Defoe, el capità Carleton i Sir Walter Scott

Per tal de llegir amb tots els ingredients imprescindibles aquestes The Military Memoirs of Capt. George Carleton, cal evocar aquest marc històric, però també, i sobretot, tenir en compte el punt de vista del seu autor respecte d’aquest llarg conflicte. Quan Daniel Defoe es posà a escriure aquest llibre, ja s’havia convertit en un novel·lista esplèndid, sens dubte el més aclamat del seu temps, gràcies a la repercussió de Robinson Crusoe (1719), del qual es van fer quatre edicions amb tal celeritat, que l’autor es va veure obligat a escriure’n una segona part abans d’acabar l’any: Més aventures de Robinson Crusoe. El 1720 encara va afegir-hi una tercera part (Serious Reflections During the Life and Surprising Adventures of Robinson Crusoe), que mai no s’ha traduït en català. Durant tota la dècada dels anys vint, Defoe va engaltar un èxit rere un altre: La vida del capità Singleton (1720), Les aventures de Moll Flanders (1721), Diari de l’any de la pesta (1722), Roxana o l’amant afortunada (1724)…, entre molts altres. Veritablement es va convertir en un autor d’una prolixitat difícil de precisar. I és que, en més d’una ocasió, Defoe va utilitzar pseudònims i altres estratègies narratives per tal de convèncer els seus lectors que el que llegien no era una obra de ficció, sinó un fragment d’Història, un tast de la realitat mateixa. Un bon exemple és la coneguda A General History of the Pyrates (1724), signada per un tal capità Charles Johnson, que mescla biografies de corsaris històrics amb d’altres de qui no se sap res i se sospita que són inventats; la visió estereotipada d’aquests bandolers marins, bornis i amb cames de fusta, buscadors de tresors que duien una calavera i dues tíbies com a bandera, prové d’aquest llibre. Gairebé dos segles més tard, al 1932, un estudiós anglès, John Robert Moore, va demostrar que l’autèntica paternitat d’aquesta història de pirates s’havia d’atribuir a Daniel Defoe.

Durant molt de temps, les Memòries militars del capità George Carleton van patir aquesta mateixa confusió. Quan es van publicar l’any 1728, van passar sense pena ni glòria. En part, és lògic: un militar de segona fila explicava les seves desventures en tres guerres que, en aquell temps, semblaven d’una altra època. Les dues primeres, la Tercera Guerra Angloholandesa (1672-74) i la Guerra dels Nou Anys (1688-97), no deixen de ser part d’un mateix esforç de les potències europees per evitar l’expansionisme de Lluís XIV, desitjós d’annexionar-se els Països Baixos i la conca del Rin; la tercera, la Guerra de Successió (que ocupa tres quartes parts del llibre), feia quinze anys que havia tocat fi. L’interès dels whigs en el cas dels catalans, que havia generat dos escrits considerables, The Case of Catalans Consider’d i The Deplorable History of the Catalans, publicats el 1714, ja havia caducat. Gran Bretanya acabava d’estrenar nou rei, Jordi II, que estava immers en conflictes familiars, i el país preparava el terreny cap a les reformes agràries que van precedir la Revolució Industrial. De manera que, d’aquestes Memòries que cantaven les virtuts del general Peterborough i retrataven les ciutats catalanes, valencianes i castellanes, i els costums exòtics i beats de la seva gent, se’n va fer una sola edició.

Van haver de passar vuit dècades perquè l’obra tingués una segona oportunitat sense la qual avui, probablement, no en tindríem ni notícia. Sir Walter Scott va fer-la publicar l’any 1809 i va posar-hi un pròleg (que es reprodueix, traduït per primera vegada en català, en aquesta edició), en què feia un breu apunt biogràfic del comte de Peterborough i lloava tant l’estil com el sentit del deure del capità George Carleton, de qui confessava no saber altra cosa que el que podia llegir-se a l’obra. L’engany de Defoe havia fet forat. L’última frase és simptomàtica: Scott sospira perquè «al nostre actual exèrcit hi hagi molts personatges tan reflexius, madurs i conscients com Carleton» (Pròleg), que d’alguna manera deixa traslluir el motiu de la publicació. Feia un any que havia començat la invasió napoleònica de la península Ibèrica i les tropes britàniques eren en territori espanyol lluitant, altre cop, contra les ànsies expansionistes franceses.

Si la mediació de l’autor d’Ivanhoe va ser decisiva perquè aquestes Memòries militars passessin a la posteritat, també va servir perquè l’artifici de Defoe assolís, encara, un últim grau de plenitud: el capità George Carleton va ser incorporat al Dictionary of National Biography, que encara avui reedita la Universitat d’Oxford. Cal precisar, però, que no va entrar-hi fins l’any 1924, quan els estudis d’Arthur W. Secord van demostrar que tal personatge havia existit i, efectivament, havia servit a Flandes i en la Guerra de Successió. D’aquesta manera, va desmuntar-se la creença generalitzada que va seguir la publicació del llibre l’any 1809, quan la lectura aprofundida de les Memòries militars del capità George Carleton va fer notar a alguns filòlegs que l’estructura narrativa i la manera d’usar la primera persona eren característiques de l’estil de Daniel Defoe. I així, durant més d’un segle, el capità Carleton va ser, a ulls de tothom, un personatge de ficció, el protagonista de l’última novel·la escrita pel pare de Robinson Crusoe.