Passo ara a descriure amb tota exactitud aquesta gran batalla, de què ningú encara, que jo sàpiga, no ha llegat a la posteritat els gloriosos detalls, tot i que la transcendència del fet, com es veurà, va ser tan gran i tan extraordinària que ningú que hagués pogut informar-se’n no s’hauria privat d’aquest plaer ni del goig de posar-la en coneixement de tothom.
Les tropes, que havien marxat tota la nit seguint la base dels turons, van arribar dues hores abans que sortís el sol al peu de Montjuïc, a menys d’un quart de milla de les fortificacions exteriors. Per això tothom creia que, fos quin fos el pla que hagués traçat el general, el posarien en pràctica abans de l’alba. Però el comte de Peterborough va informar els oficials del motiu pel qual preferia que es quedessin on eren fins que es fes de dia. Opinava que la victòria era impossible si l’enemic no sortia al fossat exterior, sota els bastions del segon recinte fortificat, però que si els deixaven arribar fins allí, com que no hi havia cap palissada, els nostres homes podrien saltar-los al damunt, després de rebre la primera descàrrega, i fer-los retrocedir cap al recinte superior i empaitar-los-hi, de manera que era probable que, enmig de la confusió, els obliguessin a entrar a les fortificacions interiors.
Aquest va ser el raonament del general, que, a continuació, va prometre generoses recompenses als qui complissin com cal amb el seu deure. Després va donar ordre a un tinent que avancés amb trenta homes cap al bastió situat més a prop de Barcelona, mentre que un capità, amb cinquanta homes, el cobria. Havien de saltar al fossar així que l’enemic els disparés, amb ordre de perseguir-los si es retiraven a les fortificacions superiors, però no més enllà de l’entrada del bastió, on havien d’atrinxerar-se, si l’enemic aconseguia refugiar-se a l’interior de la fortalesa.
Un tinent i un capità, amb el mateix nombre de soldats i les mateixes ordres, van marxar cap al semibastió situat a l’extrem de ponent de la fortalesa, que quedava fora de l’abast dels mosquets de les tropes del recinte interior. En aquest indret, la muralla, tallada a la roca, estava al descobert una trentena de passes, que és per on van penetrar els nostres homes, que van trobar-hi només tres canons muntats sobre una plataforma, sense gaires defensors.
Els qui van atacar el bastió del costat de Barcelona tenien el suport de dos-cents homes, entre els quals hi havia el general i el príncep en persona. El mateix nombre de tropes, comandades pel coronel Southwell, donaven cobertura a l’atac a la banda de ponent, mentre que prop de cinc-cents homes comandats pel coronel holandès tenien ordre d’acudir en auxili allí on, a criteri del coronel, fos més convenient, i per això es van situar entre els dos grups que van iniciar l’assalt. A mi em va tocar anar al costat del príncep i el comte, que va ser on vam tenir les úniques baixes provocades per la descàrrega inicial de l’enemic.
Els nostres homes, encara que avançaven al descobert i que el glacis de la fortalesa estava tallat en la roca viva, es van llançar a l’atac amb un coratge indomable, i després de la primera descàrrega de l’enemic, tots els qui no estaven morts o ferits se’ls van abraonar en tromba, de manera que l’enemic, en veure que l’atacàvem amb tanta fúria i que al darrere nostre en venien d’altres, es va retirar enmig d’una gran confusió, i tots els qui van poder van córrer cap a l’interior de la fortalesa.
Hi havia un gran portal al costat nord-est del bastió principal, amb un camí cobert per on el general i el príncep de Hesse van seguir els enemics que fugien, i així es van emparar del bastió. Vam tenir la sort que a l’entrada hi havia un munt de pedres de grans dimensions per reforçar-lo, amb les quals vam fer una mena de parapet abans que l’enemic s’hagués recuperat de la sorpresa i hagués obert foc contra nosaltres des del recinte interior de la fortalesa, que dominava la part superior del nostre bastió.
Després ens vam assabentar que el comandant de la ciutadella creia que només l’atacaríem per allí, i que per això havia ordenat que tots els homes de la banda de ponent del castell acudissin al costat que donava a Barcelona, i així els nostres van apoderar-se del semibastió de ponent, on es van emparar de tres canons pràcticament sense oposició i van poder alçar una barricada i utilitzar en la seva defensa els canons que havien capturat. En aquesta situació, l’enemic, que s’havia replegat al recinte interior del castell, va quedar exposat al foc des dels indrets que havíem conquerit, cas que intentessin fer una sortida o qualsevol altra maniobra en contra nostre. Així, nosaltres estàvem cada vegada més ben preparats per fer front al contraatac de la guarnició. I així com l’enemic no podia intentar-lo sense córrer un risc més que evident, a nosaltres no ens calia fer res més fins que ens portessin a les nostres posicions l’artilleria i els morters. Va ser aleshores que el general en cap va cridar els mil homes comandats pel general de brigada Stanhope i que havia situat en un convent, a mig camí entre les muralles de Barcelona i Montjuïc.
Es va produir un alto el foc gairebé total, amb els homes dels dos bàndols a cobert. El general era a la part de dalt del bastió, mentre que el príncep de Hesse era més avall, darrere un parapet, en un extrem del bastió des d’on només podia veure els caps dels enemics que sortien per sobre del parapet del recinte interior de la fortalesa. Poc després va passar un accident que li va costar al valent príncep la vida.
L’enemic tenia línies de comunicació entre Barcelona i Montjuïc. El governador de la ciutat, en sentir els trets des del castell, va enviar de seguida quatre-cents dragons a cavall, amb l’ordre que dos-cents anessin a reforçar la guarnició i els altres portessin els cavalls dels primers de tornada a la ciutat. Així, quan els dos-cents dragons van entrar a l’interior del castell, sense que els veiessin els nostres homes, els espanyols, agitant els barrets, es van posar a cridar una vegada i una altra: «¡Viva el rey, viva!». Aquests crits, el príncep de Hesse va tenir la desgràcia d’interpretar-los com un senyal que es rendien, i deixant-se portar per l’abrandament i la precipitació, va cridar als soldats que el seguissin, dient-los: «Es rendeixen! Es rendeixen!». Va avançar amb gairebé tres-cents soldats (que el van acompanyar sense que els ho hagués ordenat el seu general) al llarg de la cortina de muralla que portava al fossar del recinte interior. Els enemics van deixar que entressin al fossar i els van encerclar, de tal manera que en van capturar dos-cents i van tirar contra els altres, que fugien per on havien vingut. En sentir els trets, el comte de Peterborough va baixar de la part de dalt del bastió per veure què passava allí baix, i en arribar a la cantonada del bastió, va veure el príncep de Hesse que es retirava amb els homes als quals havia ordenat que avancessin amb tanta temeritat. Amb prou feines havien intercanviat algunes paraules el príncep i el comte de Peterborough quan, de resultes d’una segona descàrrega, el príncep va rebre un tret a l’artèria femoral que li va provocar la mort immediata, i va caure als peus del general, que de seguida va donar ordre que portessin el cos al convent més proper.
Gairebé en aquell mateix instant, va arribar un oficial per comunicar al comte de Peterborough que un gran contingent de tropes d’infanteria i cavalleria, d’un mínim de tres mil homes, avançava des de Barcelona cap a Montjuïc. La distància entre un lloc i l’altre és de prop d’una milla de terreny desigual, o sigui que l’enemic quedava al descobert o a cobert segons que avancés per turons o torrents. Però el general va muntar a cavall de seguida per examinar les forces que avançaven des de les altures del terreny que envoltava el castell, després de consolidar les posicions conquerides amb el nombre adequat d’oficials i soldats.
Però els fets demostren la importància que pot tenir en les ocasions transcendentals la presència o l’absència d’un home. En efecte, així que el comte va sortir de la fortalesa, el comandament de la qual havia confiat a Lord Charlemont (una persona de mèrits reconeguts i indiscutible valentia, però de caràcter massa tou), el pànic (tot i que el comte, com he dit, només havia sortit a observar les forces enemigues) es va apoderar dels nostres soldats, sense que Lord Charlemont, que els comandava, actués amb prou fermesa. I és ben cert, perquè vaig sentir que un oficial se’n volia aprofitar dient-li que cap de les posicions de què ens havíem apoderat eren defensables, i quedar-nos-hi hauria estat igual que oferir voluntàriament sacrificis humans a l’altar del caprici i la tossuderia, o picar de cap contra la paret per veure quin dels dos era més dur. Després de sentir aquesta demostració d’eloqüència i de comprovar, amb la resposta de Lord Charlemont, que aquest segurament li faria cas, sense que tot el que jo pogués dir servís de res, vaig sortir corrents tan ràpid com vaig poder per informar el general del perill imminent.
Mentre corria, em vaig adonar que el pànic anava creixent, ja que s’havia escampat el rumor que les tropes que havien sortit de Barcelona ens deixarien aïllats si no corríem de seguida cap als turons o cap a les cases que estaven en mans dels miquelets. Els oficials i els soldats, presos del pànic, van abandonar els seus llocs, i van marxar o, millor dit, van fugir a l’uníson (amb Lord Charlemont al capdavant) de la fortalesa, i ja havien baixat mitja muntanya quan el comte de Peterborough els va sortir a l’encontre. Quan li vaig comunicar els vergonyosos i sorprenents fets que s’havien produït, el comte no es va quedar impassible, sinó que va contestar amb gran vehemència: «Per l’amor de Déu! Com és possible?» i va córrer cap al castell tan de pressa com va poder.
No crec que m’hagi sentit mai tan content com en aquesta acció al servei del meu país. Confesso que, al meu parer, vaig tenir un paper una mica més que secundari en la gloriosa victòria que vam obtenir, perquè així que el vaig informar del que passava, el comte va pujar al galop per Montjuïc i, en arribar al davant de Lord Charlemont, va descavalcar, li va prendre la seva mitja pica i, girant-se cap als oficials i a la tropa, els va dir que si no volien fer mitja volta i seguir-lo, cauria sobre ells l’escàndol i l’eterna infàmia d’haver desertat dels seus llocs i abandonat el seu general.
Va ser increïble de veure la rapidesa i la valentia amb què tothom va girar cua i va seguir el comte de Peterborough. Al cap d’un moment ja havien oblidat les seves aprensions, i no hi ha dubte que, si s’haguessin trobat amb cap oposició, haurien actuat amb el màxim coratge. Però com que l’enemic no s’havia adonat dels moviments de les nostres tropes, aquestes van recuperar totes les seves posicions en menys de mitja hora i sense cap baixa. Això sí, només que les nostres forces haguessin arribat a mig tret de mosquet, l’enemic s’hauria adonat de la retirada, i la victòria que vam aconseguir en aquesta gloriosa ofensiva hauria quedat anorreada.
Un altre fet notable que es va produir en aquesta feliç empresa va ser el següent: als dos-cents homes que van caure en mans de l’enemic per culpa del desgraciat error del príncep de Hesse els van portar de seguida a Barcelona. El marquès de Risbourg, tinent general, que comandava els tres mil homes que havien sortit de la ciutat per auxiliar el castell de Montjuïc, va interrogar els presoners que duien a Barcelona, i com que tots coincidien a dir que el general i el príncep de Hesse en persona havien anat amb les tropes que havien atacat Montjuïc, el marquès va ordenar que es retiressin immediatament cap a la ciutat, imaginant-se que el príncep i el general comandaven el gruix de l’exèrcit i que, per tant, devien haver ordit algun parany per impedir-li la retirada si avançava gaire més en direcció de Montjuïc. I així fou com la desgràcia de perdre dos-cents homes es va convertir en una sort, ja que va frenar l’avanç de l’enemic, que hauria ocasionat al comte de Peterborough problemes molt i molt greus.
Amb l’arribada a Montjuïc del contingent de mil soldats que comandava el general de brigada Stanhope sense que l’enemic ens causés cap molèstia, la nostra situació al castell va resultar immillorable, mentre que el campament de l’altre costat de Barcelona estava fortificat de tal manera que l’enemic, durant el setge, no va fer cap temptativa d’atac. Mentrestant, havíem aconseguit establir unes comunicacions estables entre els dos campaments, encara que els nostres soldats estaven obligats a seguir una pesada ruta que els feia recórrer el peu dels turons cada vegada que el general creia necessari rellevar els qui estaven de servei a la zona d’atac amb tropes dels regiments que acampaven al costat de ponent de Barcelona.
L’endemà, així que el comte de Peterborough va haver consolidat la posició del primer campament del costat de llevant, va donar ordre als oficials de la flota que desembarquessin l’artilleria i les municions a ponent, al darrere del castell de Montjuïc. Immediatament després van muntar dos morters amb els quals vam bombardejar furiosament la fortalesa de Montjuïc. Però al tercer o quart dia, una de les nostres bales va tenir la sort de tocar el seu polvorí, que va volar, i amb l’explosió es va emportar el governador del castell, junt amb molts dels oficials de major graduació que dinaven amb ell. La mateixa explosió va abatre un costat d’un dels bastions secundaris. Els miquelets, que sempre estaven a l’aguait per aprofitar-se de qualsevol avantatge, així que ho van veure (ja que eren al peu del turó, molt a prop de la fortificació) hi van entrar corrents, aprofitant la confusió absoluta que regnava entre l’enemic. Si el comte, que estava tan amatent com els miquelets, no hagués entrat ell també al recinte amb algunes tropes regulars per posar-hi ordre, segur que els miquelets haurien passat per l’espasa la guarnició sencera. Però la presència del general no tan sols va contenir la fúria dels miquelets, sinó que va preservar la disciplina més estricta entre les nostres forces, de manera que, en bona hora per a l’aterrida guarnició, el general els va donar quarter i els va fer presoners de guerra.
Fins a quin punt va ser crític el moment en què el general es va trobar amb el comandant en qui havia delegat, que es retirava? Unes passes més i ens hauríem vist privats de la victòria, hauríem perdut tota la glòria que vam assolir. Pitjor encara: a la vergonya que hauria representat una retirada tan brusca de les nostres posicions de Montjuïc, s’hi hauria sumat la desgràcia de tornar deshonrats a bord dels vaixells que ens havien dut fins allí. Però la divina providència reservava al nostre general episodis memorables tant de glòria com de mortificació.
No puc deixar de referir-me a un fet singular que demostra la diferent manera de pensar dels homes, si no una cosa pitjor. Quan, molts anys més tard, davant d’un funcionari que no semblava prestar atenció a les meves queixes d’injustícia, cosa que m’irritava, vaig portar a col·lació aquest acte de servei amb què vaig fer que conservéssim no tan sols la posició, sinó també l’honor del meu país, el pixatinters, per frustrar les meves expectatives i desconcertar-me, amb una ganyota tan recargolada com la seva lògica, em va replicar que, al seu parer, el que jo considerava un servei a la nació havia estat ben flac, perquè el fet de perseverar en aquella empresa havia costat al govern més diners del que valien les nostres conquestes, suposant que les haguéssim pogut conservar. Si en són, d’estranyes, les idees de la gent, quan fins i tot les accions més nobles pot torçar-les una ment interessada!