part del cos fora de l’aigua. Els mariners, així que el van veure, van declarar a l’uníson que allò era un senyal segur que s’acostava una tempesta. Però la nostra nau va mantenir el rumb empès per un vent favorable, fins que ja havíem travessat la meitat del golf, quan, de sobte, es va produir una transformació que m’esgarrifa només de recordar-la. Aquell mar que abans semblava que ens somreia amb cara amical, en un instant va canviar el seu aspecte pel d’un enemic declarat, i les arrugues que en solcaven ara la superfície, senyal inequívoc de la seva ira, ens amenaçaven amb el perill d’una mort segura. Les onades enfurides eren altes com muntanyes i fuetejaven el vaixell per totes bandes, de popa a proa. Quines sacsejades del vent competint amb les ones! Quines caigudes per precipicis d’aigua fins a terrorífics abismes del mateix element canviant! Encara que aquests semblaven acollir-nos per refugiar-nos de la ràbia dels primers, ens els imaginàvem com simples mortalles preparades per embolicar-nos així que hi caiguéssim. Però no sé per què parlo d’imaginar, perquè la meva imaginació estava del tot adormida. I tanmateix, els fills del temporal, els mariners, feien servir la seva a tot drap, perquè, en veure l’ímpetu del vent i del mar, van amarrar el timó de la nau perquè seguís el seu curs a la deriva ja que ells no aconseguien dominar-la. Així vam passar la major part d’aquella espantosa nit, empesos a la mercè del vent i les ones, amb les veles del tot arriades sobre coberta. Si Ovidi, al mar Negre, que és molt més petit, es planyia que podia veure les onades «a punt de tocar les estrelles més altes», en aquest escenari terrible i en un mar molt més perillós (amb la negror absoluta de la nit per acabar de completar el catàleg de les nostres desgràcies), quines paraules en vers o en prosa haurien pogut descriure els nostres sentiments o esperances? Ai las! La nostra única esperança era que es tornés a fer de dia, com va acabar passant. Però, per molt que trigués a arribar el dia, quan ho va fer, encara ens va semblar que havia arribat massa d’hora, perquè amb ell no ens portava sinó un nou anunci de la nostra mort imminent: la nostra nau es dirigia a tota velocitat contra els esculls de la costa de Capbreton, entre Bordeus i Baiona, i això ens va inundar de pensaments més sinistres que els anteriors, perquè aquells eren cosa del passat, mentre que aquests es presentaven com una cosa segura. A més, per acabar-ho d’adobar, la marea ens arrossegava amb rapidesa cap a la nostra destrucció aparent. Tant és així que un dels nostres mariners, a qui la seva veterania havia fet més conscient del perill que corríem, es disposava a salvar-se lligant-se al pal major abans que arribés el moment fatídic. Prosseguia la seva lúgubre tasca, perduda tota esperança que la nostra sort fes un tomb, quan, de sobte, va cridar amb totes les seves forces: «Una punta, una punta de vent!». A mi, que de vent ja n’havia tingut prou i de sobres, em va semblar com la trompeta del Judici Final, però a la resta de tripulants, que eren més espavilats, els va sonar molt millor. Amb tota l’energia i agilitat van deixar de banda les seves pregàries o la seva desesperació i, amb una rapidesa inimaginable, van deslligar el timó i van hissar totes les veles. De ben segur que, en un sol minut, no s’ha vist mai un contrast tan radical. Els mariners més hàbils es van animar davant d’aquest feliç presagi de salvació. I tot va anar d’acord amb el que esperaven: aquella divina punta de vent ens va rescatar de les dents dels esculls, que ja es disposaven a devorar-nos, ens va arrossegar cap a les aigües molt més acollidores del mar obert i va fer que tots els qui érem a bord foragitéssim els mals pensaments tan lluny com vèiem que havia quedat el perill.

Vam intentar arribar al port de Pasaia, però el vaixell no responia al timó, i per això ens vam conformar a deixar-nos portar pel vent fins al port de Sant Joan Lohitzune, on vam arribar sense grans dificultats, i amb plena satisfacció de tothom, tripulants i passatgers, hi vam ancorar després d’una tempesta terrible (i en això tots els mariners hi van estar d’acord) i la més perillosa de què havien aconseguit fugir mai.

A Sant Joan em vaig adonar que els mariners envoltaven amb barrils els cables de l’àncora. En preguntar per què ho feien, em van respondre que havien comprovat per experiència que les roques del fons eren tan afilades que tallarien els cables si no els protegien així. Van haver de portar el nostre vaixell a dic sec per reparar-lo, i mentrestant em vaig quedar a la ciutat, on no va passar res d’important o que valgui la pena explicar.

Perdó pel que acabo de dir: qualsevol moviment d’un príncep és digne d’atenció i, per tant, d’explicació. Mentre el vaixell era al dic sec, vaig anar a passejar una tarda pel pont que tenia a la vora l’illot de què ja us he parlat, en companyia d’un gosset espanyol. Vaig veure aleshores a l’altra banda del pont una dama a qui acompanyaven tres o quatre cavallers. Vaig continuar com si res, i ells també, però en acostar-se a mi, vaig veure que em superaven no tan sols en nombre de persones, sinó també de gossos. I aviat vaig comprovar amb gran disgust que els seus gossos, pel seu mal caràcter i ferocitat, eren de raça, quan, sense previ avís ni declaració de guerra, es van abraonar sobre el meu pobre gosset segons els seus primitius costums, sense cap mena de contemplacions pel que fa a grandària, interès o nombre. Però la bona senyora que, com és privilegi del seu sexe, havíem de considerar com a jutgessa suprema en matèria de desigualtats, va venir corrents, demostrant una condescendència i una bondat superlatives, a rescatar el meu pobre gosset dels seus maltractadors; i, amb noble llenguatge, va renyar els seus gossos per la seva falta de cortesia amb els desconeguts. Els gossos, tot i la seva fúria, van obeir la dama amb una profunda submissió que no em va estranyar quan em van dir que qui els havia renyat no era altra que la reina mare d’Espanya.

Un cop reparat el nostre vaixell i a punt per salpar, vam sortir del port de Sant Joan Lohitzune, i vam tenir una travessia molt millor, amb la tempesta anterior que encara em ballava pel cap. Passats deu dies, vam arribar a Dover, on vaig desembarcar el 31 de març de 1713. No havia vist ni trepitjat terra anglesa des del començament de maig del 1705.