Mentre érem a Huete va passar una cosa que em va divertir molt. El comte, que sempre havia tingut bones relacions amb el bell sexe, es va assabentar per boca d’un dels sacerdots que, quan s’havia produït l’alarma pel possible incendi de la vila, una de les dames més belles d’Espanya s’havia refugiat en un convent local, i la va voler conèixer.
El convent estava situat al capdamunt d’un turó, dins mateix de la ciutat, i, per aconseguir el seu objectiu, el comte va idear el següent estratagema. Em va demanar a mi, com a enginyer, que l’assessorés sobre com construir una fortificació al mateix indret, però davant del convent. Vaig acompanyar-hi sa senyoria, i després d’indicar el motiu de la nostra visita i exposar-ne les raons amb tot convenciment, el truc va funcionar, i de seguida se’ns van presentar l’abadessa i la bella dama per intercedir davant del comte, pregant-li que abandonés els seus plans. La divina oratòria de la primera i la bellesa de la segona van triomfar, i sa senyoria va deixar la construcció de la fortificació a les generacions futures.
Des d’Huete, el comte de Peterborough va prosseguir cap a València, només amb els vuitanta dragons que l’acompanyaven des de Chinchón, deixant que el general Windham seguís les seves ordres d’unir les seves forces a les de l’exèrcit comandat ara per Lord Galway. Però en aturar-se a Campillo, un poble que ens venia de pas, sa senyoria es va assabentar d’una atrocitat comesa aquell mateix matí pels espanyols contra uns soldats anglesos en un llogarret situat a una llegua de distància.
Un capità dels guàrdies anglesos (de qui he oblidat el nom, tot i que el coneixia molt bé), que anava a reunir-se amb el batalló de guàrdies del general Windham amb alguns dels seus soldats que havien estat en un hospital, va fer nit en aquell llogarret. Però l’endemà, quan ja se n’anaven, van matar l’oficial d’un tret per l’esquena. I, com si s’haguessin posat d’acord per endavant, tots els espanyols del poblet es van abraonar sobre els pobres i febles soldats, i en van matar uns quants, sense compadir-se tampoc de les seves dones. Però això no va ser més que un preludi a la seva barbàrie, perquè això havia despertat la seva brutal crueltat, però no l’havia saciada. Van agafar els pocs supervivents i els van portar a empentes i rodolons fins a un turó que hi havia a tocar del poble, al capdamunt del qual hi havia un clot semblant a la boca d’una de les nostres mines de carbó, i allí hi van precipitar alguns dels presoners, que, entre crits i gemecs espantosos, que encara ho resultaven més a causa de l’eco que ressonava en l’abisme, hi van perdre la vida.
Això és el que van explicar al comte de Peterborough mentre estava allotjat a Campillo, i de seguida va donar ordre que toquessin a ensellar. Al principi ens va sorprendre, però aviat ens va satisfer l’explicació que es tractava d’obtenir venjança o, millor, de fer justícia per una atrocitat tan vil.
Així que vam entrar al llogarret vam comprovar que la majoria d’habitants, sobretot els principals culpables, s’havien retirat en veure’ns venir. Però vam trobar la roba de molts dels soldats difunts, que havien dut a l’església per amagar-la. Després que es trobessin proves sòlides per acusar un eclesiàstic d’haver participat activament en la barbaritat espantosa que havien comès al turó, el comte va manar que el pengessin de la balda de la porta.
Després d’aquest acte de justícia militar, ens van portar al fatídic pou o avenc per on havien precipitat molts dels nostres homes, i encara hi vam trobar amb vida un pobre soldat, que, en el moment en què el llançaven, s’havia aferrat a uns matolls i s’havia pogut refugiar en un sortint de l’abisme. En sentir que parlàvem en anglès, ens va cridar i, amb l’ajut de cordes, al cap de poc el vam pujar i ens va explicar amb tota mena de detalls la vil atrocitat. Entre altres coses, recordo que em va dir que s’havia salvat pels pèls en aquell tenebrós amagatall perquè una pobra dona, muller d’un soldat, a qui van estimbar després d’ell, s’hi va resistir i va cridar tant que, ni amb totes les seves forces, la van poder llançar pel centre de l’obertura, de manera que, en caure per un costat, va estar a punt d’arrossegar-lo a ell.
En acabar la seva narració el soldat a qui acabàvem de rescatar, sa senyoria va donar ordre que calessin foc immediatament al poble, cosa que es va complir amb la deguda severitat. Tot seguit, el comte va retornar al seu allotjament de Campillo, i d’allí, al cap de dos dies, vam arribar a València, on el primer que es va trobar el noble senyor van ser tots els documents que li havien pres del seu equipatge, i que el duc de Berwick havia tingut la generositat de trametre-li sense fer-los malbé ni obrir-los.