Finalment, després que signés el meu passaport el comte de las Torres, em vaig preparar per a un viatge que feia molt de temps que desitjava amb tot el cor, i vaig partir de Madrid al començament de setembre del 1712 per tornar al meu país natal.

Vaig emprendre la marxa, però, com que abans d’arribar a Espanya i durant la meva estada, havia sentit a parlar moltíssim d’El Escorial, encara que em feia desviar una llegua del camí, vaig decidir visitar-lo. I he de confessar que, un cop hi vaig ser, en comptes de maleir la meva curiositat, vaig preferir felicitar-me per haver tingut la sort de delectar els meus ulls, a canvi de mitja jornada de camí, amb uns prodigis que haurien justificat un viatge de dotze mesos.

L’edifici és la cosa més magnífica que jo hagi vist o imaginat mai. Està format per onze quadrilàters envoltats per claustres. La façana occidental està decorada amb tres magnífiques portes, cadascuna diferent de les altres, però de la més bella arquitectura. La porta del mig dóna entrada al convent dels jerònims, on viuen cent cinquanta monjos. A cadascuna de les quatre cantonades d’aquesta augusta construcció hi ha una torre de factura excel·lent, que atorga al conjunt un aire de grandesa extraordinari. El palau reial és al nord, a la banda de la muntanya, d’on prové la pedra utilitzada per a la seva construcció, mentre que el costat sud conté nombroses galeries tan belles com sumptuoses.

Aquesta mola prodigiosa, que, com he dit, supera tot el que jo hagi vist mai, i que caldria un llibre sencer per descriure amb detall, la va fer construir Felip II, que en va posar la primera pedra i va viure per veure-la acabada, i reposa al panteó, una part del qual es destina a enterrar-hi els monarques que s’han anat succeint, a més d’ell. Estava dedicat a sant Llorenç des de la seva fundació, i per això té forma de graella, l’instrument de martiri del sant. La pedra de què està fet, contra el que sol passar, es va tornant blanca amb el temps, i la pedrera d’on es va extreure és prou a la vora perquè, si tingués ànima o coneixement, s’enamorés de la meravella que ha engendrat. N’hi ha que no dubten que aquesta proximitat és el motiu principal del seu emplaçament; jo, per la meva banda, estic d’acord que he vist molts altres indrets d’Espanya on aquest gloriós edifici hauria brillat amb molta més esplendor.

No em vaig trobar cap població d’importància al llarg del camí fins que vaig arribar a Burgos. M’hi vaig allotjar una nit i vaig conèixer un sacerdot irlandès que es deia White. Com és natural en una trobada d’aquesta mena, després de contestar la seva pregunta d’on anava, ell em va dir amb molta gentilesa que estaria encantat d’acompanyar-me fins a Vitòria, ciutat que em venia de pas, i, amb la mateixa franquesa, vaig acceptar encantat l’oferiment.

L’endemà, després de muntar les nostres mules i havent-nos allunyat una mica de Burgos, el sacerdot irlandès es va posar a explicar-me una pila d’anècdotes poc edificants d’un oficial anglès que havia estat presoner allí poc abans de la meva vinguda, i va concloure, amb certa vehemència, que havia donat peu a un escàndol i una infàmia tan grans per al seu país d’origen que costaria temps i esforços d’esborrar. La veritat és que molts dels detalls que em va relatar són d’una vilesa massa monstruosa per reproduir-los aquí, però justifiquen plenament el llastimós final que va tenir l’oficial al cap d’un temps. Malgrat les justes reflexions que havia fet el sacerdot, se’m va fer evident l’estupidesa dels cavallers que amb aquestes temeritats, per no dir una cosa pitjor, fan que es posi en qüestió l’honorabilitat del seu país natal. I és que, a pesar que és un error deduir una norma general a partir d’un cas concret, quan s’està en un país estranger, no hi ha res que resulti més habitual. Així, doncs, l’home assenyat evitarà de totes passades les ocasions de censura, si no per respecte a si mateix, almenys per consideració envers els compatriotes que la fortuna faci passar pel seu camí, ja que probablement els agradaria sentir una caracterització del seu país i els seus habitants millor que la que deixaven al seu pas.

Tot viatjant, el pare White em va dir que prop del lloc on aniríem a passar la nit hi havia un convent cartoixà que valia la pena veure. Em vaig alegrar per partida doble en sentir-ho, ja que era un orde que em resultava desconegut i havia sentit relats inversemblants de la severitat del seu estil de vida i de l’origen singular de la seva fundació.

L’endemà, doncs, que era diumenge, ens vam arribar al monestir. Era al peu d’una muntanya i amb un rierol preciós al davant. La muntanya estava coberta de plantes de diversa mena, però el cim de la roca estava tan inclinat sobre el monestir que, a primera vista, semblava com si l’hagués de destruir amb la seva caiguda. No obstant això, tenen uns horts molt bonics i ben cuidats, cosa que em fa pensar que, per més que diguin el contrari, el plaer no és incompatible amb la vida més austera. I certament, si els altres són igual que aquest, no hi ha cap orde eclesiàstic que pugui presumir de convents més bells. L’església era absolutament perfecta, amb un altar decorat amb la màxima magnificència amb pintures i altres ornaments preciosos. L’edifici conventual és a l’altura de la resta i, en resum, no sembla que hi falti res que el pugui fer bell o agradable.

Un cop el vam haver vist tot sencer, no sense recança, vam tornar al nostre mediocre hostal, on, per passar millor l’estona, el pare White em va explicar amb tots els ets i els uts l’origen de l’orde. Jo ja havia sentit a parlar del tema, però no el vaig voler interrompre perquè volia comprovar si les seves explicacions coincidien amb el que m’havien dit.

—Bru —va dir el pare—, el creador o fundador de l’orde, al principi pertanyia a un altre orde, en què tenia un germà en Déu que era el seu company de cel·la, a qui tots els qui coneixien o que havien vist consideraven una persona de la màxima devoció i d’una vida estrictament religiosa. A aquest individu, feia molts anys que el coneixia Bru, i estava d’acord que l’opinió general sobre el seu caràcter li feia justícia, perquè no havia observat mai res en el seu comportament ni en les seves paraules que pogués resultar ofensiu a Déu o als homes, sinó que sempre estava resant i, cosa encara més notable, no permetia que de la seva boca en sortissin res més que pietoses jaculatòries. En resum, el consideraven un sant en vida.

»Al final, aquest home es va morir i, com tenien per costum, el van portar a l’església del convent, on el van posar amb una creu a les mans. I poc després, mentre deien missa per la seva ànima, enmig de les pregàries, el mort aixeca el cap i, amb veu ben alta, exclama: “M’han cridat!”. Els devots frares, com es pot imaginar, es van sorprendre ultra mesura amb aquest incident, i van redoblar immediatament les seves paraules. Llavors el mort va tornar a aixecar el cap i va exclamar. “M’han jutjat!”. Coneixent la seva religiositat, la comunitat religiosa no tenia dubte de la seva salvació, quan, amb gran consternació i desconcert, van sentir que el difunt, després d’aixecar el cap per tercer cop, exclamava amb una veu terrible: “M’han condemnat!”. I, en sentir-ho, van treure a l’instant el cadàver de l’església i el van llençar al femer.

»El bon Bru, reflexionant sobre aquests esdeveniments, va arribar a la següent conclusió: que, si una persona d’aparença tan santa i devota no se salvava, tot home de seny havia de buscar la manera d’assegurar-se que el cridessin entre els escollits. Amb aquest propòsit, va instituir l’estricte i sever orde de la cartoixa, amb un manament que és el més sagrat de tots: que els seus membres han de portar camisa de xarpellera, no han de menjar mai carn ni dir mai res als altres, tret de “Memento mori”.

Em va semblar que les seves explicacions coincidien perfectament amb el que jo ja havia sentit, i aquesta segona vegada em van fer el mateix efecte que la primera. Però, guiant-me pel meu principi que, per circular per Espanya, com menys afany de polèmica es tingui, millor, vaig continuar fent companyia al pare White i seguint-li el corrent fins que vam arribar a Vitòria. Aquí va afegir, a tall d’apèndix a les seves explicacions sobre els cartoixans, que tots els membres de l’orde estan obligats a anar cada dia a l’indret on els han d’enterrar i agafar-ne un grapat de terra per preparar-se per a la tomba.

L’endemà ens vam dirigir cap a Vitòria, una ciutat dolça, deliciosa i agradable, que deu el seu nom a una important victòria contra els moros. En abandonar-la, em vaig separar del pare White, que va anar on el portaven els seus assumptes, mentre que jo em vaig posar en ruta cap a Bilbao.

Quan vaig entrar a Biscaia, poc després d’haver sortit de Vitòria, em va desconcertar el país en què m’endinsava. Gràcies a la meva llarga estada a Espanya, creia que en dominava la llengua, però aquí em resultava impossible entendre l’hostaler, la seva dona o ningú de la família. El mulater em va dir que els biscaïns pretenen que la seva llengua s’ha mantingut incorrupta des de la confusió de Babel, tot i que, si he de dir el que en penso, em va semblar que era l’essència mateixa de la confusió. Un altre dels seus deliris de grandesa (perquè en això són espanyols de cap a peus) és que ni els romans, ni els cartaginesos, ni els vàndals, ni els gots, ni els moros els han arribat a conquerir mai. Però qualsevol que hagi vist el seu país pot liquidar la qüestió dient, amb tota veritat, que ni els romans ni els cartaginesos ni cap altre poble guerrer no va considerar mai que valgués la pena conquerir aquest país tan muntanyós i estèril.

No obstant això, s’ha de reconèixer que Bilbao, encara que no sigui una ciutat gaire gran, és bonica, neta i endreçada. Aquí, igual que a Amsterdam, està prohibida l’entrada de cotxes i carruatges, i totes les mercaderies es descarreguen i es transporten amb carretons. És un port de notable importància, sobretot per al comerç del ferro i la llana. Aquí esperava trobar l’ocasió d’embarcar-me cap a Anglaterra, però les meves esperances van resultar vanes, de manera que em vaig veure obligat a dirigir-me a Baiona.

Camí d’aquesta ciutat, la primera població notable que em vaig trobar va ser Sant Sebastià, una vila netíssima i ben pavimentada, cosa insòlita a Espanya. Està envoltada per una muralla molt sòlida i té una bona ciutadella. A Sant Sebastià vaig coincidir amb dos oficials anglesos que es trobaven en la mateixa situació que jo, i a un dels quals l’havien fet presoner amb mi a Dénia. Feien cap a Baiona per embarcar-se amb rumb a Anglaterra igual que jo, de manera que vam acordar continuar plegats cap a Pasaia. La carretera que surt de Sant Sebastià té un bon paviment de pedra, i, quan ja gairebé havíem arribat al final, ens va abordar una multitud de noies. Anaven totes elles molt ben vestides, amb els cabells llargs deixats anar sobre les espatlles de manera molt pudorosa i guarnits aquí i allà amb llaços de colors variats que els voleiaven a l’esquena enduts pel vent. L’espectacle va sorprendre tant els meus companys de viatges com a mi, i encara més quan les noies van venir directament cap a nosaltres i ens van agafar les mans. Però al cap de poc ens vam desenganyar en descobrir a què havien vingut, perquè la seva competència, encara que no tan atlètica com la dels nostres remers del Tàmesi, era igual d’aferrissada, i totes volien que anéssim amb elles a la seva barca. I és que és costum des de temps immemorial que aquest pas de barca només el poden explotar i beneficiar-se’n les joves. I encara que es travessi un braç de mar força ample i de vegades molt mogut, les belles barqueres actuen amb tanta habilitat que el pas resulta molt poc perillós i, si fa bon temps, molt agradable. En resum, vam triar les barqueres que més ens van agradar, les quals, en senyal d’agraïment, ens van portar a les seves barques mentre, picant amb els rems, feien una mena de melodia que no em va resultar gens desagradable. Així va ser com ens van dur al port de Pasaia, que amb justícia es considera el millor de tot el golf de Biscaia.

No ens vam entretenir gaire estona després de desembarcar, ja que havíem decidit arribar a Hondarribia abans que es fes de nit. Però les nostres presses no ens van servir de gaire, perquè abans de ser-hi van tancar les portes, i es van mostrar tan poc comprensius i generosos que ni tota la nostra retòrica no va servir per convèncer el governador que ens les obrís, de manera que ens vam haver d’allotjar a la caseta de les barques.

L’endemà, en llevar-nos, vam veure la mar tan grossa i encrespada que vam començar a preguntar si podíem passar per algun altre lloc, i ens van contestar que, per l’illa de la Conferència, a menys d’una llegua, el pas era molt més estret i menys arriscat. Aquests bons arguments ens van decidir i vam arribar a lloc en poca estona, i ben aviat vam desembarcar a França, on vam trobar una fonda amb bon servei, cosa que feia molt que trobàvem a faltar, amb gran desconsol per part nostra.

Amb prou feines ens havíem instal·lat a la casa quan ens vam adonar que el nostre hostaler tenia el costum de rebre els clients que acabaven d’entrar amb un prolix relat de la famosa entrevista entre els reis de França i Espanya. Ho puc dir en aquest ordre perquè ja érem en territori francès, perquè els espanyols, al seu país, m’haurien corregit dient-me que posar Espanya després de França hauria estat pitjor que un error gramatical. Sigui com sigui, després de refrescar-nos, i en deferència al relat del nostre patró, vam decidir anar a visitar el cèlebre illot de què ens havia parlat, cosa que era exactament el que pretenia amb la seva narració el nostre astut hostaler.

Quan hi vam arribar, vam comprovar que era un illot de forma oval, ple de males herbes i voltat de joncs i canyes.

—Aquí —ens va dir l’hostaler (que venia amb nosaltres)—, en aquest illot es van veure en aquella ocasió els dos monarques més grans de l’univers. Van plantar una magnífica tenda al bell mig, i al centre hi van posar una gran taula oval, al voltant de la qual es va celebrar la conferència que va donar nom a l’indret. Van construir-hi dos ponts. Un, pel costat d’Espanya, feia una mica de pendent perquè baixava dels turons veïns; l’altre, pel cantó de França, que, com podeu veure, és del tot pla. Entre sons de música i trompetes, els dos reis, a un senyal acordat, van avançar alhora, el rei d’Espanya, acompanyant la seva filla, la infanta, al lloc de l’entrevista. Així que van entrar a la tenda, a banda i banda de l’illa, van llançar salves les artilleries francesa i espanyola, i els dos exèrcits van disparar també les seves armes. Llavors el rei d’Espanya va avançar pel seu costat de la taula amb la infanta, mentre el rei de França feia el mateix pel seu costat, i, en trobar-se, va rebre la infanta de mans del seu pare, perquè fos la seva reina. I en aquell moment van tornar a disparar salves d’artilleria i de fusell igual que abans. A continuació va tenir lloc una esplèndida i sumptuosa festa, acabada la qual els dos reis es van retirar als seus respectius dominis: el rei de França va portar la seva nova reina a Sant Joan Lohitzune, on es va consumar el matrimoni, mentre que el rei d’Espanya va tornar a Pasaia.

Després d’un relat tan poc harmoniós amb l’estat actual de l’indret, vam llogar cavalls (perquè aquí les mules ja no s’hi estilaven) i vam anar a Sant Joan, on vam notar la mateixa diferència en el menjar i el beure que en les nostres muntures. Això sí que són fondes, tot i que, en general, fins que vam arribar en aquesta ciutat havíem menjat molt discretament i ens havíem allotjat amb bastanta incomoditat.

A qualsevol viatger que passés per aquí i no manifestés cap desig de veure l’habitació on Lluís XIV va passar la nit de noces el tindrien per una persona de poca curiositat. Per això, quan se’m va acudir la idea, pretenent passar per un home de món, ho vaig demanar i m’ho van concedir, amb molta cortesia típicament francesa. No és que hi veiés gran cosa més que a l’illa de la Conferència, sinó tan sols el que la tradició havia convertit en un lloc notable.

Sant Joan Lohitzune es considera una de les ciutats més importants de França. Va ser a la seva catedral que Lluís XIV, d’acord amb els seus capítols matrimonials, va renunciar davant l’altar major a la corona d’Espanya, per la qual cosa tots els fruits del seu matrimoni haurien quedat desheretats si els juraments haguessin estat de compliment obligat per als prínceps. Els natius es consideren mariners experts, sobretot en la pesca de la balena. Hi ha, en aquesta ciutat, un magnífic pont de fusta amb una escala al mig per on es baixa a un preciós illot, en el qual hi ha una església i un palau que pertanyen al bisbe de Baiona. Per aquí passeja sovint la reina mare d’Espanya per distreure’s, i en aquest pont i als jardins de l’illa vaig tenir l’honor de veure-la més d’una vegada.

Com que Sant Joan és a menys de quatre llegües de Baiona, vam arribar en aquesta ciutat a l’hora de dinar, i per vint sous hi vam menjar i beure en abundància i a plaer, molt millor que enlloc d’Espanya, on per menjar molt pitjor es paga molt més.

Baiona és una ciutat amb bones defenses naturals, però les seves fortificacions han quedat molt desateses d’ençà de la construcció de la ciutadella, a l’altra banda del riu, que no tan sols domina la ciutat, sinó també el port. És una magnífica obra, bella i ferma, situada al capdamunt d’un turó, sense que li falti cap element per fer-la inexpugnable. El mariscal Boufflers en va dirigir la construcció. Prop d’allí hi ha un bonic passeig des d’on solia inspeccionar la feina dels obrers i que encara porta el seu nom. A Baiona hi ha dos ponts, tots dos de fusta, l’un sobre el riu que banya un dels costats de la ciutat, i un altre sobre el riu que divideix en dos la vila. En tots dos indrets, la marea puja amb una enorme celeritat, però, malgrat tot, els vaixells de càrrega remunten el riu i paguen per amarrar-se al pont mentre carreguen o descarreguen. Durant la meva estada, van arribar-hi quatre o cinc vaixells anglesos carregats de gra, els primers, segons em van dir, que hi havien anat a descarregar des que la guerra havia esclatat.

A l’altra banda del riu, on hi ha la ciutadella, i a molt poca distància, hi ha Pont d’Esprit, un indret on viuen majoritàriament jueus, que hi desenvolupen una gran activitat comercial i diuen que són molt rics, encara que, igual que a tot arreu, gens escrupolosos. Aquí és on viu la reina mare d’Espanya des que la gelosia del rei actual la va expulsar de Madrid. Felip tenia por de les seves intrigues com a tia del seu rival Carles (avui emperador), i per això, en dir-li que triés un lloc on retirar-se, la reina mare va optar per aquesta ciutat, amb gran profit d’aquesta i aparentment també a satisfacció de la reina. No és una dama menuda, i viu amb l’esplendidesa que li escau i amb les atencions degudes a una persona de la seva altíssima categoria: cada vegada que surt a prendre la fresca, els canons de la ciutadella la saluden quan creua el pont. I el cert és que tota la comarca és extremament agradable i abundant en tota mena de provisions, sobretot pel que fa a les aus, mentre que els pernils de Baiona són de fama proverbial a tot França.

Ens vam estar gairebé cinc mesos a l’espera dels transports que havien de venir d’Anglaterra, sense gaires més distraccions que les habituals entre els qui estan de pas. No hi havia una gran varietat d’excursions possibles, i tampoc no era lògic que unes persones que havien passat molt de temps en un país estranger i que desitjaven de tot cor tornar al seu procuressin fer noves amistats. Però a Baiona em va passar una cosa que va estar més a prop de costar-me la vida que tot el que m’havia sobrevingut en batalles o setges.

Tornava al meu hostal una nit quan vaig tenir la desgràcia de trobar-me un oficial que volia que l’acompanyés a bord d’un vaixell anglès a beure una ampolla de la nostra cervesa. Em va dir que l’hi havien convidat sovint, «i em penso que el nostre compatriota s’ho prendrà com un menyspreu», va continuar, «si li segueixo donant allargues». La cervesa anglesa era una beguda molt poc habitual, i el vaixell no era gaire lluny del meu allotjament, o sigui que, sense necessitat d’arguments més convincents, hi vaig accedir. Quan vam arribar al pont on estava amarrat el vaixell a bord del qual havíem de pujar, ens vam trobar una passarel·la que recolzava en la nau i una corda per agafar-s’hi com a mesura de seguretat. Era fosc com la gola del llop, i jo havia pres la precaució de llogar un home que ens il·luminés amb una llanterna per evitar accidents. L’home de la llanterna va passar primer, i el meu amic oficial, amb la seva abundant cortesia, va voler que jo fos el següent. Però amb prou feines havia posat un peu a la passarel·la quan aquesta i la corda van cedir, i el meu guia i jo vam caure plegats a l’aigua.

La marea era molt forta, però com que vaig tocar fons amb els peus en caure, em vaig poder recuperar una mica i aferrar-me a una boia que estava lligada damunt l’àncora d’un dels vaixells amarrats. M’hi vaig agafar ben fort fins que la marea ascendent, que cada vegada era més forta, em va fer perdre l’equilibri. Això va permetre que el pobre home que ens portava la llanterna m’engrapés la cama amb tanta força com jo la boia. Feia estona que estàvem així d’amorosament fondejats, lluitant amb la força de la marea, que, per sort, no va aconseguir que em deixés anar de la boia (perquè, si ho hagués fet, hauríem anat a parar sota el buc dels vaixells amarrats en fila), quan alguns dels qui ens havien vist caure des del pont ens van portar auxili en forma de cordes i llums, sobretot el meu amic oficial, que havia estat no tan sols espectador, sinó partícip de la nostra desgràcia, encara que al final la seva intervenció en el nostre rescat fos ben minsa.

Així que vaig palpar una corda, em vaig deixar anar de la boia, però el pobre desgraciat que se m’arrapava no em volia deixar anar la cama de cap de les maneres, i com que així era pràcticament impossible que ens hissessin al pont perquè almenys algun dels dos se salvés, ens hauríem negat si no hagués estat perquè els crits d’alarma havien fet que una o dues barques sortissin a auxiliar-nos, i vam pujar-hi a bord.

Em van portar amb la màxima rapidesa a una casa veïna, on van encendre de seguida un bon foc i a on va acudir al cap de poc el nostre amfitrió, que era el capità de la nau, molt amoïnat i retraient-nos que no haguéssim alertat els del vaixell abans d’intentar pujar-hi. Perquè, ens va dir, la nit anterior «ens van pujar a robar al vaixell, i la passarel·la i la corda eren una trampa per si els lladres hi tornaven», i no s’havien imaginat que persones honrades haurien volgut abordar-los sense preguntar. Com els savis d’aquest món, vaig reflexionar sobre les precaucions que adoptaria perquè no es repetís un accident que no em tornaria a passar mai més, i a treure lliçons d’un succés que no tenia cap mena d’ensenyament moral.

Un dia més tard, en part per obligació i en part per curiositat, vaig anar a veure la seca de Baiona. I vaig fer notar a un dels oficials que hi havia una diferència d’encuny en les seves monedes d’una corona, ja que en unes hi havia la figura d’una vaca, i en les altres, res.

—Senyor —em va respondre l’oficial—, la seva observació és correcta. Les que tenen una vaca no estan encunyades aquí, sinó a Pau, la capital de Navarra, que també té el privilegi d’encunyar moneda. Diu la tradició —va prosseguir— que el motiu d’aquesta diferència d’encuny és el següent: un rei de Navarra (quan encara era un regne diferent del de França), en mirar per la finestra del seu palau, va veure que un lleó que s’havia escapat del zoo reial atacava una vaca amb un vedell al costat. El lleó volia posar les seves urpes sobre el vedell, però la vaca va defensar amb tant de coratge la seva criatura que el lleó, al final, cansat i adolorit, es va retirar i li va cedir el camp de batalla, en companyia del seu vedell. Des d’aleshores —va concloure l’oficial—, per ordre d’aquell rei, la vaca apareix a l’anvers de totes les monedes que encunyen.

No sabria dir si la persona que em va explicar la història en sabia veure la moralitat ni tampoc si era certa, però a mi em va semblar que no era més que una faula per conservar el record de com s’havia salvat el jove Enric IV, rei de Navarra, de la massacre eternament ignominiosa de protestants a París la nit de Sant Bartomeu. Molts historiadors, inclosos els francesos, estan d’acord que els malèvols plans del duc de Guisa apuntaven a aquest gran príncep, que tothom sabia que era el legítim hereu del tron. Però com que també sabien que era el que anomenaven un hugonot, van revestir fàcilment la brutalitat i la injustícia amb el mantell de la religió, i la bondat de la santa mare Església, amb el vel de l’ambició, de manera suficient per suspendre les lleis divines i humanes. Alguns d’aquests historiadors han donat per cert que els conspiradors que buscaven el jove rei van entrar a les mateixes estances de la seva mare, la reina, que, alarmada pel repic de campanes i pels crits d’«Assassins!», es va asseure en una butaca i va amagar sota les seves faldilles el seu fill, el jove rei, fins que els conspiradors van ser fora. La reina va trobar l’ocasió per dur-lo a lloc segur i salvar-lo d’aquells assassins sanguinaris i de les seves urpes de lleó. Això no és més que una teoria que vaig elaborar en aquell moment, però em sembla que té tantes probabilitats de ser certa que ara no veig cap raó per descartar-la. I demanar més informació a l’oficial de la seca hauria estat sacrificar la meva discreció per satisfer la meva curiositat.

Durant la meva estada a Baiona, va venir la princesa dels Ursins, acompanyada per alguns guàrdies del rei d’Espanya. Havia estat prenent les aigües d’algun famós balneari de la zona, el nom del qual ja no recordo, i la reina mare d’Espanya la va rebre amb tota mena d’atencions, i el mariscal de Montreuil no va voler ser menys en el seu tracte amb la gran dama, que en aquella època era la favorita de la cort espanyola. Però, com ja he explicat, poc després la faria caure en desgràcia de la manera més vil una persona a qui ella havia afavorit.

Baiona es considera la tercera ciutat en importància comercial de tot França. Va estar durant molt de temps en mans dels anglesos, com hauria pogut demostrar visiblement la catedral si els historiadors no ho haguessin dit, ja que segueix el model de les catedrals angleses, que és molt diferent de la manera de construir de França.

Pamplona és la capital de la Navarra espanyola, i se suposa que la va fundar Pompeu. Està situada en una vall molt agradable, envoltada per muntanyes. Aquesta ciutat, per bé o per mal, va donar peu a la fundació de l’orde dels jesuïtes, perquè durant el setge de la plaça, en què Ignasi de Loiola participava com a soldat ras, va rebre un tret a la cuixa que el va deixar inútil per a l’ofici de les armes, de manera que es va posar a rumiar i, com que era una persona intel·ligent, es va inventar l’orde dels jesuïtes, que tants maldecaps ha causat al món des d’aleshores.

A Sant Esteve de Llitera, prop de Lleida, hi va haver una batalla entre anglesos i espanyols en què al tinent general Cunningham, després de lluitar amb valentia al capdavant dels seus homes, li va sobrevenir la mort, que va ser molt sentida. Era un cavaller amb una gran hisenda, però la va deixar per servir el seu país: «Dulce est pro patria mori», «És dolç morir per la pàtria».

A un parell de llegües de Vitòria hi ha una ermita molt agradable dalt d’un turó, amb un rierol que corre al peu i una esglesiola a la vora, on vaig veure una estàtua gegant de sant Cristòfor amb el Crist a collibè. Vaig demanar a l’ermità, que era allí pregant, per què l’estàtua del sant era tan enorme (encara que jo ja ho sabia), i l’ermità em va respondre molt amablement que el nom de Cristòfor ve de Christo ferendo, «portant el Crist», perquè quan Jesús era petit, va voler creuar un riu, i sant Cristòfor se’l va posar a collibè per portar-lo, i a mesura que l’aigua es feia cada vegada més fonda, ell es tornava cada vegada més alt.