La presa de la ciutadella de Montjuïc, en unes circumstàncies tan increïbles, va alimentar les fantasies dels nostres homes i en va atiar les esperances, ja que, de la mateixa manera que la victòria sempre empeny els esperits dèbils a empaitar la bona fortuna, encara que sovint els dugui a la perdició, també acostuma a esperonar els esperits més nobles a l’encontre de noves conquestes, arriscant amb un excés de temeritat tota la glòria que han guanyat abans. Així, tothom va començar a esforçar-se al màxim i a considerar-se uns dropos si no feien alguna cosa de profit pel setge de Barcelona, com ara la construcció de les bateries artilleres necessàries a tal fi. Però al capdavall, és just reconèixer que, malgrat la prodigiosa victòria que va coronar la seva empresa, les tropes de terra, sense l’ajut dels homes de la flota, no haurien pogut conquerir totes soles la ciutat. Els comandants i oficials de l’armada sempre s’havien mostrat a favor del pla d’atacar Barcelona. El que menys ganes tenien de fer era emprendre una nova expedició en aquelles altures de l’any, i no en volien ni sentir a parlar. Entusiasmats amb una ofensiva inicial tan reeixida, van ajudar amb més ganes del que hauria estat necessari o lògicament esperable. Els almiralls es van oblidar del seu element i van actuar com a oficials de terra: desembarcaven cada dia dels seus vaixells amb els homes formats en companyies, que seguien disciplinadament les ordres dels seus capitans i tinents. El capità Littleton, en particular, un dels més distingits de la flota, es va oferir voluntàriament a encarregar-se de desembarcar i transportar l’artilleria al front. I la seva energia va estar a la mateixa altura que el seu zel: en veure que era pràcticament impossible transportar els canons i morters per aquells barrancs amb cavalls o mules (suposant que n’hagués tingut), va ordenar que preparessin arnesos per a dos-cents homes, i així, amb penes i treballs prodigiosos, va transportar els canons i els morters necessaris per al setge fins a les mateixes bateries.
Així fou com va començar el setge, que es va portar a terme amb la mateixa diligència, ja que l’exèrcit assetjant era pràcticament igual en nombre que l’exèrcit assetjat, i es va fer d’una manera no del tot regular, ja que les nostres escasses forces no ens ho permetien, però sí amb prou regularitat per consolidar els nostres dos campaments i mantenir-los comunicats sense interrupcions de l’enemic. Aviat vam disposar de tres bateries amb què atacar la ciutat, totes a la part de ponent: una de nou canons, una altra, de dotze, i l’última, de més de trenta. I des de totes elles bombardejàvem Barcelona sense treva amb la màxima fúria imaginable, i amb totes alhora.
De totes maneres, van considerar més que aconsellable, necessari, muntar una altra bateria sobre un terreny una mica menys elevat, al peu d’un turó, que tenia més a tret la part de les muralles que crèiem més feble i que més podia inquietar els defensors de la ciutat. Com que la bateria només estava concebuda per a sis canons, havia de quedar enllestida ben aviat. Se’n va encarregar un enginyer francès, que, certament, de seguida la va tenir a punt. Però quan va arribar l’hora de portar-hi els canons, l’opinió majoritària va ser que era impossible perquè el terreny feia un pendent molt pronunciat, tot i que haurien pogut al·legar una altra raó més contundent, i potser més honesta, i és que el terreny quedava perillosament exposat al foc de l’enemic.
A causa de la reputació que m’havia guanyat durant l’assalt a Montjuïc, em van encarregar a mi resoldre aquest problema, més per enveja que per estimació, com alguns —i no precisament els meus enemics— van entendre. Però un cop vaig haver inspeccionat l’indret, a pesar de ser conscient de les dificultats, vaig centrar les meves objeccions en el termini que tenia per complir la missió, perquè eren les nou, quarts de deu, i havíem de tenir muntats els canons abans que es fes de dia. D’altra banda, jo no veia cap altra manera de fer el que esperaven de mi que baixant els canons barranc avall, fins al lloc on havíem aixecat la quarta bateria.
No hi va haver objeccions, i, pel que fa al problema del temps, em van assignar seixanta homes per facilitar al màxim la tasca, i vaig posar mans a l’obra. Tot just havia repartir les feines i donat ordre als meus homes que reculessin unes passes perquè el descens fos més gradual i, en conseqüència, factible, quan se’m va presentar el major Collier, que comandava el tren d’artilleria, i, en comprovar la dificultat de la missió, em va dir, molt inquiet, que estaven abusant de mi, i va prometre que aniria a veure el general de brigada Petit per informar-lo que la missió que m’havien confiat no tan sols era absurda, sinó impossible. Acabava de pronunciar aquestes paraules i de fer mitja volta per complir el que havia promès quan va tenir la desgràcia que un tret de mosquet el va ferir a l’espatlla i se’l van haver d’endur, de manera que ja no el vaig tornar a veure fins molt més tard.
Malgrat tot, gràcies a la soferta diligència de tots i als reforços que m’havien enviat, vaig aconseguir l’objectiu amb tanta fortuna que ens vam obrir pas i, amb l’ajut de feixines i altres recursos de menor complexitat, vam fer baixar els canons i els vam muntar sense contratemps. Així, la quarta bateria va obrir foc contra Barcelona a trenc d’alba i amb un èxit total.
Resumint, al cap de pocs dies ja havíem obert una bretxa practicable, i ho vam arranjar tot per a l’assalt general. Com que el governador de la ciutat, Don Velasco, n’era conscient, va demanar que parlamentéssim. El resultat de les converses va ser que la ciutat es rendiria abans de tres dies. I, per garantir-ho, ens van lliurar immediatament el bastió del portal de l’Àngel.
Però abans que expirés el termini de tres dies, es va produir un accident del tot inesperat que va precipitar la rendició. El virrei Velasco havia exercit el càrrec amb una gran arbitrarietat, i per aquest motiu s’havia guanyat l’animadversió no tan sols de molts barcelonins, sinó dels miquelets, que, per devoció al rei Carles, havien acudit d’arreu de Catalunya al setge de la capital i que, en el moment que es va signar la capitulació, havien trobat la manera d’introduir-se de nit a la ciutat, gràcies al coneixement que tenien dels seus viaranys més secrets. Així, l’endemà de la capitulació, van començar a saquejar les cases dels qui sabien que eren enemics del rei Carles o creien aliats del príncep rival.
El seu objectiu principal era el virrei Velasco, amb la vida i la integritat física del qual no hi ha dubte que, si hagués caigut a les seves mans, haurien saciat la seva set de venjança. Com que Velasco s’ho imaginava, es va amagar fins que el comte de Peterborough ho va tenir tot a punt perquè el traslladessin individualment i de manera segura a Alacant per mar.
No obstant això, la confusió regnava a Barcelona, i el comte de Peterborough, així que se’n va assabentar, va córrer a sufocar-la. Amb la seva celeritat habitual, va anar tot sol muntat a cavall fins al portal de l’Àngel, on per casualitat em trobava jo en aquells moments, i, en demanar que el deixessin entrar a la ciutat, l’oficial de guàrdia, espantat i sorprès, li va obrir la portella, per on va entrar el comte, i jo al darrere.
Amb prou feines havíem avançat cent passes quan vam veure una dama d’evident categoria i indiscutible bellesa presa d’una estranya però commovedora aflicció, fugint de la temible fúria dels miquelets; duia els preciosos cabells deixats anar damunt les espatlles, cosa que, sumada a la consternació en què es trobava, afegia encís a la seva extraordinària bellesa, en comptes de restar-n’hi. La dama, com és natural en una persona en dificultats, es va adreçar directament al comte, que als seus ulls era evident que sens dubte li brindaria la protecció que necessitava. I així que va ser prou a prop seu, amb uns gestos que revelaven la seva noblesa abans i tot de parlar, li va implorar protecció, dient-li, per aconseguir-la, qui era qui li ho demanava. Però el generós comte la va convèncer de seguida que no li calien presentacions, i abans i tot d’assabentar-se que era la duquessa de Popoli, l’havia agafat de la mà per fer-la sortir per la mateixa portella per on havíem entrat cap a un lloc segur fora de Barcelona.
Jo em vaig quedar enrere mentre el comte acompanyava l’angoixada comtessa al refugi que demanava, i crec que va trigar prop d’una hora a tornar. Però així que va ser de nou amb mi, ens vam dirigir cap al lloc on la confusió era més gran, guiant-nos per l’extraordinari rebombori, i que va resultar que era el pla situat davant del palau. Allí els miquelets feien tot el possible per capturar el causant de l’aldarull i objecte de la seva abrandada fúria: l’exgovernador Velasco.
Va ser aquí on el comte va salvar al virrei de la venjança furibunda, però segurament més que justificada, dels miquelets; i, com ja he dit, el va fer portar per mar a Alacant. I certament, no m’estranya ni em sorprèn la facilitat amb què ho va aconseguir, perquè jo mateix vaig presenciar que allí on es presentava el comte, la fúria del poble s’aplacava a l’instant, i totes i cadascuna de les ordres del general es complien amb absoluta conformitat i diligència. Velasco, abans d’embarcar-se, va donar ordre, en senyal de gratitud al seu salvador, que ens lliuressin totes les portes de la ciutat abans del termini acordat, i els nostres soldats en van prendre possessió així que el governador va ser a bord del vaixell que el portaria a Alacant.
Durant el setge de Barcelona, el general de brigada Stanhope havia ordenat que plantessin una tenda tan a prop de les trinxeres com ho permetés la seguretat, per rebre-hi no tan sols els oficials de servei sinó també nobles catalans que ens havien portat els miquelets per ajudar-nos. Recordo que hi vaig veure un ancià cavaller acompanyat pel seu únic fill, un jove senyor ben plantat d’uns vint anys, que havien vingut tots dos a la tenda a dinar amb el general Stanhope. Però, mentre dinaven, van disparar des del bastió de Sant Antoni un tret fatal que va volar el cap del fill. El pare es va alçar immediatament i, després de mirar el seu fill decapitat, va aixecar els ulls al cel, mentre li rodolaven galta avall les llàgrimes, i va dir tan sols: «Fiat voluntas tua» i es va comportar amb una paciència admirable. Va ser un espectacle tràgic, i encara avui, mentre escric això, em commou.
El comte de Peterborough, que durant un temps havia ocupat càrrecs administratius després de la revolució, va estar molt content de tornar a la vida militar, que sempre havia estat la seva vocació. El general de brigada Stanhope, que després va rebre amb tota justícia el títol de comte, era absolutament digne del seu lema: «Tam Marte quam Mercurio» [«Al servei tant de les armes com de l’administració»]; i és que durant tota la seva estada a Espanya, va actuar com si la seva conducta fos fruit de la divina inspiració, perquè ell va ser el pare únic de la victòria d’Almenara, i de la mateixa manera, a la batalla de Saragossa es va distingir per la seva valentia. No va ser culpa seva que no obtingués la victòria a Brihuega, perquè ningú no pot oposar-se al destí, i era voluntat divina que Felip conservés el tron d’Espanya i Carles fos emperador d’Alemanya. Tanmateix, tots dos monarques s’han mostrat desagraïts envers els instruments que el Totpoderós va fer servir perquè assolissin els seus trons, ja que l’un no hauria estat rei d’Espanya sense l’ajut de França, i l’altre no hauria estat emperador sense el d’Anglaterra.