Mentre el comte de Peterborough va ser a València amb el seu petit exèrcit de grans heretges, ni els religiosos ni el poble van manifestar tan obertament les seves extravagants supersticions com jo els havia vist fer altres vegades. Per això em prendré aquí la llibertat de saltar-me l’ordre cronològic de la narració per avançar certes observacions que vaig fer un temps després de la marxa del comte. Com que pràcticament no he comès fins ara aquesta mena de transgressió, confio que em serà excusada i que no perjudicarà les meves memòries si trenco el fil del meu diari.
València és una ciutat magnífica i seu episcopal, notable no tan sols per la seva agradable situació i per la bellesa de les seves dames, sinó també per un fet que de vegades, i en certes ocasions, els resulta més valuós que la suma de les dues circumstàncies anteriors: és el lloc on va néixer sant Vicent, el seu sant patró, i, a més, on es va educar sant Domènec, fundador de l’orde dels dominics. Aquí, en honor d’aquest ultim, hi ha un enorme i esplèndid convent dels dominics. Passant pel seu costat, vaig veure-hi un dia a la porta l’estàtua de pedra d’un home que tenia a la vora un gos amb una torxa encesa a la boca. Vaig creure, amb raó, que la imatge corresponia al sant, però en demanar a un dominic que hi havia a la porta què representaven les altres figures, el frare em va demanar gentilment que entrés i a continuació em va obsequiar amb el relat següent:
—Quan la mare de sant Domènec —va dir el religiós— estava prenyada del futur sant, va tenir un malson que la va amoïnar moltíssim. Va somiar que sentia bordar un gos al seu ventre, i en preguntar el sentit del seu somni (no em van dir a quin oracle), li van contestar que el nen bordaria l’Evangeli (perdoneu-me per la grolleria de l’expressió, que potser sona millor en castellà, però, si no ho recordo malament, Erasme fa servir una fórmula molt semblant en llatí), que des d’aleshores brillaria tant com una torxa encesa. Per això sempre que veieu la imatge del sant, se’l representa amb un gos amb una torxa encesa al costat.
També em va dir aleshores que hi havia hagut més papes i cardenals d’aquell orde que de qualsevol altre o de la suma de tots els altres. Per corroborar-ho, em va portar a una àmplia galeria a banda i banda de la qual hi havia retrats de tots els papes i cardenals que havien estat dominics. D’entre ells, em va cridar sobretot l’atenció el del cardenal Howard, oncle avi de l’actual duc de Norfolk. Però després dels múltiples elogis del seu orde amb què va amanir el discurs, en va afegir un que a mi no em va semblar gaire positiu: que ells tenien la responsabilitat i cura exclusives de la Inquisició.
Veient-me més atent o no tan refractari com sol ser propi del caràcter anglès, em va fer passar després a un bonic i espaiós claustre al qual vam fer la volta diverses vegades. Era un indret massa agradable per cansar-se’n, encara que la conversa no hauria estat tan mesurada i cortesa com la que manteníem. Al mig del claustre hi havia un bancal petit, però preciós, amb tarongers i llimoners carregats de fruites madures i verdes i flors, tot en un mateix arbre. I els seus fruits eren tan grans i perfectes, les seves flors, tan perfumades, que tot el que havia vist de semblant a Anglaterra no era al seu costat més que un pàl·lid reflex o una còpia en cera. Una munió d’encantadors ocellets, amb els seus alegres cants, contribuïen encara més al meu goig. En resum, en tota la meva vida no han estat gratificats tres dels meus sentits alhora d’una manera tan exquisida.
No gaire lluny d’aquest convent hi havia una capella consagrada a sant Vicent, el patró de la ciutat, com ja he dit. Un cop l’any li reten culte amb una sumptuosa processó, amb els carrers coberts de flors i les cases guarnides amb els tapissos més rics, de manera que tothom s’esforça per superar els seus veïns a l’hora de distingir-se en la seva devoció pel sant. I els qui més s’esforcen en aquesta ocasió, als ulls dels religiosos, són els millors catòlics i els millors ciutadans.
La processó comença amb una desfilada de tots els frares de tots els convents de la ciutat i de la rodalia, que caminen de dos en dos, de braços plegats i amb els ulls clavats al terra, amb el posat més humil que es pugui imaginar, i ni les belles dames que omplen els finestrals ni els magnífics tapissos que decoren els balcons no els tempten prou per atreure les seves mirades cap amunt, tal com vaig poder observar.
Després dels frares, ve una imatge del sant de plata massissa i de grandària natural, que carreguen a les espatlles una vintena d’homes o més. El sant seu en un gran tron també de plata, i les barres que el sostenen i amb què l’aguanten són del mateix metall. El conjunt és una obra d’orfebreria caríssima i extraordinària, com mai no havia vist ni he tornat a veure.
Els magistrats van a continuació de la imatge i dels seus portadors, vestits amb les seves millors robes, que en aquest dia i per a l’ocasió són particularment sumptuoses i distingides. Així transporten la imatge amb tota esplendor i l’acompanyen per la bella ciutat fins que al final la porten de nou al lloc d’on havia sortit, amb què posen fi a la cerimònia anual.
Els valencians, a l’hora de manifestar la seva religiositat, són els més devots de tot Espanya, encara que en la vida diària són igual d’enamoradissos, galants i alegres que tothom; però en les ocasions solemnes brilla en ells un esperit que els converteix en els més fanàtics de tots. I, per demostrar-ho, aportaré algunes observacions que vaig tenir temps de fer sobre els valencians durant les dues Quaresmes que vaig viure entre ells.
La setmana abans de l’inici de la Quaresma, que se sol anomenar Carnaval, tot València es transforma en una immensa fira com la de St. Bartholomew a Londres: els carrers estan plens, i les cases, buides, i és impossible passejar sense que et clavin empentes o et gastin alguna broma o altra. Tingueu la certesa que us tiraran a la cara o a la roba tinta, aigua i de vegades immundícies, i, si poseu mala cara o us enfadeu, se n’alegraran i ho celebraran encara més com més us disgustin, perquè no hi ha ressentiments que valguin en aquesta època de l’any, encara que, durant la resta, no trobaríeu persones al món més rancunioses i susceptibles.
Els joves de la noblesa expressen la seva galanteria amb closques d’ou plenes de taronjada o alguna altra beguda refrescant, que llancen a les dames que passen en cotxe o a totes les representants del bell sexe que es troben pel carrer.
Però, al capdavall, si en aquestes dates els considereu extravagants perquè infringeixen les normes elementals de cortesia i no respecten la decència en els tractes ni les obligacions amb l’Omnipotent, quan arriba el Dimecres de Cendra, encara us estranyarà més la seva conducta, pels excessos amb què manifesten la seva humilitat i el seu penediment. En veureu algun de descalç, amb la creu a l’espatlla, una càrrega més adequada per a una criatura de quatre potes, i que a aquest desgraciat, que camina amb dues, pràcticament l’esclafa, però l’infeliç la porta a coll, suant, i sua mentre la porta a coll, pensant-se que és un mèrit fer la feina d’un ruc.
En veureu d’altres nus de cintura cap amunt, que es fuetegen amb flagells fets per a l’ocasió fins que els surt sang amb cada cop, i tothom en pot seguir el recorregut pel rastre de sang que van deixant en el seu foll deambular. A alguns, que tenen la pell massa gruixuda o que, per la raó que sigui, no sagnen en flagel·lar-se, els segueixen cirurgians armats amb llancetes que, a cada cop, les utilitzen per posar de manifest la seva devoció i paciència per mitjà de la seva extrema follia. Mentrestant, d’altres, barrejant amor amb fervor, procuren fer-se veure lacerats davant les finestres on hi ha les seves dames, i fins en aquest estat, no contents amb les barbaritats que s’han fet, tenen a prop els seus metges perquè demostrin la intensitat del seu amor amb el nombre de talls i ferides que s’han fet, suposant que, com més sang perdin, més amor demostren i mereixen. Aquests devots solen pertànyer a la noblesa, però és una creença generalitzada que qui més sang vessa és el més devot.
Acabades les manifestacions públiques amb els seus ostentosos càstigs, aquests botxins de si mateixos es dirigeixen a la catedral, com més ensangonats millor, i allí es llancen als peus de la imatge de la Verge Maria, en un estat indigne dels ulls d’una dama. I jo desafio a tota la seva casta de sacerdots, inclòs el seu infal·lible pontífex, que em mostrin en quina autoritat es basa la creença que Maria va veure mai de bon grat aquests sanguinaris sacrificis.
Durant tota la Quaresma, veureu pels carrers sacerdots o frares que, enfilats a una cadira o tamboret, prediquen al poble que es penedeixi, mentre es colpegen violentament el pit, tot cridant: «Mea culpa, mea maxima culpa», fins que aconsegueixen que el seu públic els correspongui fent el mateix sobre els seus pits.
En arribar el Divendres Sant, el celebren amb les més profundes demostracions de reverència i religiositat, tant al carrer com a les esglésies. Aquestes en concret, solen deixar-les de sobte a les fosques a les dotze en punt, en tenebres, per recordar l’eclipsi de sol que va passar aquell dia. I per evocar com es va esquinçar el vel del Temple, fan en aquell moment un estrany soroll que us deixa glaçats.
Però el dia de Pasqua veureu que és un dia de festa en tots els sentits. Perquè, si bé a ells l’abstinència de carn no els mortifica tant com als catòlics d’altres països, ja que els valencians mai no en consumeixen gaire, els seus ulls traspuen una satisfacció que demostra la seva alegria interior en alliberar-se de la fixació per maltractar el cos. Tots els qui et trobes et saluden amb un «Resurrexit Jesus», que seria una bona imitació dels cristians primitius si fos un acte de devoció sincera. I amb tota mena de músiques de les millors (perquè a València es fa la millor música d’Espanya) s’acomiaden amb els més bons desitjos dels dies passats d’aflicció superficial i de supersticions estúpides. Però deixem-ho estar i passem a temes de més importància.