PRÒLEG

Un comentari de la Vida de Johnson de Boswell remet a aquestes Memòries com el millor relat dels fets d’armes del comte de Peterborough:

«El millor relat de l’actuació de Lord Peterborough, que jo sàpiga, és el de les Memòries del capità Carleton. Carleton era fill d’un oficial que s’havia distingit al setge de Derry.^[1] Era oficial i, cosa rara en aquella època, tenia coneixements d’enginyeria». Johnson va dir que no havia sentit a parlar mai d’aquest llibre. Lord Elliot en tenia un exemplar a Port Elliot, però després de moltes indagacions, en va aconseguir un altre a Londres i el va enviar a Johnson. Aquest va dir a Sir Joshua Reynolds que estava a punt de ficar-se al llit quan havia rebut el llibre, que li havia agradat tant que s’havia estat assegut llegint-lo fins al final, i li havia trobat un aire de veracitat tal que no dubtava que fos autèntic, i va afegir, amb un somriure, al·ludint a la recent concessió de la dignitat de par del regne a Lord Elliot: «No hauria cregut mai que un jove par em pogués parlar d’un llibre d’història d’Anglaterra que jo no conegués».

És probable que un breu esbós de la vida d’aquest cèlebre general no sigui una mala introducció per a un volum que té com a mèrit principal el relat de les seves glorioses victòries.

Charles Mordaunt, que posteriorment seria comte de Peterborough, va néixer el 1658, i el juny del 1675 va heretar el títol de Lord Mordaunt i les propietats de la seva família. Es va formar a l’armada, i de jove va servir a les ordres dels almiralls Torrington i Narborough al Mediterrani. El 1680 va acompanyar el comte de Plymouth en l’expedició de Tànger, on es va distingir en combat contra els moros.

Durant el regnat de Jaume II, a la Cambra dels Lords, Lord Mordaunt es va oposar a la derogació de la legislació que excloïa els catòlics dels càrrecs públics, amb la qual cosa es va enfrontar amb la cort, i per això va obtenir permís per posar-se al servei dels holandesos. Segons Burnet, un cop a Holanda, Mordaunt va ser un dels consellers més agosarats del príncep d’Orange en la seva gran campanya. Però el fred i reflexiu príncep era capaç de veure les dificultats que l’ardent i entusiasta Mordaunt passava per alt; i, encara que el príncep va recórrer als seus serveis durant la revolució del 1688, no sembla que confiés plenament en un caràcter tan oposat al seu. Malgrat tot, Mordaunt va veure recompensat el seu zel, i el 1688 va esdevenir comte de Monmouth, Lord de l’Alcova Reial i comissionat en cap del Tresor, càrrec en què no va durar gaire. Va acompanyar el rei Guillem en la campanya del 1692 i el 1697, en morir el seu oncle Henry, segon comte de Peterborough, va accedir al títol al qual atorgaria tanta distinció.

Durant el primer any de regnat de la reina Anna, el comte de Peterborough va estar a punt d’anar a Jamaica com a governador general, però al final el nomenament no es va produir. En canvi, el 1705 el van fer general i comandant en cap de les tropes enviades a Espanya, amb l’esplèndida i gairebé romàntica missió de situar Carles d’Àustria al tron del reialme. Els prodigis que va obrar en el seu càrrec no es troben enlloc descrits amb tant de detall com a les senzilles pàgines de Carleton.^[2] Barcelona la van conquerir un grapat d’homes, i després van obligar a aixecar-ne el setge a un poderós enemic, al qual Peterborough va posar en fuga, i que va deixar enrere artilleria, municions, queviures i provisions, a més de tots els seus homes ferits i malalts. Va fer retrocedir fins a expulsar-lo d’Espanya al duc d’Anjou, amb el seu exèrcit de vint-i-cinc mil francesos, mentre que les seves pròpies forces no van arribar mai ni a la meitat d’aquesta xifra. Tots els obstacles s’aplanaven davant les energies creatives del seu geni. Condemnat, per culpa de la fàtua estupidesa de l’arxiduc Carles i de la secreta enveja dels seus enemics d’Anglaterra, a dirigir una perillosa expedició en un país hostil a la seva causa, sense subministraments, provisions, artilleria, reforços ni diners, va suplir totes aquestes mancances, de la primera a l’última. Va conquerir ciutats emmurallades amb regiments de dragons i va assaltar les arques dels banquers de Gènova sense oferir-los garanties. Es va apoderar de Catalunya i dels regnes de València, Aragó i Mallorca, a més d’una part de Múrcia i de Castella, i així va permetre que el comte de Galway marxés sobre Madrid sense cap contratemps. I la seva habilitat a l’hora de guanyar-se els natius estava a l’altura dels seus èxits militars. Amb la intuïció d’un virtuós i la prudència d’un savi, reprimia els excessos de les seves tropes, respectava la religió, les lleis i fins i tot els prejudicis dels espanyols i, tot i ser un heretge, es va fer més popular entre ells que el príncep catòlic a qui intentava situar al tron. Però, com va dir Jonathan Swift amb contundència, «l’únic general que, amb una actuació i una fortuna gairebé miraculoses, va estar a punt de posar a les nostres mans el regne d’Espanya, va quedar del tot abandonat, a la mercè de les enveges dels seus rivals, decebut pels capricis d’un príncep jove i inexpert a qui manipulaven els seus rapaços ministres alemanys, i finalment obligat a tornar de mala gana»^[3]. Seria massa complicat intentar esbrinar les causes d’aquesta estranya decisió. Un motiu evident és que el tarannà de Peterborough era massa canviant i voluble i que les seves missives feien ostentació d’una agudesa excessiva per a un general; una vulgar objecció que, amb la seva obtusa malícia, plantegen els esperits vulgars contra aquells a qui veuen realitzar amb facilitat i lleugeresa les mateixes tasques que a ells els costen angoixes i suors, si és que les arriben a acomplir. És un error força estès creure a priori que no pot estar bé allò que s’ha fet en menys temps del que preveia la persona que ho ha de valorar. També hi ha una certa dosi d’hipocresia en els assumptes civils, militars i religiosos, que han de procurar mantenir els qui, no contents amb el compliment del seu deure, vulguin que els altres parlin bé d’ells. A la falta d’una personalitat seriosa, formal i severa, de les que no admeten lleugereses en l’exercici dels càrrecs, però, sobretot, a l’enveja que van provocar els èxits del comte de Peterborough, hem d’atribuir que els fessin tornar d’Espanya quan es trobava en plena ratxa victoriosa. El comandament de les tropes es va transferir al comte de Galway, un soldat de soca-rel, deien; un general prudent, assenyat i ferm, que, amb tota la decència, el decòrum i el respecte estricte a la disciplina militar, va perdre la batalla d’Almansa i a continuació va enfonsar del tot l’expedició a Espanya.

El juny del 1710-1711, la Cambra dels Lords va agrair al comte de Peterborough els serveis prestats a Espanya, i el canceller va expressar la seva gratitud amb aquestes significatives paraules: «Si s’haguessin seguit els savis consells de la vostra senyoria, sobretot les recomanacions que vau fer al consell de guerra celebrat a València, en la campanya següent, la fatídica batalla d’Almansa i els grandíssims desastres que des d’aleshores hem sofert a Espanya no s’haurien produït, i el setge de Toló hauria pogut tenir un final feliç».

Durant els anys 1710 i 1711, el comte va participar en ambaixades a Torí i altres corts italianes, i, finalment, a Viena. Va tornar de la capital alemanya tan ràpidament que no el va poder seguir cap dels seus criats, que anaven quedant dispersos per poblacions diverses a mesura que el comte els deixava enrere. En aquesta mateixa ocasió, va avançar alguns dels missatgers que havia enviat amb l’anunci dels seus moviments. També aleshores, Swift va rebre una carta del comte enviada des de Hannover, però demanant-li que li enviés resposta a la seva casa de camp a Anglaterra.^[4] De fet, la singular rapidesa amb què viatjava Peterborough és el tema d’uns versos escrits cap a aquelles dates pel mateix Swift i dedicats a ell:

El 1711, les presses del comte de Peterborough segurament es devien al seu interès en el debut públic obert sobre la continuació de la guerra amb França. Va exposar els seus arguments a favor amb una gran habilitat, però sense èxit. Tot i que, en principi, era un whig convençut, la majoria de figures del seu partit li eren hostils, cosa que despertava les lògiques simpaties dels tories. Després de tornar a Anglaterra, li van atorgar el comandament de la Reial Guàrdia Muntada i la distinció de l’orde de la Garrotena, en què va ingressar el 4 d’agost de 1713. El novembre següent, trobem el comte com a ambaixador plenipotenciari britànic davant del rei de Sicília i altres monarques italians, i el març de 1713-1714, va ser governador de Menorca.

Durant els regnats de Jordi I i Jordi II, el comte va ser el comandant general de les forces marítimes de Gran Bretanya.

L’octubre del 1735, va creure convenient per a la seva salut embarcar-se cap a Lisboa; «de cos», manllevant les paraules de Pope, «més fatigat que ningú, però més viu que ningú d’ànima». Li van practicar una incisió a la bufeta per una obstrucció del conducte urinari, i, immediatament després d’aquesta cruenta operació, va agafar el cotxe per anar ni més ni menys que de Bristol a Southampton, «com un home», diu el mateix poeta, «decidit a no viure ni morir com qualsevol altre mortal». Va expirar camí de Lisboa, el 25 d’octubre de 1735, als setanta-set anys.

El comte de Peterborough es va casar dues vegades i va deixar dos fills i una filla del seu primer matrimoni.

Als seus dots de general i diplomàtic, aquest home formidable hi afegia els propis d’un amant de la literatura. Va tractar amb tots els intel·lectuals de l’època de la reina Anna, era un poeta brillant, i les seves cartes a la família són més llegidores que les de Gay, Arbuthnot, Swift i Pope. Amb aquest últim, van ser íntims, fins al punt que Pope es vantava que

A Pope, Peterborough li va llegar en el seu llit de mort el rellotge que li havia regalat el rei de Sardenya, perquè així, va dir, el seu amic tingués alguna cosa que el fes pensar en ell cada dia.

El cos on s’allotjaven totes aquestes magnífiques qualitats era prim, menut, sec i ideal per suportar l’etern tragí que li imposava el seu inquiet estadant. Els famosos versos de Dryden es podrien aplicar perfectament al comte de Peterborough:

Tenia la cara prima —si ens hem de guiar pel gravat que figura a les Lives del Dr. Birch— i mirada viva i penetrant. Així era Charles, comte de Peterborough, un d’aquells fenòmens que produeix la naturalesa en el decurs dels segles per ensenyar als homes corrents el que és capaç de fer quan se sent generosa.

A aquest breu esbós de la trajectòria del protagonista d’aquestes Memòries, als editors els hauria agradat afegir-hi alguns detalls sobre l’autor, però són incapaços de dir res més sobre el tema a part del que es pot deduir de la mateixa obra i del seu prefaci original. És evident que el capità George Carleton era un d’aquests homes que escullen el camí de les armes, no per satisfer uns hàbits indolents o llicenciosos, sinó per un sentit del deure que s’hauria d’inculcar a tots aquells a qui la nació confia la seva glòria i les vides dels seus compatriotes. Recorre l’obra un fil de serena i madura reflexió que revela un autor habituat a situacions de perill i que ha pensat sovint en la mort. Pels seus estudis de matemàtiques i enginyeria militar, els seus comentaris en aquestes matèries, que solen estar tenyits d’una discreta modèstia, són dignes de consideració. Té un estil planer, propi d’un soldat, sense pretensions ni filigranes, tot i que, en narrar esdeveniments tan importants, la seva mateixa senzillesa li atorga l’adequada dignitat. De la sort que va córrer l’autor després de quedar lliure del seu captiveri a Espanya, no en sabem res, però podem deduir d’alguns passatges de les seves Memòries que no va estar en consonància amb els seus mèrits. Així, si bé esperem que al nostre actual exèrcit hi hagi molts personatges tan reflexius, madurs i conscients com Carleton, els desitgem de tot cor que tinguin millor sort.

SIR WALTER SCOTT