Els jueus, onsevulla que visquin, són un poble expert en l’augment de les riqueses; i gràcies al seu coneixement dels procediments universals per aconseguir beneficis, es considera que són els qui estan millor qualificats per a qualsevol empresa d’on es pugui treure algun profit. Proporcionar pa i altres provisions a un exèrcit sempre s’ha considerat una activitat lucrativa, i Espanya no és el primer país on la gent d’aquest poble s’ha dedicat a aquesta tasca. A més, en ensumar-se possibles beneficis, forma part tant de la natura com de la pràctica habitual de la raça esmentada ajudar-se els uns als altres decididament, amb tota confiança i prodigiosa diligència. Un jueu que era tan competent com resolt a encarregar-se d’aquesta feina es va presentar oportunament en aquelles circumstàncies a demanar al comte de Peterborough que el nomenessin proveïdor de l’exèrcit i les tropes que haguessin d’enviar a Espanya en aquell moment i en el futur.

És fàcil d’entendre que el comte, obligat per les exigències del moment, no es negués a escoltar-se’l. I havent rebut una suma considerable a tall de bestreta, va seguir el costum en aquests casos i va acceptar els diners, i així el comte de Peterborough va tenir el goig de tirar endavant el seu projecte inicial. El jueu que va signar el contracte es deia Curtisos, i ell i els seus amics, amb gran puntualitat, van avançar la xifra desitjada de cent mil lliures esterlines, més o menys, que es van trametre de seguida a l’intendent de l’exèrcit, ja que els diners que el comte va rebre dels jueus no eren per a ell, sinó per a la despesa pública. D’acord amb el que estava estipulat, les ordres de pagament per aquest import es van signar a Lisboa a nom de Lord Godolphin (que en aquella època era el tresorer del regne) i es van fer efectives puntualment.

Després d’haver tingut la sort de trobar els recursos econòmics que necessitava, i havent adquirit amb ells tropes de cavalleria que Lord Galway li va permetre intercanviar per dos regiments d’infanteria, el comte de Peterborough va rebre l’arxiduc Carles d’Àustria i tot el seu seguici a bord de la seva esquadra, i els va transportar tots, a les seves expenses, fins a Barcelona; un càrrec de la màxima importància pel qual, segons m’han informat recentment fonts molt fidedignes, el noble comte encara avui és hora que rebi cap mena de reconeixement del govern o de ningú.

Vam salpar de Lisboa per unir-nos a l’esquadra que comandava Sir Cloudsley Shovel, amb qui ens vam trobar, com havíem acordat, davant de Tànger. I un cop unides les naus de guerra i de transport, vam posar proa a Gibraltar, on ens vam quedar només el temps necessari perquè embarquessin dos regiments de la guarnició local, que en van substituir dos dels que transportava la nostra flota. Aquí vam trobar el príncep de Hesse, que va decidir immediatament seguir l’arxiduc en la seva expedició. Era una persona d’un tracte exquisit i havia estat virrei de Catalunya, i per tot plegat el vam rebre encantats, ja que era una persona que podia fer molt de servei en un país on era conegut i estimat.

Com que jo parlava prou bé el llatí, vaig tenir moltes oportunitats de parlar amb els dos pares confessors de l’arxiduc d’Àustria, i per aquest motiu vaig tenir l’honor de rebre en part el favor de l’arxiduc en persona. No ho dic per vanitat, sinó per corroborar que les meves informacions en assumptes de transcendència no són de poc valor, i que s’entengui com em vaig assabentar de coses abans, i més sovint, que arribessin a coneixement d’altres.

Des de Gibraltar vam posar proa a la badia d’Altea, que no és gaire lluny de la ciutat de València, rumb a la qual vam continuar uns quants dies. Mentre hi érem, segons que em van dir persones de confiança, el comte de Peterborough va tenir un disgust, però ni jo ni ningú més, que jo sàpiga, no vam poder esbrinar-ne la causa, ja que el noble general no es mostrava tan afectat com els qui eren a prop seu em van assegurar que se sentia.

Sigui com sigui, mentre érem a la badia d’Altea, vam enviar dues canoneres i una petita esquadra a atacar Dénia, que tenia un petit castell més bonic que fort. Per això, després d’amenaçar-los amb els canons i preparar-nos per bombardejar-los, es van rendir i van reconèixer l’arxiduc com a legítim rei d’Espanya, i així el van proclamar. A partir d’aquest moment, doncs, en referir-me a l’arxiduc, ho faré amb el títol de rei. Va quedar al capdavant del castell el general Ramos, que després es va comportar de manera notabilíssima en la guerra al regne de València.

Encara que no s’havia adoptat cap decisió en ferm sobre les operacions de la campanya, abans que l’arxiduc salpés de Lisboa, el comte de Peterborough, que defensava sempre l’honor del seu país, havia ordit un altre pla que, si s’hagués complert, hauria posat fi a la guerra molt més aviat i ens hauria estalviat tots els problemes que tan durament vam patir durant el setge de Barcelona. El comte creia, amb molta raó i molt bon criteri, que no hi havia tropes al centre d’Espanya perquè les havien concentrat totes als extrems del regne, a la frontera amb Portugal o a la ciutat de Barcelona, de manera que a Madrid, amb el rei Felip i la família reial, només hi havia un contingent de cavalleria, i encara en males condicions, que feien de guàrdia reial i prou. Per tant, si tal com preveia, capturaven València o qualsevol port que permetés el desembarcament de les tropes, podria anar directament cap a Madrid, sense que res ni ningú no se’ls pogués oposar. Però ja tindré ocasió de parlar d’aquest tema d’aquí a unes pàgines, o sigui que de moment diré només que, si bé el seu pla hauria pogut donar lloc a una immediata i magnífica revolució, les seves ordres el van obligar a fer, en contra del seu criteri, coses que van contribuir molt més a augmentar la seva fama, ja que va haver de franquejar per força obstacles que qualsevol altre general hauria considerat insuperables.