Absort en aquestes reflexions (que em van ocupar llargament), vaig arribar a Barcelona, on vaig trobar un vaixell a punt de salpar, i m’hi vaig embarcar rumb a Dénia, en compliment de les meves ordres. En el trajecte per mar fins a l’entrada del Mediterrani, no hi ha cap altre indret, a la riba cristiana, que es pugui comparar en bellesa amb el castell de Dénia. No el van construir perquè servís de fortalesa, sinó, des de bon principi, com a lloc d’esbarjo per al gran duc de Lerma. Va ser propietat d’aquesta família durant molts anys, fins que fa menys d’un segle, junt amb dos altres ducats, va passar a mans de la família del duc de Medinaceli, que en aquella època era l’home més ric d’Espanya.

Dénia va ser la primera ciutat que es va passar al bàndol del rei Carles quan anàvem a Barcelona, i per ordre del rei s’hi va instal·lar una guarnició. La vila és petita, i les seves muralles, febles; tant, que he vist com les podia travessar una simple bala de canó.

Quan vaig arribar a Dénia, vaig trobar-me amb el governador espanyol de la vila, el nom del qual ara no recordo, per bé que la seva conducta mereixeria passar per sempre als annals de la història. El major Percival, anglès, era qui comandava el castell, i, en arribar-hi, em va informar que havien acordat entre ell i el governador que, en cas que els assetgessin, com es temien, els espanyols defensessin la ciutat, i els anglesos, el castell.

Encara no feia tres setmanes de la meva arribada quan els temors indicats es van fer realitat. Van atacar la plaça el comte d’Asfeld i el general Mahoni, i, al cap de dos dies, van cavar trinxeres a llevant de la ciutat. Així, els meus serveis van esdevenir necessaris per organitzar la demolició d’algunes cases situades en aquella zona per tal de muntar-hi una bateria que apuntés a les trinxeres per poder-los fustigar millor. Me’n vaig fer càrrec i vam aconseguir el que es pretenia, ja que des d’aquesta bateria i dues més que vaig muntar al castell (des de totes les quals els bombardejàvem sense parar, i amb gran èxit) castigàvem de sobres als assetjants.

El governador de la vila (espanyol, com he dit, i comandant d’una guarnició espanyola) es va portar amb molta valentia; tant és així que, tot el que s’ha dit sobre el príncep de Hesse quan va lluitar amb tant de coratge en defensa de Gibraltar contra les forces conjuntes de França i Espanya, també es podria dir d’ell, que era, a més de governador, enginyer i artiller, tot en un, perquè ningú no el podria superar ni en tremp ni en coratge. I tots els espanyols que tenia a les seves ordres eren igual de valents i de vigilants, ja que sabien que, si els derrotaven i conquerien la plaça, no els donarien quarter, i per això la van defensar admirablement.

L’enemic havia respost al nostre foc amb tot l’ardor imaginable i, després d’obrir una bretxa per on crèiem que podrien passar, ens vam preparar per a l’imminent assalt. Mentre fèiem preparatius, amb gran alegria del poble i sorpresa de la guarnició, i sense que en poguéssim saber la causa, tot d’una, l’enemic va aixecar el setge i es va retirar d’una plaça que els assetjats consideràvem en greu perill.

Després que renunciessin al setge, vaig decidir aprofitar el temps i adoptar totes les precaucions possibles per fer front a qualsevol atac futur. A tal fi, vaig bastir noves fortificacions, a més de casamates adequades per guardar-hi la pólvora, i amb tot plegat es va reforçar la plaça. Però, abans del que jo hauria volgut, el temps em va demostrar que fins i tot el coratge s’ha de rendir a la fatalitat.

Estava jo inspeccionant un dia les obres i els treballadors de la bateria principal, quan vaig mirar cap a la costa africana i vaig albirar un estrany núvol verd que venia cap a Espanya, no pas ràpid i veloç com els altres núvols, sinó tan a poc a poc que gairebé no semblava que es mogués, fins que al final em va passar per sobre i em va tapar el sol, amb la qual cosa vam quedar tan a les fosques com si hagués desaparegut la llum del dia. Encara que em semblava que el núvol era molt a prop, en aquell moment havia arribat a la costa i havia començat a dissoldre’s i a perdre la negror. Va ser aleshores que ens va caure al damunt una quantitat tan gran de llagostes que superava qualsevol temporal de neu o pedregada que jo hagués vist mai. Les vils criatures ho van cobrir tot al meu voltant en un segon, i en queien tantíssimes que en vaig matar milers sense haver de fer res més que ventar bastonades a l’aire. Costa imaginar l’estossinada que en vaig fer en molt poc temps, i encara més l’espantosa desolació que va comportar l’arribada d’aquestes cuques. En un parell de dies van desaparèixer les fulles dels arbres i tot el que hi havia de verd als horts, com si la natura hagués quedat enterrada per les seves pròpies ruïnes i els arbres fossin columnes del seu mausoleu. No vaig veure mai en aquell país que els rigors de l’hivern fessin un mal comparable. Quan les devoradores van haver-se cruspit el bo i millor de la natura i tot el que hi havia de comestible, es van llançar sobre estanys, pous i basses per pagar amb les seves closques repugnants l’espoli que havien comès, sia perquè se’ls havia travessat el que s’havien cruspit, sia perquè tenien set després de tant menjar, això ho deixo per als filòsofs. I allí van finar, amuntegades en piles que semblaven turons, ofegades, però exhalant una pudor tan vomitiva que als abatuts habitants de la comarca no els faltava raó en creure que encara no havia arribat el pitjor, i és que les malalties infeccioses són la pitjor amenaça per als pobles, sobretot a la Mediterrània. Com solien fer en aquesta mena de casos, els religiosos van anar a una ermita que hi havia al camp per maleir les miserables causants d’un desastre tan terrible. Però, al cap d’una setmana, la pestilència va desaparèixer i tot va tornar al seu estat anterior, tret de la verdor de la natura.

Passats uns mesos, quan en feia vuit del setge anterior, el comte d’Asfeld va decidir tornar a atacar Dénia, però aquesta vegada, conscient dels errors que havia comès, ho va fer amb més cura i encert. Per començar, va fer el millor que podia fer, o sigui, tallar-nos la sortida al mar. Amb això va aconseguir el que pretenia. A continuació va donar ordre d’apuntar les seves bateries a la part de ponent de la ciutat, que va bombardejar amb tanta fúria que al cap de cinc dies hi havia obert una bretxa practicable, de manera que es va llançar a l’assalt i va conquerir la vila. El governador que l’havia defensada amb tanta valentia durant el setge anterior havia estat rellevat, afortunadament per a ell. Al seu substitut, Francis Valero, el van fer presoner de guerra junt amb la guarnició.

Així que van haver ocupat la vila, van dirigir les seves bateries contra el castell i el van sotmetre a un constant bombardeig amb els seus canons i morters. Però el que més mal i més destrosses ens va fer fou la incessant pluja de pedres que els seus morters llançaven sobre la guarnició. A causa del pes i la grandària enormes, les pedres van fer molt més mal que totes les altres armes juntes. La guarnició se sentia lògicament desmoralitzada per aquesta tàctica singular, però es van negar a atendre cap proposta de capitulació, menys el governador, que s’havia enriquit més del compte i era l’únic que semblava decantar-se per aquesta opció, i, de fet, es va mostrar sovint partidari de capitular, però ningú no en va fer cas. No obstant això, al final va pactar en secret unes condicions especials per a ell, els seus diners i les seves pertinences, sacrificant així la guarnició als seus interessos particulars i entregant-nos d’una manera innoble com a presoners de guerra. Així fou com va salvar els diners, però va perdre la reputació, i poc després, la vida. Ben pensat, això tampoc no va ser tan greu, ja que així es va estalviar el consell de guerra que li haurien format en justa correspondència a la seva menyspreable conducta.

Després que es rendís la guarnició i ens veiéssim sotmesos a un vergonyós captiveri, ens van dispersar enviant-nos a llocs diversos: els uns, a Castella; d’altres, a uns llocs tan llunyans com Oviedo, al regne de Lleó. Pel que fa a mi, tenia una contusió al pit, i l’enemic no va tenir més remei que deixar-me enrere fins que vaig estar en condicions de traslladar-me, i afortunadament per a mi, em van enviar a València.