Com que ja m’havia refet prou de les meves ferides, per ordre del governador de València, em van enviar a San Clemente de La Mancha, un poble situat més a l’interior i que, per aquest motiu, es considerava més segur que la ciutat on jo em trobava, que no deixava de ser port de mar. Aquí m’hi vaig estar tres anys, com si hi hagués anat en pelegrinatge, perquè jo era un foraster sense amics ni coneguts (ja que en aquella època jo era l’únic presoner que hi havia), i per aquest motiu em sentia com si fos de debò un pelegrí, però al cap de poc, per sort, la meva situació va fer un tomb gràcies a la grata companyia que hi vaig trobar.
San Clemente de La Mancha s’ha fet famós pel cèlebre don Miguel de Cervantes, que, en la seva divertida novel·la satírica, va presentar-lo com el lloc natal i de residència de don Quixot.
Els cavallers d’aquest poble són els menys fanàtics i rosegaaltars de tots els que vaig tractar a Espanya, com vaig tenir oportunitat de comprovar en el meu tracte diari. Com a mostra, n’hi haurà prou amb el comentari que vaig sentir que feia don Félix Pacheco, un gentil cavaller d’aspecte distingit i fortuna considerable. Ens vam fer molt amics, i solíem parlar amb una franquesa insòlita en un país tan esclau de la Inquisició. Don Félix em va preguntar un dia en broma qui creia que havia obrat els miracles més grans que jo sabés, i li vaig respondre que Jesucrist.
—És ben cert —va dir— que Jesucrist va fer grans miracles, un dels quals va ser alimentar cinc mil persones amb dos o tres peixos menuts i el mateix nombre de pans. Però sant Francesc, el fundador dels franciscans, ha aconseguit alimentar cada dia cent mil ganduls sense fer res.
Es referia als franciscans, deixebles de sant Francesc, que no tenen rendes aparents, però que, tot i així, porten un tren de vida que iguala, si no supera, el dels altres ordes.
Un altre dia, parlant sobre el poble, vam acabar xerrant naturalment sobre el cavaller de la Manxa, don Quixot, i em va dir que, a parer seu, aquesta obra era una paradoxa absoluta, ja que era alhora el millor i el pitjor llibre que s’hagués escrit mai.
—Perquè —va dir—, encara que ha d’agradar per força a qualsevol persona que sàpiga apreciar l’enginy, ha tingut, malgrat tot, un efecte tan nefast sobre l’esperit dels meus compatriotes que qualsevol persona intel·ligent ho hauria de lamentar, ja que —va continuar—, abans de fer la seva aparició aquesta novel·la de Cervantes, era pràcticament impossible passejar pel carrer tranquil i sense risc, perquè hi havia tants cavallers que feien cabrioles i equilibris a cavall sota les finestres de les seves estimades que qualsevol estranger hauria pres els espanyols per descendents d’un llinatge de cavallers errants. Però ara que tot el món ha sentit a parlar del famós llibre, als qui vesteixen aquesta indumentària que abans estava de moda els titllen de don Quixot i es converteix en la riota de tota mena de gent. I crec de debò —va afegir— que aquest, i només aquest, és l’únic motiu de la debilitat i pobresa d’esperit dels nostres governs del segle passat, tan allunyada de les nobles gestes dels nostres avantpassats il·lustres.
Després de moltes d’aquestes confidències, don Félix em va recomanar un allotjament al costat de casa seva. Era propietat d’una vídua que tenia una filla única, i al davant hi havia un convent de clarisses. Hi vaig viure una mica més de dos anys, durant els quals podia sentir des del llit els cants de matines de les monges a primera hora del dia, i les vespres a última hora, amb gran delit per part meva. I sempre vaig pensar en elles sense la més mínima ombra de desig perquè els seus oficis divins em feien tal efecte que no em cabien al cap frivolitats ni pensaments ofensius.
La proximitat del convent em va proporcionar l’ocasió d’assistir a la cerimònia de professió de dues monges. En això he de fer justícia a la gent del país i reconèixer que admeten als seus ritus religiosos amb molta més facilitat un estranger curiós (suposo que pensant a convertir-lo més que no pas per vanitat) abans que qualsevol compatriota seu.
Una de les monges era d’una família notable, raó per la qual la cerimònia va ser particularment bella. El ritual de presa dels hàbits va anar de la següent manera: al matí, els seus amics i parents es van reunir a la casa dels pares, i d’allí la van acompanyar en processó fins al convent, vestida amb la seva roba més sumptuosa i amb una corona al cap, mentre carrers i balcons estaven plens de gent de tota mena.
Així que la noia va entrar a l’església, es va agenollar i en va besar el terra amb gran devoció. Després es va aixecar, va fer un parell de passes i es va tornar a agenollar i va repetir els besos. A continuació, es va acostar a l’altar i s’hi va quedar fins al final de la missa, durant la qual un dels sacerdots va pronunciar un sermó de lloança o, millor dit, d’exaltació de la castedat. En acabat, la futura monja es va agenollar davant l’altar i, al cap d’una estona de pregària interior, es va aixecar per anar a una estança on es va despullar de la seva rica vestimenta i es va posar el seu hàbit de monja, amb el qual va reaparèixer i, després de tornar a agenollar-se, va resar algunes de les seves devocions. Fet això, la van dur a la porta del convent, on l’esperaven la superiora i la resta de la comunitat per rebre-la amb els braços oberts. Un cop a dins, les monges la van acompanyar al cor, on van cantar en honor seu i van tocar l’orgue. I amb això es va acabar la cerimònia i tothom va tornar a casa.
El dia del primer aniversari de la professió, els parents i amics de la novícia tornen al convent. L’abadessa porta la jove a l’església i la retorna a la família. Es torna a pronunciar un sermó sobre el mateix tema que la vegada anterior i després acompanyen la noia a l’altar, amb un vestit correcte, però senzill. A una banda de l’altar hi posen la sumptuosa vestimenta de què es va despullar en el seu ingrés, i a l’altra banda, els seus hàbits de religiosa. Llavors diu el sacerdot, en llatí: «Utrum horum mavis, accipe», «Tria quin dels dos prefereixes», i la noia respon el que li sembla o el que li han dit. Si passat aquest any de prova sent algun escrúpol, pot tornar al segle. Però si, empesa per la por (com sovint és el cas), per les expectatives que s’han creat o per vocació veritable, tria els hàbits de monja, tot seguit passa a formar part de l’orde, i mai més no pot sortir al món més enllà de les parets del convent. La jove que vaig veure professar era preciosa i la que millor cantava de tot el convent.
Al poble hi ha tres convents de monges i el mateix nombre, de frares: un de jesuïtes, un altre de carmelites i el tercer, de franciscans. No vull que sembli que ho dic amb segones intencions, no! Diguin el que diguin alguns pocavergonyes, mantinc de tot cor que no he vist mai en cap convent (i n’he vist molts, tant a Espanya com en altres llocs) cap senyal de conducta impròpia o res de criticable o vil. Segur que hi ha hagut casos esporàdics que han provocat malentesos, i en recordo un de lamentable que va passar a Alacant.
Quan les tropes angleses van assetjar per primer cop la ciutat, els sacerdots estaven neguitosos, ja que havien pogut comprovar què en pensàvem, els heretges, de la castedat i el pudor, arran del comportament vergonyós d’alguns oficials a Rota i al Puerto de Santa Maria. Els sacerdots, deia, s’havien encarregat d’enviar totes les monges en secret a Mallorca, però perquè els heretges no ho descobrissin, les belles cortesanes de la ciutat les van substituir a les cel·les. Els oficials d’infanteria i de marina, tal com s’imaginaven els frares, així que van haver conquerit la ciutat i el castell, es van dirigir de seguida a les portes del convent i van començar a tirar-los mocadors, flors i objectes decoratius, cosa que devia divertir molt, sens dubte, les presumptes monges. El que va passar a continuació va ser que, abans d’acabar el mes, els nostres oficials joves, de l’arma que fossin, no parlaven (diguem-ho així) de cap altra cosa que de les belles monges i dels seus preus, que eren tan coneguts com els del seu comerç habitual. N’hi ha hagut d’altres, a part de mi, que han intentat repetidament netejar la reputació d’aquelles monges, però ha estat en va, ja que els soldats sabien prou bé que les monges dels favors de les quals presumien no podien ser castes donzelles, per molt que estiguessin enclaustrades. La meva opinió és que els qui propaguen pel món aquestes històries llibertines de monges i de convents ho fan en base a casos com aquest. No és que faltin exemples de convents dissolts i fins i tot enderrocats per culpa de fets més que provats, però jo em cenyeixo només a Espanya.