A pesar de la fatídica batalla de l’any anterior, el 1694, l’exèrcit confederat a les ordres del rei Guillem acampava al Mont St. André, una posició oberta i molt exposada, mentre que els francesos estaven atrinxerats fins a les dents a Vignamont, a poca distància de nosaltres. Això feia pensar als polítics de l’època que, si l’exèrcit confederat havia patit tant a la batalla de Landen, no seria gens assenyat intentar un nou enfrontament o, millor dit, atrevir-se a provocar-lo. Però els prudents objectors no havien tingut en compte el valor provat del nostre coratjós príncep, i eren incapaços d’escrutar-ne els designis. L’enemic, que, ben a desgrat seu, tenia prou experiència per jutjar millor, estava decidit a defraudar els uns i els altres, i per això es va atrinxerar tan fermament. I en veure el rei Guillem que no els podia fer sortir d’allí per combatre, va aixecar el camp i es va dirigir cap a Pont Espiers a marxes forçades, amb la intenció de travessar les línies dels francesos en aquest punt.

Però, tot i que el nostre exèrcit va avançar en línia recta, vam descobrir amb gran sorpresa que l’enemic se n’havia apoderat. Van batejar aquest fet amb el nom de la Llarga Marxa, i amb raó, perquè si bé el nostre exèrcit va anar a marxes forçades, l’enemic ho va fer a marxes dobles a cavall i a peu, adonant-se de la importància estratègica del lloc i de la necessitat d’apoderar-se’n, i deixant els qui estiguessin massa cansats o febles en la reserva i rellevant-los amb homes de refresc, i així van assolir el seu objectiu frustrant el nostre. És ben cert, però, que la marxa els va costar tants homes i cavalls com una batalla. Però al seu senyor, el rei de França, el va complaure tant la seva infatigable i prometedora diligència que va escriure del seu puny i lletra una carta d’agraïment als oficials per la devoció i la cura amb què havien impedit a l’exèrcit confederat que entrés al territori de Flandes en mans dels francesos.

El rei Guillem, en veure desbaratats els seus nobles plans, va donar al seu exèrcit ordre de marxar immediatament cap a Oudenarde, i a continuació va traslladar el camp a Rosendaal; després d’una breu estada, vam passar a Camerlins, entre Nieuport i Ostende, i vam tornar a establir els nostres quarters d’hivern entre els boers.