A cavall de la realitat i la ficció

Així que, a l’hora d’encetar la novel·la que el lector té entre mans, fóra desitjable fer un exercici d’abstracció i oblidar —si fos possible!— l’autoria que figura a la portada. Només d’aquesta manera la lectura seria la que l’escriptor pretenia aconseguir de tots els qui adquirissin el llibre. Just la que van poder fer els lectors del segle XVIII i fins a mitjan XIX. Avui, el repte per a aquells qui llegeixin les Memòries militars del capità George Carleton és igual d’apassionant: destriar quins grams de ficció pura s’amaguen en l’escrit de Defoe. O decidir què hi ha de cert en la peripècia vital del protagonista durant els vuit anys que es passeja per la península. De l’autèntic George Carleton se sap que fou jutjat l’any 1700, que tenia dos fills i una filla, i que va testar l’any 1730, però és difícil precisar si va conèixer personalment el novel·lista i li va relatar les seves aventures o si, per la raó que fos, Defoe va escollir el seu nom a l’atzar, d’entre tants altres oficials, per donar la seva versió sobre una època i uns conflictes que havia ajudat a popularitzar quan feia de periodista.

Ara bé, les Memòries militars van força més enllà d’un repàs a unes quantes batalles i anècdotes militars que el protagonista viu de primera mà. Es tracta, sobretot, del relat d’un viatger, un gènere que havia començat a prendre força des del final del segle XVII, quan va popularitzar-se el Grand Tour entre els joves de les classes benestants angleses. La península Ibèrica solia quedar-ne fora, ja que l’interès el centraven França i Itàlia, però d’Espanya i Portugal també van aparèixer-ne alguns volums. Això sí: cap dels seus autors hi havia estat mai. Vet aquí l’avantatge que tenia Defoe, que de jove havia fet de comerciant de calceteria, de productes de llana i de vi, i sí que en coneixia alguns dels ports més importants. De manera que es pot suposar que l’escriptor, que fregava la setantena quan va posar-se a redactar aquesta obra, va voler llegar als seus contemporanis una visió sobre uns països poc i mal coneguts, que havien senyorejat el món en temps passats i s’havien vist immersos en una guerra terrible que els havia abocat a la decadència actual. O potser el que ve a dir Defoe, sempre amb un punt de superioritat moral, amb el retrat dels costums religiosos, la fatxenderia i la cultura dels espanyols, és que, per força, havien d’acabar subjugats per la grandesa de la civilització britànica. I per a tal propòsit se serveix d’una mescla de gèneres ben apreciats en la seva època: les memòries, el llibre de viatges i les aventures d’un servidor de sa majestat, salpebrat amb tocs d’humor i un ampli fris històric. Per a tal projecte, l’autor va documentar-se a fons. En l’estudi preliminar de l’edició castellana del llibre (Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2002), Virgínia León Sanz cita un bon nombre d’obres historiogràfiques que Defoe va consultar de ben segur: estudis sobre els regnats de Guillem III i la reina Anna, sobre el recorregut del comte de Peterborough durant la Guerra de Successió, i també llibres d’historiadors espanyols com Juan de Mariana i Jerónimo de Zurita. Al llarg de la narració, per tant, trobem un munt de capítols de les guerres en què va participar el capità George Carleton, de primer nivell com la pau de Nimega (1678), el setge de Barcelona del 1705 o la ja mencionada batalla d’Almansa, i altres de menors com la presa de Dénia o la caiguda de Nules; tot trufat d’incidents com una plaga de llagostes, el mal comportament de certs soldats britànics en un convent de monges i de reflexions sobre l’actitud d’oficials de tots els bàndols. I, de tant en tant, mostres d’erudició per parlar de Colom, el setge de Sagunt o don Quixot.

Tanmateix, les millors pàgines d’aquestes Memòries militars són, justament, les que s’allunyen de les campanyes bèl·liques per aprofundir en els indrets i la gent de les contrades per on passa en el seu itinerari per Catalunya, València, la Manxa, Madrid i el País Basc. Si he d’escollir un passatge, sense cap mena de dubte, destaco la descripció de Montserrat, de tots els seus eremites i la visita turística que fa al monestir, amb adoració a la Mare de Déu inclosa. Una de dues: o bé Defoe va conèixer la muntanya quan era jove i hi va fer una volta similar a la que ens narra de la mà de Carleton, o bé va veure-la de lluny i, fascinat per les formes o pel que n’hi van dir, va remoure cel i terra per trobar-ne tota mena d’informacions amb un bon luxe de detalls. Quan en marxa, escriu: «Potser sigui només l’opinió d’un heretge, però l’admiració i el fervor que m’acompanyaven d’ermita en ermita es van anar esllanguint fins a desaparèixer entre les boires del fanatisme i de la superstició quan vaig arribar a baix».

Més enllà de tots els llibres que consultés, el testimoniatge de l’autor queda fora de tot dubte quan parla de la bellesa de les dones valencianes, la varietat extraordinària de fruites i flors, les corrides de toros o la brutícia dels carrers de Madrid i el costum d’abocar la merda al carrer a certa hora del matí. Però on aprofundeix més en el tarannà hispànic és en el factor religiós. La narració vivíssima d’una processó amb penitents que s’autoflagel·len, les oracions de l’àngelus que aturen la vida tres cops al dia (fins i tot les representacions teatrals!) i l’omnipresència de la Inquisició i els seus informants són detalls que desconcerten tant el protestant Carleton-Defoe, com el lector d’avui en dia, que se sentirà en la pell del britànic protagonista, transportat a un món delirant. Detalls, aquests, ben mesclats amb l’hagiografia constant del general Peterborough i d’una filiació, clara però crítica, al bàndol autriacista, que el duu tant a culpar l’emperador de l’estratègia militar dels aliats com a deplorar la mort del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, durant l’assalt de Montjuïc, per un error gairebé còmic en la interpretació dels senyals que els soldats filipista fan dels barrets —vet aquí un d’aquells episodis en què és lícit preguntar-se si el novel·lista inventa o si posseeix una informació precisa que el pas del temps ha esborrat.

Enmig d’aquest calidoscopi de sensacions i dades, però, la que brilla i es fa palesa en tot moment és la raó britànica, la del qui no es casa amb ningú i segueix el camí del mig: «Tanmateix, tots dos monarques s’han mostrat desagraïts envers els instruments que el Totpoderós va fer servir perquè assolissin els seus trons, ja que l’un no hauria estat rei d’Espanya sense l’ajut de França, i l’altre no hauria estat emperador sense el d’Anglaterra». Ni amb els uns ni amb els altres, sinó tot el contrari. A les Memòries militars del capità George Carleton, el pare de la novel·la anglesa té a favor la distància que el temps li ha atorgat respecte els fets viscuts i, per tant, la comprensió d’un moment històric crucial per al futur d’Anglaterra. I en la seva darrera obra, convençut que per persuadir el públic calia aparcar la ficció, Defoe es disfressa d’oficial existent i viu la seva aventura de la Guerra de Successió entre mitjan 1705 i el març del 1713, quan el capità Carleton arriba a Saint-Jean-de-Luz per embarcar-se cap a Dover. La guerra s’havia acabat. En aquells dies les potències ja seien a Utrecht i els combats que quedaven eren serrells que, per a un britànic, no tenien cap mena d’importància.

Els catalans serien els grans vençuts d’aquell conflicte, victus (com ha titulat Albert Sánchez Piñol); els anglesos, amb Defoe i Carleton al capdavant, si bé no van vèncer al camp de batalla, en van sortir victoriosos, victor.

ÀNGEL CASALS
ARNAU CÒNSUL