En compliment de la resolució del consell de guerra, el comte de Peterborough, tot i que no havia renunciat a la seva expedició a València (seguint les ordres que li havien tornat a enviar, tot i la negativa a enviar-li subministraments), va fer passar les muntanyes a la seva infanteria, que es trobava en pèssimes condicions, marxant de dia i de nit, fins a Vinaròs, mentre ell, amb els seus dos-cents soldats de cavalleria, seguia el seu pla de perseguir l’enemic en fuga, decidit a apoderar-se de València per desesperades que semblessin les circumstàncies.

Amb aquest objectiu, el comte, amb el seu reduït contingent de cavalleria, va seguir hostilitzant l’enemic fins a arribar al peu de les muralles de Nules, una vila fortificada amb excel·lents muralles i torres ben fetes i més ben conservades que les de qualsevol altre indret del regne. Però també aquí, en aparèixer els temeraris (perquè en aquella època a tots els esqueia aquest qualificatiu) del comte, l’enemic va abandonar aquesta important ciutat, presa del pànic, i hi van deixar només mil defensors locals, ben armats. No es podia esperar que el comte, amb els seus dos-cents soldats de cavalleria, aconseguís entrar-hi ni tampoc, en vista de les circumstàncies, que ho intentés. Però per temerària que fos l’empresa, l’acompanyava la seva bona estrella, que rarament li fallava. La vigília havien dit al comte que l’enemic, després de sortir de Nules, s’havia apoderat de Vila-real, on havien passat a tothom per l’espasa. Això, que hauria aterrit qualsevol altre, va inspirar a sa senyoria una idea tan afortunada com eficaç. El comte va anar a cavall fins a les portes mateixes de la ciutat, al capdavant del seu destacament, i va exigir que li enviessin immediatament l’autoritat civil o religiosa, o si no, els passaria a tots per l’espasa, com havia fet l’enemic a Vila-real un o dos dies abans. Els soldats, en marxar de Nules, havien deixat al seu darrere més por que defensors, i això i les peremptòries exigències del comte van fer que de seguida se li presentessin alguns sacerdots. En vista de la seva disposició a obeir, el comte va imaginar que era la por el que els empenyia, i per augmentar-la, els va donar només sis minuts per deliberar si es rendien i els va dir que, si no, així que la seva artilleria arribés, els sotmetria als patiments més extrems. Els sacerdots van tornar a la vila amb aquest terrible missatge, i al cap de molt poc van obrir les portes de bat a bat. El comte, en entrar-hi, s’hi va trobar dos-cents cavalls, amb els quals sa senyoria va formar el regiment de cavalleria que més endavant seria la salvació de València.

La notícia de la presa de Nules aviar va arribar a oïda de l’enemic en fuga, que encara es va espantar més, fins al punt que van reprendre la marxa aquell mateix dia. Més els hauria valgut no haver de carregar amb tot el que havien robat. Però el comte estava tan satisfet de la seva victòria que va deixar que fugissin del seu propi terror i es va desviar una mica cap a Castelló de la Plana, una ciutat important però sense muralla, on sa senyoria va obtenir quatre-cents cavalls més. Tenia la seguretat que les seves tropes obligaven l’enemic a marxar del regne. Va ordenar al regiment que comandava el coronel Pierce a Vinaròs que es reunís amb ell a Orpesa, no gaire lluny d’allí. En arribar-hi es van emportar una grata sorpresa perquè Orpesa es trobava en perfecte ordre i proveïda de tota mena de subministraments. A continuació, l’incansable general va donar les ordres oportunes i, així que va tenir situades les seves tropes en poblacions murallades on només l’artilleria les pogués hostilitzar, va continuar el seu camí cap a Tortosa.