Poc després de tornar a San Clemente, em va arribar la notícia de les negociacions de pau, que, si bé la vaig rebre amb alegria, em va costar de creure. El nou corregidor, amb qui tenia millor tracte que amb l’anterior, em va demanar que li ensenyés les cartes que havia rebut d’Anglaterra per veure si era veritat. No he vist manifestacions d’alegria més grans que les que vaig veure aleshores. Tothom cridava als carrers: «Paz con Inglaterra, con todo el mundo guerra». I la meva confirmació els va complaure a ells tant com em va ser útil a mi, perquè després d’això em van tractar amb més amabilitat encara.

Però, després que es proclamés la pau, vaig rebre ordre de dirigir-me a Madrid, on havien traslladat la resta dels qui havien estat fets presoners a Dénia, quan jo, a causa de les meves ferides i mala salut, m’havia hagut de quedar enrere. Vaig saber que n’hi havia que ja ho tenien tot a punt, i alguns havien emprès la marxa cap a Baiona, a França, on havien enviat vaixells per portar-los a Anglaterra. Així, doncs, després de tres anys i tres mesos d’haver-hi residit, i havent-me acomiadat de tots els meus coneguts, vaig sortir d’un lloc que gairebé s’havia convertit en casa meva, el deliciós San Clemente de La Mancha.

No em va passar res d’important ni digne d’esment fins que vaig arribar prop d’Ocaña, on vaig presenciar un espectacle grotesc. Ni tan sols el cavaller fill de la ciutat d’on jo venia, don Quixot, d’immortal fama, va fer mai la fila d’un espanyol que em vaig trobar al camí a Ocaña. Cavalcava una mula de les més grans, en consonància amb el seu físic. Portava dues pistoles en sengles fundes que li penjaven una a cada banda del cinturó, i una mena de gran trabuc en una mà, i la seva parella, en bandolera, penjada a l’esquena. A tot això calia sumar-hi una espasa espanyola recta i el punyal que hi feia joc, als llocs habituals. El mulater que em feia de guia el va cridar en espanyol i li va dir que anava molt ben armat, a la qual cosa el cavaller, molt seriós, va respondre: «Per Santiago, no es pot anar mai massa armat en els temps que corren!».

Aquella nit em vaig allotjar a Ocaña, una ciutat gran, neta i ben construïda. Les fondes on us rebin i us tractin bé són rares a Espanya, però aquesta on em vaig allotjar era igual de bona que la de qualsevol altre país. Tot i això, em va causar una impressió molt equivocada, perquè em vaig pensar que la seva qualitat es devia al fet que érem prop de la capital, quan, en realitat, i contràriament al que passa a la resta del món, com més m’acostava a Madrid, pitjors eren les fondes, no perquè fossin cares (que això ja es podia esperar), sinó també pel que fa al menjar, l’allotjament i el servei. No vaig poder evitar somriure quan el meu mulater em va dir que tot plegat era cosa de la cort, perquè així tots els viatgers s’afanyessin a arribar a Madrid.

A dues llegües escasses d’Ocaña vam arribar a Aranjuez, un lloc d’esbarjo on els reis d’Espanya solen residir durant els mesos d’abril i maig. És a unes set llegües de Madrid, i la comarca és la més agradable d’Espanya, amb l’excepció de València. El palau en si no és gran cosa: n’he vist molts de millors a Anglaterra, amb propietaris amb unes rendes anuals inferiors a cinc-centes lliures, però els jardins són bonics i espaiosos, segons els espanyols, els millors d’Espanya, que per a ells és el mateix que si diguessin del món. També diuen que els de Versalles, en les seves parts més boniques, es van inspirar en els d’Aranjuez. No he vist mai els jardins de Versalles, però crec que les avingudes d’Aranjuez, encara que magnífiques en longitud, perden bona part de la seva bellesa pel fet de ser estretes.

Els jocs d’aigua són una gran atracció, a la qual contribueix decisivament el riu Tajo, que passa molt a prop, i les aigües del qual entren al jardí a través d’una immensitat de canals, que amb els seus agradables meandres delecten la vista d’una manera indescriptible. Els preciosos brolladors, gràcies a l’encertada disposició de les canonades, són tan variats que costa de creure o d’imaginar, i resultarien agradables en qualsevol clima, però molt més aquí, on l’aire s’ha de refrescar constantment durant els mesos d’estiu.

Veure aquesta mena d’arbres estenent les branques com si sorgissin del sòl, però diferenciant-se dels seus veïns vegetals pel suau i refrescant cascadeig de l’aigua que sembla que destil·lin les seves branques i fulles, mentre la natura sencera somriu al seu voltant, sense ni un signe líquid d’aflicció, em va resultar sorprenentment agradable. I encara més quan em vaig adonar que els arbres que tenien al costat no treien cap profit d’aquesta abundant efusió, i que fins i tot uns arbres més enllà n’hi havia una dotzena de coberts de la mateixa i benèfica suor. Allí on l’art imita la naturalesa, els filòsofs hi veuen la perfecció, però què en podem dir si veiem que va més enllà de la perfecció de la natura?

L’arc d’aigua no és menys sorprenent, ja que l’art lluita amb la natura, en contradiu les lleis, i tanmateix el resultat és bell. Veure un doll de líquid formant una volta de canó perfecta de més de seixanta iardes, a qualsevol observador curiós li semblarà singular i extraordinari. Però caminar-hi a sota i veure com l’aigua et passa per damunt del cap sense que te’n caigui ni gota és encara més extraordinari, i prou perquè costi de creure.

La història d’Acteó pintada amb aigua de colors, si se’m permet dir-ho, em va semblar bonica, però trivial comparat amb la resta. Les altres fonts es pot dir que són una representació miraculosa de la natura, mentre que aquesta no és sinó una faula grotesca. Les figures no tan sols eren belles, sinó extraordinàries, però les seves formes no eren agradables a l’intel·lecte, per refrescants que poguessin ser per al cos.

He esmentat abans l’estretor de les avingudes. Tot i que a mi em pugui semblar que això en disminueix la bellesa, crec que els espanyols per i per als quals es van fer opinen d’una altra manera. Els espanyols d’ambdós sexes són tan aficionats al galanteig que, des d’aquest punt de vista, l’estretor de les arbredes és un avantatge més que un defecte. La gran avinguda del palau és molt més senyorial, i està formada per fileres d’arbres una mica més grans que els nostres tells, amb les fulles d’un color verd pèsol perfecte que, per la seva grandesa, resulten d’una bellesa molt agradable a la vista. A l’entrada del pati d’honor hi ha una estàtua de Felip II, per donar a entendre als visitants, suposo, que ell va ser-ne el fundador.

Entre la resta de parcs dels voltants d’Aranjuez, n’hi ha un de dedicat íntegrament als dromedaris, bèsties útils per treballar el camp, portar càrrega i córrer, però les més malgirbades que jo hagi vist mai. Hi ha altres recintes per a diferents bèsties estranyes i salvatges, que de vegades torturen en un gran estany que em van ensenyar a mitja llegua d’allí. No és un espectacle habitual, però quan a la cort li ve de gust, apleguen la bèstia o bèsties, óssos, lleons o tigres, en un edifici preparat per a aquest fi, d’on només poden sortir per una porta que va a parar a l’aigua, allí obliguen a anar la bèstia o es llança fins a baix de tot de l’estany, seguint una rampa de fusta. A la riba hi ha gossos a l’aguait que, així que veuen els seus enemics, s’hi abraonen tots alhora per lluitar-hi. És un espectacle del qual hi ha menys queixes que de les curses de braus perquè és menys cruel amb la bèstia i menys perillós per al públic.