Com ja he dit, els galantejos del general eren sobretot amables i del tot inofensius, però un episodi galant que va passar a València en aquella època va causar al comte una gran contrarietat i irritació, ja que les seves conseqüències haurien pogut ser fatals per als interessos del rei Carles, i fins i tot per a la nació anglesa en general. L’explicaré sobretot per alliçonar els oficials joves i d’altres i mostrar-los els perills, per no dir la bogeria, de comprometre’s de manera imprudent i precipitada, enduts per una passió sense fre.
Ja he apuntat que València és famosa per la bellesa de les seves dones, i certament, de dones belles n’hi ha moltes. Entre elles, un gran nombre de cortesanes de bellesa no inferior a ningú. No obstant això, dos oficials anglesos a qui no els interessava seguir els camins habituals, però segurs, van decidir llançar-se a aigües més profundes, tot i que molt més perilloses. L’amor, un pecat habitual en aquesta formosa ciutat, va ser el causant de l’incident, i dues monges, les víctimes. És un costum propi del país que el jovent passi pels locutoris dels convents per distreure’s ells i també les monges fent petar la xerrada una estona de manera agradable i inofensiva. I encara que m’han reproduït un munt de fragments repugnants de converses d’aquestes, confesso que jo no hi vaig veure ni sentir mai res d’impropi, o sigui que cada vegada que m’han vingut a explicar romanços sobre aquest assumpte, no els he atorgat gens de crèdit.
Els nostres dos oficials freqüentaven el locutori d’un convent de València i, havent fet amistat amb dues monges, es van posar a fer-los la cort amb tant d’ardor que, en poc temps, se’n van guanyar els cors, sense tenir en compte els perills que corrien ells i les joves. S’havien conjurat i havien convençut les seves delicades naturaleses perquè sortissin del convent i anessin amb els seus amants. Per aconseguir-ho, van traçar un pla, i es van posar d’acord en els mitjans, l’hora i tota la resta.
En aquell convent, igual que en molts d’altres, les monges acostumaven a fer torns per guardar les claus de totes les portes. Les dues dames enamorades van avisar els seus amants al locutori que era el torn d’una d’elles, i van fixar una nit i una hora, cita a la qual els oficials van acudir puntualment, i es van endur les seves preses sense dificultats ni interrupcions de cap mena.
Però l’endemà, quan es van adonar que faltaven les monges, quin escàndol que es va produir a tot València! Les dames eren nobles, de manera que els primers a assabentar-se’n van ser els seus parents, que van rebre la notícia amb juraments de venjança; i, com sol passar en aquest país, van agafar les armes per complir la seva promesa. No van haver de buscar gaire per descobrir els culpables: els oficials havien freqüentat massa sovint la companyia de les monges sense dissimular-ho gens perquè hi pogués haver cap dubte. Així, doncs, els van denunciar i van anar a buscar-los, però ells, que per fi havien entès la temeritat del seu comportament, amb penes i treballs, van aconseguir escapar-se.
No van tenir tanta sort les dues belles monges, a qui els seus amants, amb tantes presses, havien abandonat, i les pobres colometes no sabien on volar. En aquesta desgraciada situació, les van capturar i, com es fa en aquests casos, les van condemnar a ser emparedades. Quin càstig més terrible hi pot haver en aquest món que veure’s confinat entre quatre estretes parets, amb una sola obertura al capdamunt, per on les condemnades reben només pa i aigua fins que de mica en mica s’acaben morint de gana?
El comte de Peterborough, per bé que exasperat pel comportament dels seus oficials, es va compadir de les dissortades noies, i va voler intercedir per elles amb la màxima discreció. Sabia perfectament que no hi havia res que pogués predisposar més els espanyols en contra seu que la tolerància envers una acció semblant, i per això va llançar tota mena d’invectives contra els oficials, alhora que demanava clemència per les dames. Però fou tot en va; a la seva caritativa intercessió, van respondre que les monges havien trencat els seus vots i, en fer-ho, havien violat les lleis del convent i de la religió, i el resultat no podia ser cap altre que el càstig a què les havien condemnades. El pitjor de tot és que els parents més propers de les noies van ser els qui més contraris es van mostrar a la generosa mediació del comte: ells, que segons l’ordre natural de les coses, haurien hagut d’agrair-li els seus esforços per rescatar-les d’un perill imminent, es mostraven cada vegada més enrabiats perquè el comte s’oposava als seus cruels plans de venjança.
Malgrat tot, el comte hi va insistir, i després de molts esforços, va aconseguir primer que suspenguessin l’aplicació de la pena i, poc després, a canvi d’una considerable suma de diners (un poderosíssim argument, que triomfa en tots els tribunals), va salvar les pobres monges de ser emparedades i, al final, tot i que amb grans reticències, va fer que les tornessin a acceptar al convent. Pel que fa als seus aguerrits amants, l’un va morir un any més tard a la batalla d’Almansa, i l’altre viu encara i és general de brigada.