Després que Barcelona, la capital de Catalunya, caigués a les nostres mans, i així que la guarnició, gairebé igual en nombre al nostre exèrcit, va haver marxat a toc de tambor i amb les banderes desplegades, com establia l’acord de capitulació, Carles III va fer la seva entrada oficial, el van proclamar rei i el van rebre entre aclamacions generals i totes les altres manifestacions d’alegria adequades a les grans ocasions.

Al cap d’uns dies, els ciutadans de Barcelona, encara insatisfets amb les seves primeres mostres de devoció, van enviar una sol·licitud al rei, amb els diputats corresponents a tal fi, demanant permís per expressar-li millor el seu afecte amb una cavalcada. El rei els ho va atorgar, i els barcelonins van fer els preparatius adients.

El dia assenyalat, el rei es va mostrar en un balcó de la casa on s’allotjava el comte de Peterborough, a punt de presenciar l’espectacle. La cerimònia, la veritat sigui dita, va ser molt bella i impressionant: els qui van desfilar en primer lloc anaven en perfecte ordre de marxa cavalcant uns magnífics cavalls, mentre que els següents, agrupats en cossos i companyies, desfilaven amb una serenor i una majestuositat innates, saludant el rei en passar al seu davant a la manera espanyola; salutació a què el sobirà corresponia portant-se la mà a la boca, ja que als reis d’Espanya no els està permès saludar ni tornar les salutacions amb cap moviment del barret o traient-se’l.

A continuació van desfilar diverses carrosses. La primera, estirada per mules, estava tota guarnida de magnífiques plomes i decorada amb campanetes. A dalt de tot hi havia un home disfressat de verd com si fos un drac. En aturar-se la carrossa al davant del balcó on era el rei, el representant dels dracs el va entretenir amb una gran varietat de balls, mentre el comte de Peterborough es dedicava a llançar doblers a grapats a la multitud, que els rebia entre aclamacions i amb crits de «¡Viva, viva Carlos III! ¡Viva la Casa de Austria!».

Després d’aquesta actuació, una altra carrossa estirada per mules com l’anterior es va aturar al davant del mateix balcó. Portava una gàbia molt gran, un aviari, que, gràcies a uns ressorts especials, es va obrir de sobte i va deixar que en sortís un sorprenent vol d’ocells de diversos colors, que, desconcertats pel seu brusc alliberament, que és el que em va semblar que simbolitzaven, es van quedar una llarga estona voletejant per l’indret on els havien alliberat, piulant, cantant i demostrant el seu goig irrefrenable en veure’s lliures d’una manera tan inesperada.

Hi va haver moltes altres carrosses, però no gaire notables, de manera que n’he oblidat els detalls. Totes elles, però, es van rebre amb els mateixos visques, i la celebració va acabar amb les fogueres i els focs artificials de costum en aquestes ocasions.

No puc deixar de banda un notabilíssim exemple de la devoció catòlica del príncep que vaig poder presenciar amb els meus propis ulls. Jo era al mercat de les fruites quan, mentre el rei passava per allí amb el seu carruatge, va sortir d’una gran església d’aquell indret (no sé si per casualitat o intencionadament) l’eucaristia, que portaven, segons em van informar, a una pobra dona malalta. En veure l’hòstia, el rei va baixar del seu carruatge i es va agenollar al carrer, que estava brutíssim, fins que el viàtic va haver passat; i a continuació, es va alçar i, agafant la torxa encesa d’un membre de la comitiva, va seguir el sacerdot per un carreró estret i va pujar dos pisos d’una llòbrega escala fins que va arribar a la cambra de la malalta. S’hi va quedar fins al final de la cerimònia i, en tornar a ser a la porta de l’església d’on havien sortit, va retornar sens falta la torxa encesa a la persona a qui l’havia agafada, enmig dels visques de la gent, adreçats, suposo, tant a la seva devoció com a la seva persona.

També he d’explicar un altre fet notable, de caire molt més exemplar, per fer justícia al tarannà serè, certament inimitable, d’aquest poble. Caminava jo un dia per un dels carrers més transitats de Barcelona quan em vaig trobar una insòlita multitud de persones de tota mena. I, creient que una gentada tan gran no es podia haver aplegat per qualsevol cosa, m’hi vaig afegir i, després d’obrir-m’hi pas amb moltes dificultats, vaig arribar al centre de la gernació. Però quina va ser la meva vergonya i la meva torbació quan vaig descobrir que un dels meus compatriotes, un granader borratxo, era el centre de l’atenció de tota aquella gentada i el blanc de les seves burles. És fàcil d’entendre que a algú del meu país li resulti sorprenent que un borratxo sigui un espectacle prodigiós, però les mofes i sarcasmes que vaig veure que tothom dirigia contra aquell insensat i, si no ho vaig entendre malament, també contra mi, eren tan punyents que em va semblar que el millor que podia fer era marxar d’allí cames ajudeu-me.