Alacant és el principal centre del comerç del regne de València, i te un castell fort al cim d’una muntanya des d’on es domina tant la ciutat com el port. Aquí m’hi vaig estar tot un any. Però poc després de la meva arribada, el major Collier (a qui havien ferit a l’esquena durant el setge de Barcelona, com ja he explicat) es va assabentar de la meva presència i em va venir a buscar al meu allotjament. Després de preguntar-me pel desenllaç de la difícil missió que m’havia encomanat, com que totes les meves respostes li van resultar satisfactòries (i li van provocar una visible alegria), va posar sobre la taula una bossa de monedes, que jo vaig rebutjar. I llavors, amb la màxima gentilesa, em va dir que només podríem continuar sent amics si jo l’acceptava.

Després d’haver efectuat algunes reparacions molt necessàries, i d’acord amb les ordres que havia rebut del comte de Peterborough, vaig passar a aixecar una nova bateria entre el castell i la ciutat. Era una tasca plena de dificultats no pas petites ni escasses, ja que l’emplaçament era en un terreny amb un pendent molt fort, de manera que la feina era complicada i insegura. No obstant això, vaig tenir la sort d’acabar-la molt abans del que estava previst, i li van donar el nom de bateria de Gorge, en honor del qui era aleshores governador de la ciutat, que, en un acte d’insòlita generositat, va remullar l’acudit amb un bol d’excel·lent ponx. El general de brigada Bougard, en veure la bateria al cap d’un temps, es va dignar a mostrar una singular admiració i aprovació per com s’havia acabat, a pesar de totes les dificultats.

Aquesta obra i el setge de Cartagena, que llavors estava en el nostre poder, per les tropes del duc de Berwick, van fer que Lord Galway es desplacés a Alacant, que es troba a tan poca distància de Cartagena que, des del castell, on jo m’estava, podíem sentir perfectament els canons que bombardejaven la ciutat. Recordo que Lord Galway, el quart dia del setge, em va cridar per si podia aportar alguna observació d’utilitat per resoldre la situació, i jo li vaig respondre que, al meu parer, la ciutat s’havia rendit, perquè tot d’una s’havien deixat de sentir les canonades, un fet que ens van confirmar l’endemà les notícies que ens van arribar de Cartagena. Aquesta ciutat és un port de Múrcia, petit però tan bo que, quan van preguntar al famós almirall Doria quins eren els ports més segurs del Mediterrani, va contestar: «Juny, juliol i Cartagena».

Després de la rendició de Cartagena, el governador va enviar un destacament d’infanteria, acompanyat per alguns dragons, a Elx, però com que la plaça estava molt poc fortificada, de seguida els van fer presoners de guerra.

Acabat el setge de Cartagena, Lord Galway va tornar al seu campament. I quan Lord Duncannon va morir a Alacant, les primeres canonades que es van disparar des de la bateria de Gorge van ser les salves del seu funeral. El seu regiment va passar a Lord Montandre, que el va perdre quan encara no havia arribat a prendre’n possessió, en un combat tan absurd com vergonyós.

El regiment esmentat havia rebut ordre de dirigir-se al campament de Lord Galway, comandat pel tinent coronel Bateman, un individu que tenia fama de bon oficial, tot i que la seva conducta en el cas que ens ocupa va donar raons de sobres a la gent, i no precisament als envejosos, per discutir-la-hi. Durant la marxa, es va mostrar tan descurat i negligent (tot i que sabia que avançava per territori hostil i que havia de passar per un bosc on sovint es veien grans quantitats d’enemics) que els seus soldats marxaven amb els mosquets a l’esquena i en fila l’un darrere l’altre (com ens havíem vist obligats a fer a Escòcia) amb Bateman el primer, en el seu carruatge, però molt avançat a la resta.

Va passar que un capità de l’exèrcit del duc de Berwick havia sortit amb seixanta dragons per interceptar una tramesa de diners enviats des d’Alacant a l’exèrcit de Lord Galway. El destacament tornava a casa desconsolat, sense haver pogut fer la feina, perquè la presa se’ls havia escapat, quan el capità va observar la despreocupació i el desordre amb què avançaven els esmentats anglesos, i va tenir l’audaç idea d’atacar-los quan fossin al bosc. A tal fi, va amagar el seu destacament darrere un gran cobert, i així que els va haver passat pel costat la meitat del regiment anglès, se’ls va tirar a sobre pel mig amb els seus dragons, ventant-los cops d’espasa amb una violència tal que de seguida va provocar la desbandada del regiment, que allí va deixar molts dels seus homes ferits i morts. Es van apoderar de la bandera tricolor i del brau tinent coronel, a qui van fer baixar del carruatge i se’l van endur presoner junt amb molts d’altres; per la seva banda només hi va morir un oficial, un portaestendard que va cometre la imprudència de complir el seu deure.

El tinent que comandava els granaders va rebre l’alarma amb prou temps per portar els seus homes a una casa que hi havia al camí, on es van defensar durant molta estona, però quan el van matar, els altres es van rendir de seguida. El relat d’aquest enfrontament me’l va fer el comandant del destacament enemic en persona, al cap d’un temps, durant el meu captiveri. I el capità Mahoni, que hi era present quan va arribar la notícia que un grapat de dragons espanyols havien derrotat un regiment d’anglesos, que era el de Bateman, em va assegurar que el duc de Berwick va empal·lidir en sentir el relat, i quan li van dir si volia que li portessin la bandera enemiga, va preferir no veure-la. Una mica abans que el duc se n’anés a sopar, van dur Bateman a la seva presència, però el duc li va donar l’esquena sense fer-ne cas, dient només fredament que tenia entès que l’havien capturat d’una manera molt estranya. Els bromistes de l’exèrcit enemic en van fer una pila d’acudits, dient que la seva conducta com a militar estava a l’altura del seu comportament com a marit, ja que dos dies abans havia enviat la seva jove i bella esposa a Anglaterra, custodiada pel jove capellà del regiment.