El 15 d’abril de 1707, Dilluns de Pasqua, vam rebre a Alacant una nota urgent dient-nos que el dia abans s’havia lliurat una batalla a Almansa entre l’exèrcit comandat pel duc de Berwick i les tropes angleses, dirigides per Lord Galway, que havia estat completament derrotat. Al principi no ens ho vam creure, però, ai las, de seguida ens vam convèncer de la veracitat de la informació per la multitud de fugitius de l’avanç enemic que ens arribaven. I així ens vam informar d’una realitat massa difícil de creure. Però com que jo no vaig presenciar la desastrosa batalla, la narraré tal com me la va explicar un oficial de l’exèrcit del duc.

Per atreure Lord Galway al combat a l’indret que li resultés més avantatjós, el duc va recórrer al següent estratagema. Va ordenar a dos irlandesos, oficials tots dos, que es passessin a l’enemic fingint-se desertors i que els diguessin que el duc d’Orleans avançava a marxes forçades amb dotze mil homes per reunir-se amb el duc de Berwick, que estava previst que es trobessin al cap de dos dies i que llavors anirien a buscar Lord Galway per obligar-lo a lluitar fos on fos.

Lord Galway, que en aquells moments era al davant de Villena, en rebre aquesta informació dels ben alliçonats desertors, va aixecar el setge immediatament i va emprendre la marxa a corre-cuita, decidit a obligar l’enemic a presentar batalla abans que les forces del duc d’Orleans poguessin unir-se a les de Berwick. Així, doncs, després d’una àrdua marxa de tres llegües espanyoles ben bones a l’hora de més calor, es va presentar al davant de l’enemic poc abans de migdia, amb les seves fatigades tropes. El duc de Berwick, feliç i content en veure que el seu pla havia tingut èxit, per rebre millor l’enemic, disposà el seu exèrcit en forma de mitja lluna, amb tres regiments avançats al centre, amb ordre expressa de retirar-se a la primera càrrega de l’enemic. Les seves instruccions es van seguir al peu de la lletra, i el resultat va ser el que desitjava, ja que els tres regiments es van fer enrere així que els van atacar, fent veure que fugien cap al seu campament. Els anglesos els van empaitar a la seva manera habitual, amb crits i udols. Tan bon punt el duc de Berwick va comprovar que la seva trampa havia funcionat, va ordenar a les seves ales esquerra i dreta que es tanquessin, de manera que així va aïllar de la resta de l’exèrcit els qui s’havien llançat a l’exaltada persecució dels falsos fugitius. En resum, la derrota va ser completa, el cop més mortal mai sofert pels anglesos durant tota la guerra d’Espanya. I hi ha qui creu, segurament no sense raó, que les tropes que es van retirar cap als turons, comandades pel general Shrimpton, no haurien tingut més sort que les de la plana si els espanyols haguessin estat a les ordres d’un general diferent del duc de Berwick, el qual, compadint-se dels seus compatriotes anglesos, va frenar l’ardor guerrer de l’enemic victoriós. Així pensaven els espanyols després de la batalla. I així demostrava la seva veracitat la noble màxima que, per als esperits generosos, la victòria no és sinó una invitació a moderar-se.

L’endemà d’aquesta fatídica batalla (que va donar origen a un acudit dels espanyols, que deien que el general anglès havia derrotat el francès), el duc d’Orleans va arribar al campament, però només amb un seguici de catorze acompanyants.