Així que es va haver establert fins on arribava la conspiració, i un cop adoptades les mesures oportunes per frustrar els seus malignes plans, el rei Guillem se’n va tornar a Flandes, i el nostre regiment va rebre ordre d’acompanyar-l’hi immediatament. No va passar res més de notable fins que vam arribar a la nostra anterior destinació, Camerlins, on ens vam establir entre els boers o camperols de la zona, igual que abans. De totes maneres, per garantir la nostra seguretat en aquell indret i protegir-nos de les incursions de la guarnició enemiga de Veurne, ens vam veure obligats a establir un post de guàrdia en un llogarret anomenat Shoerbeck. Cada quaranta-vuit hores es canviava la guàrdia, que estava integrada per un capità, un tinent, un alferes i seixanta homes.

Quan em va tocar a mi rellevar-los, en arribar al post de guàrdia, vaig constatar que allí hi regnava la disbauxa, i no pas el deure: hi havia senyals prou evidents que els soldats havien fet servir la seva valentia per beure de valent, que és el pitjor error que pot cometre un soldat, sobretot si està de guàrdia.

Per confirmar les meves impressions, poc després de prendre possessió del post de guàrdia, el responsable anterior em va explicar tantes coses i tan gruixudes que estic segur que, si els haguessin atacat deu homes serens, no els hauria costat gaire deixar fora de combat tots els meus predecessors en la guàrdia. Però les seves explicacions em van posar alerta i vaig adoptar un punt de vista més estricte de la situació, com a conseqüència del qual vaig situar un sentinella nocturn a un quart de milla de la nostra rereguarda, i els sentinelles que vaig creure oportú i necessari en altres indrets, amb ordre de disparar si veien que se’ls acostava algun enemic, perquè ells i tots els altres sentinelles, en sentir-ho, correguessin a defensar el post de guàrdia.

El meu zel —en paraules de l’informe de milord— no m’havia enganyat, i va passar el que jo ja em pensava: cap a la una de la matinada, em va alarmar el crit d’un dels meus sentinelles: «Veniu, per l’amor de Déu!», que va repetir amb vehemència tres o quatre vegades. Així alertat, em vaig llevar i amb penes i treballs vaig fer formar els meus homes quan va arribar el qui havia cridat, esgotat i sense alè. Era el sentinella que afortunadament jo havia situat a un quart de milla, que havia donat l’alarma. Com que el fusell li havia fet llufa, havia compensat a crits el defecte de l’arma. Tot just havia acabat de posar en formació els meus homes per fer front a l’enemic quan, a la llum de la lluna, vaig descobrir que una partida de soldats avançava cap a nosaltres. El meu sentinella els va donar l’alto, i com jo m’imaginava, ells van respondre que eren espanyols, tot i que jo sabia que eren francesos.

En reconèixer el terreny a la llum del dia, havia observat un indret adequat per concentrar-hi els meus homes en cas d’atac —amb un accés massa estret perquè hi poguessin formar de més de dos en fons i amb un fossat amb aigua que s’interposava entre nosaltres i l’enemic—, i vaig decidir portar a la pràctica el que tant havia meditat en teoria. Així, doncs, vaig ordenar als soldats de la primera fila que mantinguessin la posició, quiets i fent front a l’enemic, mentre els de les altres dues files em seguien, ajupits, cap a l’emplaçament previst. En acabat, els soldats de la primera fila tenien ordre de seguir-nos-hi. Tot això es va acomplir en perfecte ordre, i reconec que vaig contemplar amb considerable satisfacció com l’enemic s’estava prop d’una hora rumiant si ens atacava o no. El resultat d’aquestes ruminacions, però, va ser que, en veure’ns tan ben situats, el més aconsellable era retirar-se, i això és el que van fer ben aviat, i jo me’n vaig alegrar, ja que poc abans havia descobert que el meu predecessor, com en altres coses, s’havia comportat de mala manera i m’havia deixat la guarnició sense municions.

L’endemà al matí va ser una sorpresa molt agradable rebre un esplèndid obsequi en forma de vi i altres queviures necessaris. Al principi vaig mostrar certs escrúpols i dubtes abans d’acceptar-los, fins que la persona que els portava em va assegurar que me’ls havien enviat els oficials de la guarnició que ens havia de rellevar, que m’havien vingut a veure la nit abans i que així em volien agrair de cor la meva conducta i el meu bon comportament. Els vaig tornar el compliment dient-los que confiava rebre uns homes d’honor com ells sent jo també un home d’honor, unes paraules que els van agradar molt i que el responsable de la gaseta de Gant va publicar la setmana següent.