Conca és una ciutat important i seu episcopal; per això, pretendre assetjar-la amb aquella partida d’irregulars que érem, més que no pas un exèrcit, ho hem d’atribuir a la influència de la feliç actuació del comte de Peterborough. Als afores de Conca hi havia un antic castell, des d’on ens van començar a bombardejar amb fúria així que ens hi vam acostar. Però vam situar de seguida els nostres dos canons i vam respondre al seu foc amb tanta fortuna que aviat els vam obligar a retirar-se a l’interior de la ciutat. Com que van rebutjar la nostra exigència que reconeguessin el rei Carles, vam muntar una bateria de dotze canons apuntant a la ciutat. I mentre m’hi dirigia des de l’antic castell que acabàvem de conquerir, em va tocar un tret a la punta d’una sabata i me la va volar, però sense fer-me mal.

Quan vaig arribar a la bateria, els vam bombardejar de valent amb ella i amb tres morters durant tres dies i tres nits. En veure que en un dels edificis hi havia molt de moviment, que sempre s’hi amuntegava gent que hi entrava i en sortia, i que des d’una de les finestres del pis de dalt ens disparaven sense parar, vaig decidir que havíem d’apuntar cap a aquella finestra i ho vaig indicar als oficials que m’acompanyaven. És veritat que l’edifici era tan lluny que era difícil encertar-lo, però com que la provatura només ens costaria una bala, ho vaig intentar. I així que es va dissipar el fum del meu canó, vam observar que sortien núvols de pols de la finestra esmentada, i això i la gent que s’apinyava a la porta de l’edifici per sortir-ne van convèncer els oficials amb els quals havia parlat que jo no era pas mal tirador.

Més tard, ens van enviar dos sacerdots amb unes propostes d’acord tan ridícules que, només de sentir-les, el general va ordenar que responguéssim amb una nova descàrrega de canons i morters. Això va crear tanta destrucció i mortaldat que aviat es van avenir a raons i van tornar a enviar els religiosos, aquest cop amb unes demandes més moderades, que vam acceptar després que el general les esmenés una mica. D’acord amb la capitulació, l’endemà la ciutat va quedar a les nostres mans. El regiment del comte de Duncannon es va situar a totes les portes i van fer la proclamació formal del rei Carles com a sobirà.

El comte de Peterborough, mentrestant, havia sortir de València i havia arribat al campament de Milord Galway a Guadalajara, que, per desgràcia per als confederats, sobretot per al rei Carles, havia rebut des de Portugal l’ordre de rellevar en el comandament un general que fins aleshores havia estat gairebé miraculosament invicte i que, amb les seves gestes, havia aplanat el camí al seu successor. Però fins i tot en aquestes nefastes circumstàncies, el comte de Peterborough va plantejar algunes propostes que, si li haguessin fet cas, ben segur que haurien evitat que Madrid caigués en mans enemigues. Però, ben al contrari, Lord Galway i tots els seus oficials portuguesos es van mostrar a favor de presentar batalla a l’enemic l’endemà. El comte de Peterborough va ser gairebé l’únic que s’hi va oposar, i allí mateix va declarar sense embuts que era impossible entaular combat, cosa que, per desgràcia, tothom va poder comprovar l’endemà, quan a les nostres forces, que començaven a avançar cap al riu que havien de travessar per entrar en batalla, les bateries enemigues les van rebre amb un bé de Déu de canonades i amb trets de fusell, que van obligar els nostres regiments a retirar-se en desordre fins al seu campament. La derrota va fer que tothom deixés de banda les fantasies heroiques per estudiar la millor manera de retirar-se cap a València.

Un cop decidida la retirada, i mentre l’excés de generals feia que les nostres circumstàncies anessin de mal en pitjor, el comte de Peterborough va tenir un feliç respir gràcies a la sol·licitud de la reina, els desitjos de la qual eren ordres, demanant-li que anés a ajudar el duc de Savoia amb les tropes que havien deixat a Catalunya. Sens dubte el general es devia alegrar d’allunyar-se d’aquest escenari de confusió, massa evident fins i tot per a ulls menys perspicaços que els seus. De totes maneres, com que els desitjos de sa majestat no eren urgents, va retardar-ne els preparatius fins que va obtenir l’aprovació unànime d’un consell de guerra, en què van estar presents el rei i tots els generals i ministres. Es va decidir que era necessari que el comte de Peterborough, durant l’hivern, satisfés els desitjos de sa majestat i anés a Itàlia, ja que podia tornar des d’allí abans de començar la campanya, si calia. I sí que va tornar abans, i amb cent mil lliures de Gènova, amb gran consol i alegria de les nostres forces, que no tenien diners ni crèdit. Però un cop retornat, el noble comte va comprovar que Lord Galway havia obtingut quasi tantes victòries en els seus enfrontaments amb ell com derrotes a mans de l’enemic. Per això van obligar el comte de Peterborough a cedir el seu lloc a un general nefast que, al cap d’un any, es va deixar entabanar a la fatídica batalla d’Almansa.

El comte de Peterborough, en marxar de València, havia ordenat que portessin al campament de Guadalajara el seu equipatge, que va arribar sense novetat al nostre petit campament, camí de l’indret esmentat. Crec que estava format per set carros, que el general Windham va donar ordre que anessin acompanyats d’una petita escorta, amb la qual van prosseguir el trajecte. Però a unes vuit llegües de Conca, en un poble molt bonic anomenat Huete, un escamot de l’exèrcit del duc de Berwick, que duia branques als barrets per aparentar que no eren d’ell (ja que les branques al barret són el distintiu dels anglesos, de la mateixa manera que els papers en blanc són els dels francesos), va arribar al poble cridant tota l’estona: «¡Viva Carlos III! ¡Viva!». Amb aquests crits, van avançar fins als carros i allí van atacar els escortes, que s’havien deixat enganyar per les aparences, els van reduir i a continuació van saquejar tot el que hi havia de valor i van fugir.

La notícia va arribar de seguida a oïdes del comte de Peterborough a Guadalajara. Després d’haver sortit del campament de Lord Galway per complir les decisions del consell de guerra, amb una patrulla de només vuitanta dragons de Killigrew, es va trobar el petit exèrcit del general Windham a una llegua d’Huete, on havien saquejat el seu equipatge. El comte tenia fundades sospites que la gent del poble havia passat informació a l’enemic, i, com és ben natural, deixant-se portar per la ira, va decidir reduir a cendres el poble. Però quan va ser-ne més a la vora, el clero i els magistrats li van assegurar de genolls que eren innocents de tot càrrec, i al final no els va costar gaire convèncer el comte, gràcies al seu tarannà bondadós i franc, que perdonés la vila o, almenys, que no la incendiés.

Vam entrar a Huete i aquella nit ens hi vam allotjar. Els magistrats, temorosos de la nostra venjança, van preocupar-se que no ens manqués res. Però quan es van assabentar del valor de les pèrdues que havia patit el comte —que, tirant curt, pujaven a un mínim de setze mil escuts—, es van presentar voluntàriament al seu davant l’endemà i es van oferir a compensar sa senyoria, segons les seves pròpies paraules, «de contado», o sigui, «en efectiu». Al comte no li va desagradar l’oferiment, però va respondre amb generositat que acabava d’arribar del campament de Lord Galway a Chinchón, on estava convençut que anaven escassos de pa; i com que imaginava que els resultaria més fàcil reunir la xifra indicada en gra més que no pas en moneda, si volien enviar-ne l’equivalent en gra al campament de Lord Galway, ell es donaria per satisfet. Van estar encantats amb la proposta i la van complir immediatament.

Tinc motius per creure que el segle passat (i em temo que, en això, el present no serà millor) no pot oferir un exemple paral·lel de generositat i de veritable civisme. Tothom hi estarà d’acord després que ho corrobori amb un altre fet que va passar al cap d’uns anys. La comissió encarregada de determinar les quantitats que es devien a l’exèrcit es reunia cada dia a la seva seu de Darby Court, a Channel Row. Allí vaig parlar amb el senyor Read, un cavaller que estava al servei de sa senyoria, de la justíssima i honorable reclamació al govern dels diners que havia avançat el comte per a l’exèrcit. Però al cap de poc el senyor Read em va dir que ho havia comentat a sa senyoria, i que el comte no li havia fet cas, sinó que s’havia limitat a rebutjar-ho amb un generós gest de desdeny.