En acabar la guerra amb la pau de Nimega, el meu regiment va esdevenir la guarnició de Grave, on ens vam estar gairebé quatre anys, bàsicament en tasques de fortificació. Aquí i d’aquesta manera va ser com vaig aprendre nocions elementals de fortificació i d’enginyeria, que, anys a venir, em van ser força útils.
Sigui com sigui, el 1684 el nostre regiment va rebre ordre de dirigir-se a Haren, prop de Brussel·les, on vam acampar amb altres tropes fins que vam assabentar-nos que Luxemburg, que havien envaït els francesos a desgrat de la pau, havia caigut a les seves mans. Vam aixecar el campament de seguida per marxar cap a Malines, i ens vam estar a la comarca gairebé fins al novembre. No s’havia arribat a declarar la guerra, però no sabíem si als qui havien comès un acte d’hostilitat com aquell en temps de pau els passaria pel cap anar encara més lluny. El novembre vam entrar a Malines, on el comte de Nivelle era el governador, mentre que el marquès de Grana era el governador general dels Països Baixos que es trobaven sota la jurisdicció d’Espanya.
Després d’això, no va passar res més digne d’esment fins a la mort del rei Carles II d’Anglaterra. L’estiu següent, els tres regiments anglesos i els tres d’escocesos vam rebre ordre de traslladar-nos a Anglaterra a causa de la rebel·lió del duc de Monmouth. Arribats al país, ens van ordenar que acampéssim a Hounslow Heath. Però com que la revolta aviat va quedar sufocada, el rei Jaume II ja no ens necessitava, i ens van enviar de nou a Holanda, al servei de qui ens pagava.
Tot i que no sóc gaire partidari de la doctrina de la predestinació, sí que en sóc de la divina providència. I per això el desig natural de servir el meu propi país em va empènyer a renunciar a servir-ne un d’estranger, encara que fos veí i aliat. El criteri no sempre es guia pels fets, i, per tant, no pretenc discutir ni determinar si vaig obrar bé en seguir els dictats de la natura.
De totes maneres, poc després d’haver tornat a Anglaterra, el rei Jaume em va nomenar tinent en un regiment acabat de formar i a les ordres del coronel Tufton, germà del comte de Thanet. Amb aquest rang vaig passar dues tranquil·les campanyes a Hounslow Heath, on vaig presenciar una reconstrucció del setge de Buda. Més tard, el nostre regiment va rebre ordre d’anar a Berwick, on ens vam quedar fins a la revolució i posterior renúncia al tron del rei Jaume.
En fer-se càrrec de l’Administració el príncep d’Orange, es van haver de renovar tots els nomenaments d’oficial. Als del nostre regiment, com als d’altres, ens els van renovar amb poques excepcions. Una d’aquestes va ser el nostre coronel, a qui van destituir per negar-se a acatar la nova autoritat, i van designar Sir James Lesley per substituir-lo.
El príncep d’Orange va ser proclamat immediatament rei, i la seva esposa, la princesa, reina, amb autoritat conjunta. Tot seguit, van enviar el nostre regiment a Escòcia, on la situació no semblava gaire tranquil·la. Ens van destinar a Leith fins que es va rendir el castell d’Edimburg, que governava el duc de Gordon. Més tard, vam rebre noves ordres de marxar cap a Inverness, una plaça no gaire forta ni bonica, tot i que puc dir sense risc d’exagerar que és igual d’agradable que la majoria d’indrets d’Escòcia. A Inverness hi vam passar dos llargs hiverns, constantment hostilitzats per escamots i empaitant unes preses més salvatges que les salvatgines: la gent de les Highlands, que, si bé no tenen el pas tan lleuger com aquelles, són igual de difícils d’enxampar.
Però després que donessin ordre al general Mackay de construir un fort a Inverlochy, van destinar-hi el nostre regiment, entre d’altres. Els dos regiments que havien de dur a terme la mateixa tasca, junt amb alguns dragons, ja s’havien posat en marxa i, un cop reunits amb ells, vam passar tots plegats per Lochaber, que sens dubte és la comarca més feréstega de les Highlands, si no del món. En el decurs de la nostra marxa, no vaig veure ni una casa, i la seva economia, per dir-ne d’alguna manera, és si fa no fa com la dels àrabs o els tàrtars. La gent viu en cabanes de pedra o de troncs i terra fins que les seves vaques i bous han devorat tota l’herba, i llavors se’n van, sense quedar-se enlloc més enllà del que els resulti convenient.
En el nostre avenç o, si m’ho permeteu, el nostre depriment pelegrinatge, gairebé mai no podíem anar de dos en fons, sinó que solíem avançar en fila, com les oques, de tal manera que el nostre petit exèrcit s’allargassava de vegades, o més aviat sovint, milles i milles; i mentrestant, l’enemic, els habitants de les Highlands, ens disparava des de dalt dels turons. A aquestes atencions, els nostres homes no els podien correspondre —si més no, la majoria de vegades— amb cap esperança d’èxit, ja que ens atacaven sempre d’improvís i mai no es quedaven al mateix lloc prou temps perquè els nostres soldats poguessin apuntar o disparar. I ens va semblar que fer que els nostres homes marxessin o s’enfilessin pels turons i les muntanyes, que eren la defensa natural de la gent del país, hauria estat perillós i impracticable. A pesar de totes aquestes molèsties tan frustrants, vam aconseguir arribar a Inverlochy, on vam dur a terme la tasca que ens havien encomanat: la construcció d’un fort al mateix indret on Cromwell n’havia bastit un altre abans. I com a fet curiós vull fer notar que teníem amb nosaltres un tal coronel Hill que havia estat governador del fort en època de Cromwell, i a qui el general Mackay va designar perquè tornés a ocupar el càrrec. Un cop enllestida la feina per la qual ens havien cridat, vam tornar cap al sud passant per Killiecrankie, on l’any abans havia tingut lloc aquella memorable batalla en què els escocesos havien combatut a les ordres del vescomte de Dundee.
Al cap d’un temps, Sir Thomas Livingston, el futur comte de Teviot, que havia rebut informació segons la qual els homes de les Highlands es disposaven a atacar el sud d’Escòcia amb un exèrcit considerable, va aplegar prop de cinc-cents homes (inclosos els dragons del regiment anomenat Scotch Greys) per sortir-los al pas, per poc que pogués. Vam marxar d’Inverness l’últim dia d’abril i vam acampar prop d’un poble anomenat Forrest, on, segons que afirma la tradició, es van aparèixer les bruixes a Macbeth i el van saludar amb les seves diabòliques profecies. Però aquesta història l’explica amb tanta habilitat una obra de l’immortal Shakespeare que ara no cal que entri en més detalls.
Aquí van informar Sir Thomas que els homes de les Highlands planejaven acampar a la riba de l’Spey, prop del castell del laird de Grant. De seguida vam emprendre la marxa, cap al migdia, i l’endemà, a trenc d’alba, vam arribar al riu Spey, on aviat vam localitzar els homes de les Highlands al voltant de les seves fogueres. En veure’ls, Sir Thomas va donar ordres de passar el riu a gual i atacar-los al més aviat possible. Vam fer les dues coses, i amb tanta disciplina, sigil i encert que els cabdills de les Highlands Cannon i Balfour es van veure obligats a fugir despullats.
Els de les Highlands eren prop de mil, i en vam matar uns tres-cents. Els vam empaitar fins que van arribar a Crowdale Hill, on els vam perdre entre la boira. Tan altes són aquelles muntanyes que els qui les coneixen bé em van assegurar que sempre tenen algun tros cobert de broma. I a mi, en aquella ocasió, em va semblar que aquella gent pujava al cel entre els núvols en comptes de fugir de l’enemic.
A prop d’allí hi havia un antic castell anomenat Lethendy, on se’n van refugiar una cinquantena, la majoria nobles, decidits a defensar-se fins al final. Sir Thomas els va enviar un missatger oferint-los clemència si es rendien. Però s’hi van negar i van disparar sobre els nostres homes i van matar dos granaders i en van ferir un altre. Com que, en el temps que jo havia passat a Grave, havia après a llançar granades, me’n vaig ficar tres o quatre en una bossa i em vaig esmunyir per la vora d’una rasa fins a una casa amb la teulada de palla que hi havia prop del castell, creient que, si m’hi enfilava, el tindria a tret. Vaig comprovar que la realitat corresponia a les meves expectatives i que el castell no tenia coberta, o sigui que vaig llançar una primera granada que va confondre l’enemic. La segona no va tenir tant d’èxit perquè es va quedar curta, mentre que la tercera va esclatar gairebé a l’instant d’haver-la deixat anar, però no em va fer cap mal. La quarta, que vaig llançar per una finestra, va augmentar la confusió que havia provocat la primera, i immediatament em van cridar que m’hi acostés, que em donaven garanties de seguretat.
Així, doncs, em vaig dirigir a la porta, que havien bloquejat amb una barricada i pedres, i allí em van dir que estaven disposats a rendir-se a condició que els concedissin clemència. Vaig anar a veure Sir Thomas, li vaig explicar la meva actuació i el resultat obtingut, així com el missatge que m’havien encomanat. Tenint en compte que hi havia molts nobles de les Highlands, deixant a part els del castell, al seu costat, Sir Thomas, en veu alta i en dialecte escocès perquè el sentissin i l’entenguessin bé, em va manar que tornés a dir-los que els faria escorxar per haver assassinat dos dels seus granaders després de la seva oferta de quarter.
Jo ja me’n tornava amb el lúgubre missatge quan Sir Thomas em va atrapar a una certa distància de la resta del grup.
—Escolti —em va dir—. Crec que entre els del castell hi ha alguns coneguts nostres (perquè havíem servit junts amb les tropes de les Províncies Unides a Flandes), o sigui que digui’ls que els donaré quarter.
Vaig estar encantat de portar un missatge tan diferent i, un cop els el vaig haver lliurat, no van dubtar a desfer la barricada i a obrir la porta. El primer a sortir va ser un tal Brody, que em va dir que havia perdut un tros del nas per culpa d’una de les meves granades. El vaig portar a presència de Sir Thomas, que va confirmar el missatge que jo els havia tramès, i a continuació van sortir tots els altres i es van rendir. Tot això va passar el primer de maig al matí. I ens en vam tornar cap a Inverness amb els presoners i amb branques a les gorres en senyal de victòria; i després d’aquella derrota, els de les Highlands ja no van tornar a gallejar tant.
Sir Thomas va escriure a la cort per informar de l’èxit, que va descriure amb tots els ets i els uts, inclosa una menció que es va dignar a fer de la meva conducta, amb alguns altres detalls, que em van proporcionar un nomenament com a oficial al capdavant d’una companyia del regiment que comandava el general de brigada Tiffin.