Així que Barcelona va caure en mans del rei Carles, les ciutats de Girona, Tarragona, Tortosa i Lleida es van afanyar a declarar-li la seva fidelitat. A totes elles, hi van enviar enginyers, i a mi em va tocar anar a Tortosa, situada a la riba de l’Ebre, que travessa un magnífic i famós pont de pontons. Les aigües del riu tenen sempre un color vermellós brut més amarronat que el dels nostres aiguamolls, però és l’única aigua que beuen els seus habitants, i a totes les cases tenen cisternes per guardar-la, on, al cap d’unes hores, per decantació, es torna tan transparent com la més neta de les aigües minerals, i tan dolça com la llet. En resum, per la seva blanor, transparència i gust, els natius la prefereixen a totes les altres aigües del món, i confesso que sóc del mateix parer, ja que no n’he tastat mai cap que m’hagi agradat tant.

Tortosa era de la màxima importància per al nostre exèrcit, ja que ens franquejava el pas al regne de València, d’una banda, i al d’Aragó, de l’altra. I tot i que per la seva situació era relativament fàcil de defensar, valia la pena dedicar una mica de cura i esforços a arranjar i millorar-ne les defenses. Aquesta va ser la tasca que em van confiar i que em va mantenir ocupat fins a l’arribada del comte de Peterborough amb el seu reduït exèrcit, que es dirigia a València, la capital de la regió. El comte va deixar a la guarnició de Tortosa el regiment del coronel Hans Hamilton, tot i que l’autoritat en la plaça va continuar en mans del governador espanyol nomenat pel rei Carles.

Mentre el comte passava a Tortosa uns quants dies a l’espera dels reforços que li havien promès de Barcelona, va rebre una lletra del rei en persona plena d’excuses, en comptes de les tropes. No obstant això, la mateixa carta, paradoxalment, li ordenava que acudís en auxili, a tota costa, de Sant Mateu del Maestrat, on el coronel Jones estava al comandament, assetjat pel comte de las Torres (segons s’informava) amb més de tres mil homes. El comte de Peterborough no disposava de més de mil soldats d’infanteria i uns dos-cents de cavalleria, un contingent molt petit per a una empresa d’aquesta mena contra un enemic superior en forces. Però la valentia del comte (com encara es podrà comprovar en alguns altres passatges d’aquestes memòries) no atorgava gaire importància als nombres, i confiava obtenir la victòria gràcies a algun estratagema. És veritat que la mateixa carta insinuava, per animar-lo i reconfortar-lo, que milers i milers de pagesos de la comarca havien pres les armes a favor del rei Carles, i només els faltaven oficials que els comandessin perquè l’empresa es pogués dur a terme amb facilitat i sense gaire perill. Però un cop va fer les indagacions pertinents, el comte va comprovar que aquella multitud de pagesos no era més que fum, i que l’exèrcit del comte de las Torres, en realitat, era molt més fort del que comentava la carta.