L’endemà vam arribar a la bella ciutat de València, que ens va obrir les portes amb les màximes demostracions d’alegria. He dit que és una bella ciutat, però el cert és que es mereixeria un qualificatiu molt més esplèndid, ja que els espanyols solen dir que els encants de València farien oblidar Jerusalem a un jueu. La seva situació és incomparable, en una magnífica plana i a mitja llegua del mar Mediterrani. No hi falta cap dels perfums de la natura i sempre té alguna cosa amb què atreure la mirada dels més curiosos. La bellesa de les seves dones és proverbial, però també ho és la mala jeia dels bravos, els acompanyants habituals de les dones públiques d’aquesta terra. Aquests poca-vergonyes estan tan endurits que matarien per un dobler, encara que després haguessin de fugir del país. No és que a la resta del territori estiguin lliures d’aquesta mena de bèsties, però aquí n’hi ha tants que, si es fes un cens dels que viuen a la resta del país, potser es descobriria que nou de cada deu han nascut en aquesta província.

Però continuem. Per bé que la gent de tota mena de la ciutat manifestés repetidament la seva alegria en veure’ns entrar d’una manera tan inesperada, quan no creien que la nostra empresa pogués fer realitat els seus desitjos, al comte, en el fons del seu cor, el rosegava el dubte, tot i que es veiés obligat a dissimular-ho. Sabia que disposava de menys de quatre mil soldats a València, i no tenia ni pólvora ni municions per a tots, ni provisions en cas de setge. L’enemic, en canvi, tenia més de set mil homes, amb quatre mil més a quinze llegües, encara no, que avançaven per reunir-s’hi. A més, el mariscal de Thesse era a Madrid, a molt pocs dies de marxa de València, una distància ben curta, certament, per al comte (que, com s’ha dit, no tenia cap mena de provisions en cas de setge, i aquest semblava l’objectiu de la vinguda del mariscal). Però l’enginy infal·lible del comte va tornar a intentar resoldre amb l’astúcia el que li era del tot impossible aconseguir per la força. I en primer lloc, en assabentar-se pels seus serveis d’intel·ligència que l’enemic havia desembarcat a Alacant setze canons de vint-i-quatre lliures, juntament amb les provisions i municions necessàries per a un setge, el comte va ordir un pla de seguida, i va tenir l’èxit acostumat en interceptar tots aquests subministraments, que va utilitzar en benefici de les nostres forces i a expenses de l’enemic.

El següent problema que calia resoldre eren els quatre mil homes que es disposaven a reforçar les tropes que hi havia a prop de València; però hic labor, hoc opus: no hi havia res a fer, ja que el gruix de l’exèrcit, comandat pel comte de las Torres (que havia estat restituït en el seu càrrec, junt amb Mahoni) s’interposava entre el comte i les tropes que calia dispersar. I per fer-ho encara més difícil, calia travessar el riu Xúquer gairebé davant per davant de l’enemic. Però per grans que fossin les dificultats, no van desanimar el comte, que va enviar de nit quatre-cents soldats de cavalleria i vuit-cents d’infanteria, que van avançar tan de pressa i sigil·losos que van agafar per sorpresa el gruix de l’exèrcit enemic, el van desfer i es van emportar a València sis-cents presoners sans i estalvis, tot i que, de nit, havien hagut de passar molt a prop d’un destacament enemic de tres mil soldats de cavalleria. La victòria va ser tan prodigiosa que ningú a València se l’hauria creguda si no hi haguessin portat els presoners com a testimonis vius de l’acció i del seu èxit. El comte de las Torres, després d’aquesta segona derrota, es va retirar a una distància prudencial i va deixar respirar amb més tranquil·litat al comte al seu nou quarter general.

El comte de Peterborough va establir a València el seu domicili durant un temps. L’estimaven moltíssim pel seu tarannà afable, i tenia tan bones relacions amb el clero i les dames que era sempre dels primers a estar assabentat de tot el que passava, cosa gens menyspreable en la vida civil, i encara més necessària i convenient per a un general amb un exèrcit tan reduït, en peu de guerra i al cor mateix del territori enemic.