San Clemente de la Mancha, on vaig ser presoner de guerra tants anys, està situat en el camí que va de Madrid a València; i com que el duc de Vendôme estava destinat a aquesta última població, es van fer grans preparatius per entretenir-lo al seu pas. Només s’hi va quedar una nit, molt ben atès pel corregidor. Era un home alt i ros i molt gras, i quan el vaig veure duia un pedaç negre i allargat sobre l’ull esquerre, però no vaig poder esbrinar per què. El que després seria el famós Alberoni (i a qui més endavant van fer cardenal) estava al seu servei, i el duc rarament se’n separava. Recordo que el mateix dia, però al cap de tres setmanes, van tornar a passar pel poble, el duc en una carrossa fúnebre i Alberoni en un carruatge, complint amb ell les seves últimes obligacions. El duc era un grandíssim entusiasta del peix, i en va menjar tant a Vinaròs, al regne de València, que se’n va indigestar, i es va morir al cap de tres dies. Van portar el seu cos a l’Escorial, per enterrar-lo al panteó, entre els seus reis.

Els castellans tenen un privilegi, per concessió papal, que, si s’hagués pogut convertir en prohibició, potser hauria salvat la vida del duc: com que el seu país no té mar, i el riu Tajo és famós per la seva poca o nul·la pesca, el seu sant pare ha permès als castellans menjar durant la Quaresma, en comptes d’aquest perillós aliment, entranyes de vaca. Quan m’ho van explicar per primer cop, em pensava que es referien als menuts en general, però em van corregir de seguida, dient-me que per entranyes (que és així com figura en la butlla papal) s’entenen el cor, el fetge i els peus.

A la Manxa, igual que a la major part d’Espanya, amb l’excepció de València, tenen la música més horrible del món. Les guitarres són el seu instrument predilecte, si no l’únic, i el que més els agrada tocar, encara que, al meu parer, els nostres mariners anglesos no s’equivoquen gaire en anomenar-les «rasca rasca». No són gaire millors que les nostres guimbardes, tot i que no són ni la meitat de musicals. Es passen la nit molestant les dones amb el seu soroll, amb la idea i el nom de «serenates». La infecció s’encomana del barber al gran d’Espanya, i sovint comporta els mateixos perills, que solen incloure baralles nocturnes i disputes. Els espanyols de soca-rel s’enorgulleixen de ser gelosos de les seves enamorades, una gelosia que sol ser l’avantsala de l’assassinat i, en el millor dels casos, provoca altres molèsties molt greus. Però si la seva música és dolenta, el ball és tot el contrari. Vaig veure una noia pagesa tocar les castanyoles amb la gràcia d’una duquessa, i sense l’acompanyament musical típic, sinó amb els cops i repics de la melodia que feia la gent amb les mans damunt les taules. He vist mitja dotzena de parelles ballant alhora en perfecte ordre.

Acabo de citar com a excepció, d’entre la música espanyola, la de València, l’únic lloc on vaig veure que toquessin el violí, i encara que no em va semblar que ho fessin bé en comparació amb altres països, en relació amb la resta d’Espanya, he de reconèixer que és la millor amb diferència. En parlar d’aquesta ciutat, no n’he fet menció. Per esmenar-ho, parlaré de la millor de totes les que vaig sentir, que va ser en tristes circumstàncies: després de ser condemnats a mort per haver-se adherit a la causa del rei Carles, uns individus del país van ser enviats a l’indret de l’execució. En aquestes ocasions, és un costum local que tots els músics de la ciutat s’apleguin a la vora del patíbul per interpretar les melodies més commovedores i melangioses fins que s’acosta el condemnat, i realment la música era tan emotiva que ennoblia aquell escenari de dolor i humitejava amb llàgrimes de compassió els ulls dels enemics.

Pel que fa als condemnats, arriben despullats de la seva roba, però coberts amb hàbits negres, i així els porten pel carrer fins al lloc d’execució, mentre els frares els segueixen pregant tota l’estona. Quan passen per un carrer qualsevol on hi ha alguna imatge, s’hi aturen al davant una estona per pregar amb els frares. Quan arriben a l’indret de l’execució, els frares no els deixen, sinó que continuen pregant i donant-los consol espiritual, al costat del patíbul, fins que els pengen. El botxí sempre porta un emblema platejat que representa un patíbul per indicar la seva professió. La seva manera de fer la feina em va resultar massa peculiar per no comentar-la. Després de lligar ben fort les mans del condemnat, hi posava el genoll a sobre i tapava amb una mà el nas del condemnat perquè deixés de respirar abans, i, a continuació, es penjava del patíbul junt amb ell. Així en precipitava el traspàs, però, tenint en compte la força que devia fer, m’estranya que no acabés separant el cap del cos, però no tinc notícia que li hagués passat mai.