Érem ja al principi del 1678, un any famós per la pau que s’hi va concloure i també per una batalla que no ha deixat d’inspirar persones de talent en la mesura que els va afectar. El nostre exèrcit, comandat pel príncep d’Orange, estava acampat a Soignies, on va córrer el rumor que s’havia acordat la pau. Malgrat tot, al cap de dos dies, el diumenge 17 d’agost, van donar ordre de marxa per assistir a les celebracions corresponents, com crèiem jo i la majoria de la tropa. Però, en comptes d’això, vam veure que marxàvem cap a St. Denis, on el duc de Luxemburg es creia segur, envoltat de trinxeres inaccessibles.
Les nostres tropes hi van arribar cap a les tres, quan vam rebre ordre d’atacar. Vam començar amb una empenta que presagiava l’èxit que acabaríem obtenint. Els tres regiments anglesos i els tres escocesos que comandava el cèlebre comte d’Ossory, junt amb la guàrdia del príncep d’Orange, van dirigir l’atac contra un indret anomenat el Château, on els francesos es van refugiar en un camp ple de pals i filferros per al conreu del llúpol. Però anaven tan escassos de recursos com de defenses, i aviat els vam derrotar, amb gran carnatge.
Aquí va ser on, en apuntar un oficial francès la seva pistola cap al pit del príncep, el senyor d’Auverquerque s’hi va interposar i va matar l’oficial allí mateix.
La lluita va durar des de les tres de la tarda a les nou de la nit. En fer-se fosc, el duc de Luxemburg va abandonar les seves trinxeres, i nosaltres ens en vam apoderar l’endemà. I tot d’una, com van canviar les coses! El mateix indret on la vigília regnaven el foc i fúria, el sendemà exultava amb la proclamació de la pau.
Una horeta abans de començar l’atac, va arribar a l’exèrcit el duc de Monmouth, que va ser molt ben rebut pel príncep d’Orange i que va combatre amb gran coratge al seu costat tot el dia. Com que el terreny era boscós i desigual, la cavalleria resultava pràcticament inútil, però en vaig veure un estendard, junt amb d’altres que havien pres a l’enemic, ricament brodat d’or i plata, amb l’emblema del sol al zodíac i aquesta arrogant divisa: «Nihil obstabit eunte» («Res no barrarà el pas a qui avança»). En rebre la notícia d’aquesta inesperada victòria, els estats d’Holanda van trametre les seves felicitacions al príncep; i, per demostrar el molt que li agraïen que els hagués salvat amb tanta gallardia, al senyor D’Auverquerque li van regalar una espasa que tenia el pom d’or massís amb diamants incrustats. M’oblidava de dir que l’esmentat cavaller va rebre un tret al cap a la batalla de Seneffe; i en tots els seus combats, que van ser molts, es va distingir sempre pel seu coratge. Va ser el pare de l’actual comte de Grantham.
Aquests són els noms dels oficials anglesos que recordo que van morir en aquesta batalla: tinent coronel Archer, capità Pemfield, capità Charleton, tinent Charleton, capità Richardson, tinent Barton, capità Fisher, alferes Colville. I n’hi va haver d’altres, però n’he oblidat el nom.
Al tinent coronel Babington, que va iniciar l’ofensiva expulsant els francesos del camp de llúpol, el van fer presoner. El coronel Hales, que durant molts anys va ser el rector de Chelsea College i que llavors era capità, el van ferir d’un tret a la cama, que el va deixar coix de per vida.