Al llarg de la resta de la campanya vam fer poca cosa més que marxes i contramarxes, fins que van decidir en consell de guerra que, per protegir Brussel·les d’agressions com la que havia rebut dels francesos durant el setge de Namur, calia fortificar Anderlecht. Així, doncs, van ordenar al nostre regiment, entre d’altres, que abandonéssim les nostres destinacions per dedicar-nos a aquesta tasca. Van mobilitzar tot l’exèrcit amb aquest objectiu, i em van confiar el comandament del comboi de provisions durant la marxa. Al comboi hi havia una persona d’aparença ordinària, però molt obsequiosa i cortesa, que estava disposada a fer-ho tot per tothom, tant pels oficials com pels soldats rasos. Viatjava amb el comboi, de vegades a peu, de vegades en algun dels carros, però sempre xerrant amb tothom i explicant històries divertides. Amb aquesta actitud sibil·lina es va guanyar l’estima de la gent, i sobretot la dels conductors dels carros de provisions, que l’apreciaven molt. Al final de la marxa, tots els nostres carros de pólvora estaven disposats l’un al costat de l’altre, tan a prop, que, si un d’ells tenia un accident, no hi havia dubte de quina sort correrien els altres. Això va passar al camp que solíem anomenar el parc, on el nostre acompanyant, com un nou Faetont, fent veure que estava cansat, i no pas que tingués altres plans, es va acomiadar de l’últim conductor del comboi per fer una becaina al seu carro. Una persona que desconfiava d’ell i que l’observava el va denunciar, de manera que el van detenir i me’l van portar a mi com a capità de la guàrdia. Vaig fer que l’escorcollessin, i li van trobar llumins, estopa i altres materials perillosos. Vaig manar que el portessin al capità prebost i, per tot plegat, es va formar un consell de guerra, durant els interrogatoris del qual aquest personatge va confessar que era un incendiari a sou, i com a tal el van condemnar a morir cremat a la vista de les tropes. Es va fixar l’execució per l’endemà o el dia següent, i en el moment de dur-la a terme, va confessar a més que havien acordat que, en veure o sentir l’explosió, l’exèrcit francès atacaria les tropes confederades en aquelles lamentables circumstàncies.

La pau de Riswick, que aviat va entrar en vigor, va posar fi a tota mena d’incendis. Així, en l’àmbit militar, que havia esdevingut la meva ocupació, no va passar res de notable fins al cap d’uns anys. De primer, van ordenar al nostre regiment que tornés a Anglaterra i, al cap de poc, que marxés a Irlanda. Però com que les meves memòries no estan destinades al frívol entreteniment de la saleta, sinó a l’estudi, el relat d’una època d’inacció, amb més pena que glòria, no hi pot contribuir gaire.

Tot i la meva escassa estima per la vida inactiva, hi ha activitats davant les quals la persona de seny gairebé s’estima més la vagància, com ara enfrontar-se a pèl als elements o lluitar contra la natura. Aquesta mena de combats, crec, haurien consumit el meu temps i segurament fins i tot la meva persona si hagués anat al lloc on em destinaven: les Antilles. Perquè, encara que el clima (diuen alguns) pugui facilitar que s’ascendeixi molt de pressa, jo pensava que els girs de la roda de la fortuna són tan ràpids com incerts, i a mi em podia tocar igual ser el primer que l’últim. Les meves conclusions es podrien resumir amb aquest dístic de l’excel·lent Hudibras de Samuel Butler:

Però la bona estrella aviat va dissipar aquests malenconiosos pensaments, que, provocats pel rumor que ens enviaven a les Antilles, m’havien envaït el cor i el cervell: resulta que em van reclamar a Anglaterra per resoldre alguns assumptes del regiment, i hi vaig arribar just després que ens enviessin les ordres d’embarcar; així, la decisió d’anar a les Antilles o no va quedar fora de les meves mans, i el risc que comportava negar-s’hi, com els va passar a molts, per sort, jo me’l vaig estalviar.

En considerar, doncs, que era impossible que tornés a temps per embarcar-me, un dels meus superiors em va proposar que cedís el meu lloc a un oficial que se n’anava. Mentrestant, a mi em van incloure en la llista dels oficials de mitja paga, entre altres avantatges temporals, i amb gran satisfacció per part meva. Aquesta situació em va resultar més convenient, ja que sabia —o almenys em creia prou espavilat per endevinar-ho, en vista dels aspres debats de la Cambra dels Comuns sobre el tractat de partició de la monarquia hispànica— que no trigaríem gaire abans que la pau d’aquell moment necessités alguns retocs.

En aquesta situació d’incertesa, vaig mostrar una paciència de jueu, tot i que sense les ximpleries de la seva religió, confiant fermament en les meves esperances, que no van tardar a veure’s satisfetes: la guerra que veia a venir aviat es va declarar. Mentre esperava que arribés l’oportunitat que em deia que aviat es presentaria, ni les escasses diversions de Dublín ni la poca conversa dels seus habitants eren prou temptadores perquè la meva estada a Anglaterra em resultés feixuga.

Però encara que es va declarar la guerra i es van iniciar els preparatius corresponents, totes les expectatives es van veure de cop i volta frustrades per la sobtada mort del rei Guillem. A aquest príncep, que s’havia enfrontat amb la mort cara a cara en multitud de setges i batalles, li va arribar la seva fi en un moment de lleure, en la pitjor hora que es pugui imaginar. Estava caçant (una de les seves distraccions habituals) quan el seu cavall va tenir la desgràcia d’ensopegar i el va fer caure a terra, caiguda que li va trencar les cervicals. La notícia va provocar de seguida l’alarma a la cort i a tot arreu, i es va estendre a tot Europa. Només França, que no s’havia estat de buscar el mateix fi amb anterioritat i amb mitjans innobles, va rebre amb esperança el que tots els altres veien amb desesperació. Creia França que, amb l’eliminació d’aquell obstacle tan durador a les seves ambicions, el seu successor no mantindria les mesures que el rei Guillem havia posat en pràctica en defensa de les llibertats d’Europa. Però tant França com alguns dels seus aliats van quedar rotundament decebuts, ja que la divina reina, totalment anglesa de cor, va seguir els consells del seu predecessor al tron, i per eliminar qualsevol rastre de malfiança, tan bon punt va accedir al tron, va trametre a totes les corts de la gran confederació els ambaixadors adequats a la importància del seu missatge de compromís amb tots. Això va infondre nous ànims a una causa els fonaments de la qual semblaven flaquejar, i va provocar als seus enemics un terror no menys considerable. I les grans victòries dels seus exèrcits van respondre a la perfecció a les pregàries i els esforços de la reina i ànima de la confederació, així com als desitjos de tots els qui, igual que ella, portaven al cor el bé i l’honor del seu país, incloses també les llibertats d’Europa. La primera campanya va ser un gloriós avançament del futur. Les batalles de Bonn, Kaiserwerth, Venlo i Roermond no van ser sinó els ferms precursors de Donawert, Hochstet i Blenheim. Així van marxar les forces angleses en ajut del vacil·lant Imperi, exhibint triomfalment l’antic geni d’un poble guerrer, amb la feliç recompensa d’un èxit a l’altura de la glòria de l’empresa, que es va reflectir en forma de monuments i principesques donacions als anglesos per part del qui llavors era l’únic emperador d’Europa. Una petita compensació, és veritat, per les nacions espoliades i els exèrcits capturats que amb justícia van posar en boca del rei de França les lamentacions de l’emperador romà August, queixós de la pèrdua de les seves legions gairebé al mateix indret, però en un nombre molt més gran i una ocasió molt menys gloriosa.

Però com que la meva sort no m’havia permès participar en aquestes glorioses addicions als fets d’armes dels anglesos a Flandes i al Rin, vaig decidir aprofitar la primera oportunitat que se’m presentés i no perdre més el temps a la cort. I quan Milord Cutts va tornar amb els llorers que s’havia guanyat pel seu memorable servei a les batalles de Venlo, Roermond i Hochstet, el seu caràcter actiu es va asserenar sota el pes menys agradable d’un honor sense risc, en què la tranquil·litat es converteix en una tomba per a qui no corre el perill de caure en l’oblit, ja que les seves profundes ferides i la valentia dels seus actes ja han posat de manifest tot el que més tard puguin dir epitafis o làpides. Poc després de tornar d’Alemanya, el van nomenar general dels exèrcits de sa majestat a Irlanda. I quan el vaig anar a felicitar pel nomenament, va tenir la gentilesa de preguntar-me algunes coses sobre el país i concretament en quin barri de Dublín li recomanaria viure, a més d’oferir-me, si jo l’hi acompanyava, tots aquells favors que tingués al seu abast.

Però feia massa temps que em lamentava de la meva inactivitat, i per això, després de declinar la seva oferta amb tota la cortesia que vaig poder, vaig dir a milord que, pel que feia al lloc on viure, jo tenia una casa a Dublín prou gran i adequada per a una persona tan il·lustre, que posava a la seva disposició en les condicions que estimés oportunes. I vaig afegir que tenia intenció de visitar Espanya, on es dirigia Lord Peterborough, i que si milord em concedia la seva recomanació, em resultaria molt més agradable que el tedi de qualsevol altre període d’inactivitat. Lord Cutts va tenir la bondat de satisfer les meves dues peticions, i va parlar de mi d’una manera tan favorable que el comte de Peterborough, que era el general de totes les tropes que integraven l’expedició, em va manar que m’afanyés a incorporar-m’hi. I un cop vaig estar a punt, em vaig embarcar cap a Espanya amb aquest noble senyor, al servei de la seva ben concertada empresa, que acabaria demostrant al món sencer que els exèrcits petits, sota el comandament dels generals adequats, de vegades poden obtenir uns èxits prodigiosos.