L’any 1675 va portar poca cosa de notable al nostre exèrcit. Els francesos, comandats pel duc d’Enghien, van assetjar Limburg. En assabentar-se’n, el príncep d’Orange va abandonar de seguida el seu magnífic campament de Bertem, prop de Lovaina, per anar a aixecar el setge. Però quan ja érem en plena marxa i havíem arribat a Roermond, ens van comunicar que la plaça s’havia rendit el dia abans. En sentir-ho, el príncep, després d’una breu pausa, va fer que el seu migrat exèrcit (que no tenia més de trenta mil homes) tornés a Brabant. I durant la resta de l’any ja no va passar res més digne d’atenció.
L’any 1676, el príncep d’Orange, d’acord amb els espanyols, va decidir posar setge a la important ciutat de Maastricht (l’única població de les Províncies Unides que encara era en mans dels francesos). Amb aquest objectiu, va encerclar la ciutat a mitjan juny un exèrcit de vint mil homes, comandat per sa altesa, el príncep de Waldeck, mentre que el gruix de les tropes proporcionava cobertura als assetjants. Va passar un cert temps abans que ens arribés l’artilleria pesada que esperàvem, procedent d’Holanda, per la via del Mosa, i això va provocar la burla de Monsieur Calvo, el governador de la plaça, a la qual es va respondre amb igual enginy. Així, el governador, a través d’un missatger, va manifestar la seva consternació en assabentar-se que ens havíem hagut d’empenyorar el canó a canvi de pa de munició. I li van replicar que confiàvem poder-li fer tastar, al cap d’uns dies, alguns d’aquests pans, que faríem caure en abundància sobre la ciutat. Recordo una altra broma que es van fer, pocs dies més tard, entre el ringravi i l’esmentat Calvo. El ringravi li va dir que esperava poder saludar l’amiga del governador abans de tres setmanes dins els murs de la ciutat. Calvo va contestar que li donaria permís per cobrir-la de petons si ho aconseguia abans de tres mesos.
Però amb l’arribada, per fi, de l’artilleria que feia tant que esperàvem, vam passar de bromes a veres. Vam cavar trinxeres de seguida cap al bastió del Delfí i hi vam apuntar una pila de canons per obrir-hi bretxa; jo mateix vaig provar dues vegades, en va, de facilitar aquella àrdua empresa. Però no vam trigar gaire a obrir una bretxa prou ampla, i de seguida ens van ordenar que passéssim a l’assalt.
L’assalt es va organitzar de la manera següent: dos sergents amb vint granaders; un capità amb cinquanta homes, entre els quals em comptava jo; un escamot amb sacs de llana i, al seu darrere, dos capitans amb cent homes; mentrestant, els soldats de les trinxeres havien d’estar a punt per donar-los el suport que els calgués.
Un cop ens van donar el senyal, vam sortir de les trinxeres. Havíem de córrer un centenar de passes fins a arribar a la bretxa, que vam escalar no sense dificultats i pèrdues. Mentrestant, totes les nostres bateries disparaven alhora per donar-nos cobertura i afavorir els nostres plans. Quan ens vam haver apoderat del bastió, l’enemic ens va disparar furiosament amb els seus morters des d’una tàpia, i entre aquest foc i el de les seves granades de mà, vam perdre més homes que en l’assalt en si.
Però ja ens hauria estat bé si aquí se’ns hagués acabat la mala sort, perquè, com si el desastre hagués de ser el necessari contrapès de l’èxit, aviat vam perdre tot el que havíem guanyat per culpa d’un accident lleu en aparença, però molt estrany. Com que nosaltres no teníem les pales que utilitzaven els nostres enemics per llançar les seves granades de mà a certa distància, un dels nostres soldats, que volia llançar-ne una per sobre de la muralla amb la intenció que caigués sobre els enemics que hi havia a la contraescarpa, va tenir la desgràcia de fallar, i la granada va caure al nostre costat de la muralla, molt a prop de qui l’havia llançada. Aquest va fer un bot per salvar-se, igual que altres que també van veure caure la granada, però els qui no sabien què passava van ser presa de la confusió i, creient que els venia a sobre un perill més gran del que era el cas, es van deixar endur pel pànic i van córrer a veure qui abandonava abans el bastió per posar-se en lloc segur, caient en una deshonra veritable en fugir d’un mal imaginari. Així va ser com el bastió, que s’havia conquerit de manera tan heroica, es va abandonar amb tanta descurança, i a sobre, amb la pèrdua de gairebé tants homes en la retirada com els morts en l’assalt; en definitiva, l’enemic victoriós en va tornar a prendre possessió.
Entre els morts del nostre bàndol en aquest combat hi havia un alferes del regiment de Sir John Fenwick, i, com a recompensa pels meus serveis, em van atorgar el seu lloc.
Al cap d’uns dies, van decidir que tornéssim a assaltar el mateix bastió. Per dur a terme el nou atac, van formar un destacament amb membres dels tres regiments anglesos i el regiment escocès. Comandaven els regiments anglesos Sir John Fenwick (a qui més endavant van decapitar), el coronel Ralph Widdrington i el coronel Ashley, mentre que Sir Alexander Collier, pare de l’actual Lord Portmore, comandava els escocesos. D’aquests quatre regiments, igual que la vegada anterior, en van destacar un capità, un tinent i un alferes amb cinquanta homes: el capità Anthony Barnwell, del regiment de Sir John Fenwick, que ara era també el meu capità, comandaria l’assalt.
A trenc d’alba ens vam llançar a l’assalt amb gran ímpetu, i encara que els defensors es van mostrar ferms, al final vam aconseguir l’anhelada victòria: vam capturar el bastió, i amb ell, l’oficial que en comandava la defensa, que, més en benefici propi que nostre, ens va advertir que era imminent la voladura del centre del bastió, que ell sabia del cert que estava minat. Però aquesta revelació només va servir per mantenir-nos tan ferms com vam poder a la muralla, com a mesura de precaució. Durant l’atac va perdre la vida el capità Barnwell, i jo vaig celebrar la meva nova graduació, no, com sol ser el costum, amb una disbauxa, sinó amb una bala que em va travessar la mà i amb una fractura de clavícula provocada per un cop d’alabarda.
Quan feia cosa de mitja hora que ens havíem emparat del bastió, va esclatar la mina que hi havia a sota i de la qual ens havia informat l’oficial francès; al mateix temps, l’enemic va fer una sortida i se’ns va abraonar furiosament. La mina ens va fer mal, encara que menys del previst, ja que ens l’havien descoberta, mentre que la sortida no els va anar gens bé, perquè la vam repel·lir, i vam consolidar la nostra posició, que vam mantenir durant tota la durada del setge. Però ens van tornar a sorprendre quan, al cap d’uns dies, van fer esclatar una altra mina sota la primera, o al costat mateix, amb una quantitat de granades tal que ens va provocar moltes més baixes que l’anterior. Malgrat tot, vam muntar al bastió una bateria de canons que va fer molt de mal a l’enemic.
La bretxa ara ja era practicable per a l’assalt de la ciutat, però abans d’emprendre’l, calia apoderar-se d’un hornabec molt fort, una gesta en què es van distingir en solitari els soldats holandesos, que van correspondre a la confiança que havien dipositat en ells. Així, encara que els van repel·lir dues vegades, al tercer intent se’n van sortir i es van emparar de l’hornabec, que van conservar fins a la fi del setge.
En aquesta mateixa ocasió es va ordir un altre estratagema que, per mèrits propis, hauria hagut de tenir un cert èxit, però que, demostrant la vanitat del coneixement humà, va ser un fracàs. A l’altra riba del Mosa, davant de Maastricht, hi ha la fortalesa de Wyck, a la qual està unida per un pont de pedra de sis magnífics arcs. El pla era llançar una ofensiva de distracció contra la fortalesa per atraure-hi a la seva defensa el gruix de la guarnició, que era la conseqüència lògica i esperable d’aquesta maniobra. Per participar en la falsa ofensiva, es va aparellar una gran barcassa, equipada amb barrils de pólvora i altres provisions, per situar-la sota un dels arcs centrals del pont i, un cop allí, fer que esclatés per volar el pont quan la guarnició de Maastricht estigués defensant la fortalesa: així s’impediria que tornessin a la ciutat a repel·lir la veritable ofensiva que llançaria llavors el gruix de l’exèrcit.
La maniobra de distracció contra Wyck es va dur a terme i, com era previsible, va atreure la major part de la guarnició de Maastricht en la seva defensa. La barcassa carregada de pólvora va anar riu avall, també com estava previst, però per desgràcia, abans d’arribar a l’arc central del pont, per culpa de la foscor nocturna, va encallar en uns baixos i ja no la van poder treure: els seus tripulants es van afanyar a abandonar la nau per por que els descobrissin, com efectivament va passar en fer-se de dia, i l’ardit va fracassar.
Després del fracàs de l’estratagema, es van fer de seguida els preparatius per a una ofensiva general concentrada en la bretxa de la muralla, sobretot perquè el príncep d’Orange havia rebut informes fiables que el duc de Schomberg, al capdavant de l’exèrcit francès, avançava a tota marxa per intentar aixecar el setge. Però abans de tenir-ho tot a punt per a l’assalt (encara que alguns atribuïssin el retard a una disputa entre els espanyols i els holandesos sobre a qui correspondria el domini de la ciutat, un cop presa), vam sentir en la llunyania que disparaven canons per marcar l’arribada de les tropes franceses de rescat, i això ens va forçar a retirar-nos precipitadament i, com es pot suposar, vergonyosament de la plaça, per reincorporar-nos a l’exèrcit del príncep Waldeck. Però encara ens va sorprendre més a la majoria que, en produir-se el reagrupament de les tropes, no presentéssim batalla a l’enemic. El fet que el valor del príncep, general en cap del nostre exèrcit, fos prou conegut no feia sinó afegir confusió a l’enigma, però l’opinió més estesa era que tot plegat es devia a un malentès entre els espanyols i els holandesos. I l’experiència palesa que no va ser l’única decepció provocada per problemes de comprensió.
A més del considerable nombre de soldats morts en aquesta ofensiva, hi vam perdre el valent ringravi, una pèrdua molt lamentada a causa de les seves múltiples qualitats, a més de pel fet de ser general. El coronel Ralph Widdrington i el coronel Doleman (quan encara no feia quinze dies que ocupava el lloc vacant de Widdrington) i els capitans Douglas, Barnwell i Lee van ser alguns dels anglesos morts en combat, després de portar el pes de l’ofensiva contra el bastió del Delfí.
Recordo que el príncep d’Orange va rebre un tret al braç, i, en escampar-se l’alarma entre les tropes que comandava, es va treure el barret amb el braç ferit i el va fer onejar tot somrient per demostrar-los que no corria perill. I així, amb una bravíssima defensa contra els més ferotges assaltants, es va acabar el setge de Maastricht, i amb ell, els fets notables de la campanya.