En arribar a Vinaròs, el comte es va assabentar que s’havia format la milícia espanyola del regne de València i que hi havia penetrat fins a un dia de marxa. Així, doncs, després d’aplegar tan de pressa com va poder les forces disponibles, que no devien ser més de sis-cents soldats de cavalleria i dos mil d’infanteria, va decidir anar de seguida cap a València.

Però abans calia atacar i dominar un pas sobre el riu situat al peu de les muralles de Morvedre, que estava molt fortament protegit. El comte dels Arcos, comandant de les tropes del duc d’Anjou al regne de València, n’havia confiat la defensa al general de brigada Mahoni. Morvedre, malgrat que no és una vila gaire forta, té muralla i molts habitants. A més d’una guarnició de vuit-cents soldats, albergava la majoria dels dragons del regiment de Mahoni. La ciutat ocupa el cim d’un turó bastant alt, al capdamunt del qual es poden veure les ruïnes de la que antigament fou la famosa ciutat romana. Famosa, certament, mentre es conservin tots els escrits que ens en parlen, gràcies a la seva fidelitat absoluta a un aliat indigne i davant d’un enemic implacable. Els arcs mig enderrocats i les muralles i torres desiguals de la que fou cèlebre ciutat encara es conserven com a impressionants vestigis d’èpoques passades. Jo no podia contemplar-los sinó amb menyspreu envers el seu enemic Aníbal i desdeny envers els seus increïblement i inexplicablement indiferents aliats, els romans, però amb veneració pel record del gloriós poble que, abans que veure’s acusat de faltar a la confiança deguda o titllat de covard, va optar per sacrificar-se, amb dones i nens i tot el que estimaven entre les flames de la seva ciutat agonitzant.

A Morvedre, com ja he dit, Mahoni disposava de vuit-cents homes, a més de la població local. Això, sumat a la nostra pobra artilleria, va fer que els oficials que estaven a les ordres del comte de Peterborough consideressin i declaressin que l’empresa era insuperable. El comte, però, en comptes de compartir el seu desànim, els va infondre esperances que allò que no es podia aconseguir per força fos possible amb astúcia. A tal fi, va demanar entrevistar-se amb Mahoni; i va enviar un oficial amb un corneta per transmetre-li el seu desig, que li fou concedit. Així, el comte, després de situar les seves tropes en una posició avantatjosa i amb l’artilleria a la distància adequada, amb ordres d’avançar a marxa lenta de manera que els veiessin aparèixer pel flanc del turó mentre se celebrava l’entrevista, va acudir a la cita, acompanyat només, com s’havia acordat, per un escamot de cavalleria. Un cop reunits, el comte va començar intentant que Mahoni es passés al bàndol del rei Carles, fent-li uns oferiments tan generosos (segons que el mateix Mahoni em va explicar al cap d’un temps) que haurien fet trontollar la fe d’un catòlic. Però fou en va: Mahoni es va mostrar inflexible, i això va obligar el comte a adoptar noves mesures.

Llavors el comte va dir amb franquesa a Mahoni que no podia sinó apreciar la confiança que havia dipositat en ell i que, en correspondència, ell estava disposat a deixar a les seves mans la possibilitat d’evitar les barbaritats que s’havien comès feia poc a Vila-real.

—L’afecte que us tinc —va continuar el general— m’inclina a deixar indemne la ciutat que està al vostre comandament. Ja veieu que les meves tropes són ben a prop, i no tinc gairebé cap dubte que aviat ens apoderarem de la ciutat. Així, doncs, el que us ofereixo és la capitulació, de manera que les meves inclinacions es vegin satisfetes alhora que el meu honor. Les atrocitats, per molt justificades que estiguin pels precedents, em repugnen del tot i són contràries al meu tarannà. I el motiu principal d’aquesta entrevista era manifestar-vos-ho, així com també la meva bona voluntat envers la vostra persona.

Aquesta sinceritat va impressionar tant Mahoni que aquest va accedir a enviar la seva resposta al cap de mitja hora. I, passat aquest termini, un oficial espanyol va portar-la i es va pactar la capitulació. El comte també va intentar que l’oficial esmentat es passés al bàndol del rei Carles, fent servir uns arguments semblants als que havia utilitzat amb Mahoni. Però com que els seus esforços van ser igual d’estèrils, en retreure-li tàcitament la seva falta de consideració a l’hora de seguir l’exemple del seu comandant, o per la raó que fos, el cas és que va despertar en l’oficial una desconfiança envers Mahoni que a la llarga li seria molt útil en els seus plans.

Per dur-los a bon port, el comte va triar immediatament dos dragons, als quals va prometre un ascens, perquè anessin a espiar el duc d’Arcos, les tropes del qual acampaven a poca distància, a l’altra punta d’una extensa plana per on el comte havia de passar inevitablement i que també indefectiblement estaria plena de perills gairebé insuperables si els atacaven amb unes tropes molt superiors en nombre. Els espies, seguint les instruccions, havien de revelar al duc que havien sentit per casualitat l’entrevista entre el comte i Mahoni; i que havien vist que el comte lliurava a Mahoni una gran quantitat de diners i que els dos s’havien intercanviat tota mena de promeses. Però sobretot, que el comte havia insistit a Mahoni que procurés que el comte se situés a la plana que s’estenia entre els dos. Els espies van marxar i van complir la seva missió tal com estava establert, reblant-la amb la petició al duc que no els recompensés, sinó que els castigués si Mahoni no enviava al duc un missatge demanant-li que avancés per la plana per posar en marxa la seva maquinació. Poc després d’aquestes falses revelacions, Mahoni va enviar un oficial al duc demanant-li que fes avançar les seves tropes per la plana, amb l’únic i veritable objectiu de barrar el pas al comte de Peterborough, ja que sabia que havia de passar forçosament per allí. Però el duc, enganyat pels espies i pel que li havien insinuat els oficials espanyols fugitius de Morvedre, va interpretar les coses a la seva manera, i així que Mahoni, que va haver d’avançar a marxes forçades per la plana per arribar abans que el comte de Peterborough, es va presentar al campament del duc, aquest el va fer arrestar i el va enviar a Madrid. El duc, doncs, que s’havia empassat l’esquer i pres del pànic, va aixecar el campament enmig de la confusió i va seguir una ruta diferent de la que tenia prevista en un principi i va deixar la temible plana en mans del comte, sense cap enemic que li barrés el pas. Així que va arribar a Madrid, Mahoni va demostrar la seva innocència i el van ascendir a general, mentre que al duc d’Arcos el van degradar.