Poc després d’aquests fets va tenir lloc la memorable batalla de Steenkerque, en la qual entraré amb un cert detall, ja que al seu dia poca gent en va poder explicar les causes i més endavant s’han fet passar per autèntics molts relats erronis dels fets. Era una empresa agosarada, més del que molts es pensaven que era propi del caràcter prudent de qui l’havia plantejada. Però els francesos havien conquerit Namur davant dels nassos —segons els crítics— d’un exèrcit superior que no havia fet res per la via terrestre, i els ànims havien arribat a un punt d’ebullició molt perillós per culpa de la malícia i les calúmnies, de tal manera que el rei Guillem es va veure obligat a intentar alguna cosa que posés fi a les murmuracions. El rei sabia molt bé, com va exposar al Senat, que no era cert que les seves forces al setge de Namur fossin superiors a les de l’enemic. Ningú no va lamentar més que ell el desbordament del riu Mehaigne, provocat per les pluges constants, que va impedir que les tropes poguessin acudir en auxili de la ciutat, però com que els calumniadors manipulaven aquestes informacions per insinuar que el rei no tenia ganes de posar fi a la guerra, va decidir posar de manifest tot el contrari demostrant que no temia arriscar la vida per aconseguir allò que tant desitjava.

A tal fi, havent rebut informes que el duc de Luxemburg havia bastit un campament fortificat a Steenkerque, prop d’Enghien (per bé que era conscient que havia de passar per molts congostos abans d’arribar-hi, i que la densa vegetació que s’interposava entre els dos exèrcits li plantejaria noves dificultats), el rei Guillem va decidir anar a atacar-lo. Per començar, les nostres tropes van haver d’obrir camí a la cavalleria, i cap dels obstacles que el rei havia imaginat no va ser inferior al que ens vam trobar en la realitat. Tot i això, les seves forces van imposar-se en un principi, amb la captura de diverses peces d’artilleria de l’enemic. Però, a mesura que avançaven, el pas cada vegada es feia més estret, impedint que les tropes poguessin situar-se en formació de combat i que les forces que les seguien poguessin auxiliar-les, de manera que ens vam veure obligats a abandonar els canons que havíem capturat per poder-nos retirar. Els francesos, amb la primera embranzida, s’havien desmoralitzat, i encara que en van tenir ocasió, no van creure oportú perseguir-nos, o ho van fer amb poc entusiasme. A pesar de tot, a Anglaterra els crítics van estar encantats amb el resultat, perquè, només pel fet de tenir una batalla, com a bons anglesos, tant si l’havien perduda com si l’havien guanyada, ells ja estaven contents.

Recordo que es van atribuir diverses causes a aquesta desfeta, com la van anomenar; alguns en van donar la culpa als holandesos, al·legant que a un dels seus generals, a qui havien ordenat que auxiliés uns anglesos i escocesos en dificultats, li havien sentit respondre: «Què dimonis! Si tant els agrada combatre, que se n’atipin!». Jo, però, m’inclino per atribuir la derrota a la pèrdua de molts dels nostres oficials més valents en el moment inicial de l’atac: el general Mackay, el coronel Lanier, el comte d’Angus, amb els seus dos oficials de camp, Sir Roben Douglas, el coronel Hodges i tants d’altres caiguts que n’hi havia prou per crear la confusió en un gran exèrcit. Recordo una acció en concret de Sir Robert Douglas que seria una vergonya passar per alt: en veure que el seu estendard era a l’altra banda d’un parapet, en mans de l’enemic, el va passar d’un salt, va matar l’oficial que portava l’ensenya i la va llançar a l’altre costat del parapet perquè la recuperessin els homes de la seva companyia, rescatant així el seu estendard al preu de la seva vida. En això el comandant escocès va superar la gesta del general romà Postumi que ens explica Florus a les Gestes dels romans, ja que Postumi va llançar la seva ensenya dins el camp enemic perquè la recuperessin els seus soldats, mentre que Douglas la va recuperar de mans de l’enemic sense cap ajuda i la va llançar als seus soldats perquè la guardessin després d’haver-la rescatat amb tanta valentia.

D’aquí, el nostre regiment va rebre ordre d’anar a Diksmuide, on ens vam estar un temps fortificant la plaça. Durant la nostra estada, un matí, jo havia posat els ulls en uns ànecs que nedaven en un estany que tenia al meu davant quan, tot d’una, enmig d’una calma absoluta, vaig observar una agitació tan estranya i forta en les aigües que em va sorprendre moltíssim. Al mateix instant em va entrar un mareig tan fort que, durant un o dos minuts, vaig perdre gairebé del tot els sentits, i vaig haver de fer un esforç per aguantar-me dret. Mai fins aleshores no havia sentit un terratrèmol, que és el que em van dir que havia passat, i que va deixar senyals ben visibles de la seva força en una gran esquerda que va fer a la nau de l’església parroquial, que encara avui s’hi conserva.

Després de deixar les fortificacions prou ben bastides, vam rebre ordre d’embarcar-nos de seguida cap a Anglaterra. I, així que hi vam haver desembarcat, ens vam dirigir cap a Ipswich, on vam establir els nostres quarters d’hivern. D’aquí vam anar a Londres, a la guarnició de la Torre. No feia gaire que hi érem quan va passar un accident del tot inexplicable sense la intervenció de la providència que alguns qualifiquen de divina.

En aquella època hi havia, segons que em va dir Lord Lucas, el conestable de la Torre, més de vint mil barrils de pólvora al que es coneix com la torre blanca, quan el terra de la seva planta central no és que s’esfondrés, sinó que va caure tot sencer sobre els barrils de pólvora del pis de sota, i amb tot de barrils de la mateixa substància inflamable a sobre. Va ser un acte de la providència en què curiosament ningú no es va fixar aleshores, i que tampoc no ha cridat gaire l’atenció més tard. Però que qualsevol persona amb criteri n’analitzi les possibles conseqüències si hi hagués hagut cap foc: potser hauria volat la ciutat sencera, o si més no, tot el que hi havia des de la Torre fins al pont i al seu voltant. Que analitzi com és possible que en el seu esfondrament ni un clau, ni un tros de ferro d’aquella enorme estructura no desprengués ni una espurna que encengués aquella massa inflamable de què estava carregada. I si no hi constata la intervenció de la providència, em sembla que els seus amics constataran que ha perdut el seny. Però com que, en el temps que el nostre regiment era a la Torre de Londres, va tenir lloc la batalla de Landen, ens vam traslladar amb gran satisfacció des d’aquest indret en calma a un de més actiu a Flandes.